L’exconseller delegat de la Banca Privada d’Andorra (BPA), Joan Pau Miquel, ha declarat en el judici contra els Pujol Ferrusola que el comissari d’Afers Interns, Marcelino Martín Blas, en una trobada, li va mostrar un paper per tal que el llegís, i li va comentar que “l’Estat espanyol està en guerra contra el nacionalisme català”. Volia que col·laborés tot facilitant informació o comptes bancaris de les famílies de Mas, Junqueras i Pujol. Res de nou (venint com venim de la guerra bruta contra Mas, Trias, tots els consellers de la Generalitat, incloent-hi el president, molts dels consellers anteriors, els Jordis o l’activisme independentista en general, que va ser fins i tot titllat de terrorisme), si no fos per la cruesa de l’expressió. Veure-ho formulat d’aquesta manera, fins i tot escrit d’aquesta manera, i de part de qui venia i en l’àmbit internacional on es produïa, ens recorda l’envergadura de tot plegat. Del poder que teníem, del poder que vam tenir com a moviment i de les conseqüències que té no guanyar les guerres. No, no va ser una actuació díscola d’uns pocs, ni la malversació o prevaricació de cap govern, ni l’ocurrència il·lusa de cap colla de persones que va derivar en unes desafortunades causes judicials: va ser una guerra.
En el context que ens trobem ara, en què volen coets i tomahawks i drons a l’Orient Mitjà (i a Ucraïna), la guerra és més física i més directa i ens té a tots en estat d’alerta. Però Espanya va haver de recórrer a les més irregulars (i delictives) vies administratives, judicials i policials per a aturar l’avenç decidit del moviment independentista català, que ja s’havia escampat molt més enllà dels convençuts de sempre. Que els pujolistes es fessin independentistes era el botó vermell que Espanya temia. Tot podia succeir i era tolerable fins que no es produís allò: si allò es produïa, ells pitjarien el seu propi botó vermell. En concret, com deia, no es tractava d’enviar militars, perquè aquesta mesura (que sí que era prevista en temps de la Transició, com ens han acreditat els papers oficials del Ministeri de Defensa sorgits arran de la desclassificació del cop de Tejero) no hauria correspost a un Estat modern i perquè els soldats no haurien sabut contra qui disparar: contra tota la població? N’haurien seleccionat només alguns? El govern? Els manifestants? Aquella mesura no era possible sense encetar un conflicte civil (que els hauria fet perdre el relat i la guerra, a mitjà termini), de manera que van decidir carregar-se la seva democràcia des de dins: fer servir policia, ministeris i jutges per ofegar i escapçar a nivell personal, tant com poguessin. Forçant la llei, retorçant la llei, vulnerant la llei, “i ja ens trobarem a Europa si em denuncies”. El mal ja estava fet: el pacte del 78 estava trencat i ni tan sols el 'Govern de tothom' és capaç de proposar-ne un de nou. Des de la independència, no hi ha hagut cap altra proposta. Cap que no sigui la de castigar, censurar i sotmetre. Sí: encara som a la postguerra.
Espanya va haver de recórrer a les més irregulars (i delictives) vies administratives, judicials i policials per a aturar l’avenç decidit del moviment independentista català
De la postguerra se’n surt o bé amb una nova onada de conflicte —per no haver sabut resoldre el conflicte anterior (o per haver-lo resolt de manera massa humiliant o artificial)— o bé amb una nova proposta. Per exemple, un pacte plurinacional de reforma de la Constitució. No ha succeït: damunt la taula (madrilenya o suïssa) hi han passat propostes sobre competències d’immigració, sobre finançament singular en la línia del concert econòmic, sobre traspassos de Rodalies... tot ha quedat en un “sí, sí, vale, vale” que el temps ha estrafet amb silencis escandalosos o amb solucions vergonyoses. Voteu-me els pressupostos a canvi de res, o de gairebé res, o bé facilitareu el pas a l’extrema dreta. De fet, el més impactant d’aquest mes, el més pornogràfic, i parlant de guerres, ha estat Illa (i el conseller Duch) vinculant l’atmosfera de Tercera Guerra Mundial amb l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Del president Sánchez, devia voler-ne imitar la sort (certa i innegable) d’haver trobat un Trump malèvol contra qui erigir-se en heroi del progressisme, aprofitar la inèrcia de les energies exteriors per fer servir els mals vents a favor seu. El problema és allò que diuen que afirmava Tarradellas, el president tan invocat per Illa: “en política es pot fer de tot, excepte el ridícul”.
“Si et poses en el tot o res, sovint et quedes amb el res”, invoquen des de la banda socialista. Suposo que es tracta de la mateixa filosofia que aplica l’equip de futbol del president per provar d’explicar la seva limitada (però respectable) glòria esportiva. Davant de la mediocritat d’aquests missatges i d’aquestes actituds (“el principi de realitat”, en diuen els d’ànima més grisa), que encara emergeixin figures fermes i sòlides com Joan Laporta és tot un recordatori: quan ens ho proposem, i quan ens mantenim ferms, no hi ha excuses sobre el suposat “principi de realitat” que valguin. Ni cap suport dels grans mitjans, ni grans subvencions dels governs o ajuts dels lobbies, que puguin tombar la veritat: en guerra, si perds la passió, ho perds tot. Ah, i el principi de realitat el marcarem nosaltres.