El mes de març sol ser, potser, per estar dedicat al déu de la guerra, un temps en què l'OTAN activa conflictes en països no pertanyents al seu club. Recordem el 1999 a Sèrbia, el 2003 a l'Iraq, el 2011 a Líbia i a Síria el 2011.
Han passat 13 anys des que va esclatar la guerra contra Baixar al-Assad, el president sirià, al qual van posar en el centre de la diana i no van aconseguir derrotar. Poc es parla ara d'allò, precisament perquè als aliats no els agrada parlar de les seves derrotes i els seus mitjans de propaganda, òbviament, es deuen a les seves agendes. Però a Síria, Occident va perdre.
No està de més recordar com, el 2020, l'administració nord-americana arrossegava els peus i "ja no volia" treure Al-Assad del mig. Ja no els semblava interessant l'assumpte, vaja.
Potser se'n recorda, estimat lector, de la faula d'Isop, la de la guineu i el raïm. Com que la guineu no podia assolir-les, va intentar ocultar la seva incapacitat assenyalant que, en realitat, "no eren madures" i per això preferia no menjar-les. Amb Síria va succeir el mateix. Com amb Ucraïna succeirà i ja està passant amb Israel.
Ha plogut molt (no prou) des que l'atemptat a la sala Bataclán va servir per modificar el nostre Codi Penal a Espanya i bombardejar la ciutat siriana de Raqqa. Jo ho recordo bé perquè vaig abandonar un plató de televisió en directe, indignada en demanar pau, en denunciar la massacre que s'estava a punt de cometre contra desenes de milers de persones innocents.
Recordo bé aquell programa perquè un càrrec del Partit Popular va comentar durant la pausa publicitària que el president (Rajoy) havia informat "ses senyories" que s'estava esperant l'arribada d'un "tercer actor" per provar de posar fi al conflicte a Síria. Em va semblar una informació molt rellevant, i vaig poder comprovar com els meus companys de taula s'alarmaven quan vaig fer referència durant el programa a aquesta dada. Serveixi d'exemple perquè entenguin tot el que callen alguns que haurien d'informar.
Com vaig denunciar llavors, la CIA i el Pentàgon van invertir milers de milions de dòlars entrenant i equipant "rebels sirians", que en no pocs casos van acabar integrant cèl·lules d'ISIS, Daesh, Al-Qaida, aportant les seves potents armes. El suport de Rússia a Síria va ser clau per aconseguir la seva victòria. Per això tampoc no es parla gaire de l'assumpte.
Amb Ucraïna sembla que succeirà una cosa similar. Encara que hi ha punts que fan encara més descarat l'interès dels EUA a remoure pals en vespers i desentendre's quan ja han tret tot el profit possible.
Portaré també del record aquells articles que podien llegir-se fa no gaire (abans del començament del conflicte armat) en premsa Occidental, on es parlava dels nazis ucraïnesos. De la seva corrupció. Del tràfic d'òrgans. Dels laboratoris sense control. De la fuga de virus i pandèmies.
Igual que quan van armar radicals a Síria i es va acabar escapant de les mans, succeirà amb les armes entregades a grups com el d'Azov. L'atemptat de Moscou apunta ja en aquest sentit
Igual que quan van armar radicals a Síria i es va acabar escapant de les mans, succeirà —com ja passa— amb les armes entregades a grups com el d'Azov. L'atemptat de Moscou apunta ja en aquest sentit. Es preguntava una experta en geopolítica aquesta setmana, Rachel Marsden, què faran amb tant nazi armat quan es calmin les aigües a Ucraïna. I recordava com aquells rebels sirians van ser traslladats a Líbia (18.000 concretament).
No ens ve malament recordar quan el 2015 Obama va començar a arrossegar els peus i a demanar als aliats de Síria (a Rússia i a l'Iran) que fessin tot el possible per ajudar a resoldre el conflicte. Llavors li feia molta pena la sang vessada. Abans, mentre pensava que podrien obtenir algun tipus de benefici, no.
Fins que va arribar Trump, no es van retirar les tropes nord-americanes. I aquest senyor es torna a presentar, amb moltes possibilitats de guanyar, argumentant fonamentalment que ell pot acabar amb la guerra a Ucraïna en 24 hores.
A Zelenski porten ja temps "fent-li el llit", i ell prova d'agafar-se al poder perquè potser sospita que és l'única manera de protegir la seva vida i la seva fortuna. Però sembla que li va quedant poc. I com va fer Obama en el seu moment, apel·lant a l'entesa a Síria, ara apareixen veus, com el canceller austríac, que recomanen que Moscou i Kíiv es vagin asseient a parlar.
Luttwak, exassessor del Pentàgon, ha advertit aquests dies de la catastròfica derrota la que s'enfronta l'OTAN a Ucraïna, assenyalant que l'últim pas que poden fer els membres de l'aliança és enviar les seves pròpies tropes, una cosa que senzillament serà l'avantsala de l'última fase.
El que va ser sotssecretari general de l'OTAN, Minut-Rizzo, ha comentat també aquesta setmana que no és aconsellable permetre-li a Kíiv el seu ingrés a l'Aliança, ja que no és gaire intel·ligent provocar Rússia a aquest nivell. I és del tot probable que deixin Zelenski "penjat de la brotxa" més aviat que tard.
Com han fet amb Netanyahu, que està quedant davant dels ulls del món com un autèntic diable. Una petita empenta i rodarà sol per la mateixa costa que ho farà Zelenski: la del rebuig dels seus i dels aliens.
Serveixi com recordo que Zelenski era l'heroi, i que Netanyahu era tot un demòcrata. Ambdós es defensaven d'atacs injustificats. Ambdós han comptat amb milers de milions, armes, i els mitjans de comunicació occidentals rendits als seus peus. Els mateixos que ara ja comencen a deixar caure alguna línia enverinada.
Com en la faula, ens canviaran el discurs i provaran d'explicar-nos que ara ja, en aquest moment, la cosa passa de taca d'oli i que el raïm no és bo.
Sánchez ha fet el primer pas amb cara de molt enuig. Ara comença a organitzar-se la reacció contra Israel, i segurament també contra Kíiv.
La qüestió és si el raïm ha estat bo en algun moment. Evidentment, no. Però s'han passat tot aquest temps dissimulant. Com si no fos una realitat, el nazisme i la corrupció a Ucraïna i la massacre sionista a Gaza.