L’independentisme català està afrontant el tram final de la llei d’amnistia amb un relat notòriament contradictori: per una banda, comprant el marc mental espanyol, Esquerra i Junts (malgrat la rebequeria habitual de Nogueras) acabaran defensant la robustesa del text. Per l’altra, acusen (amb raó) els jutges més radicalitzats de voler inventar-se noves causes i de cercar escletxes dins la llei per tal d’imputar polítics, activistes i conciutadans en general d’una forma totalment arbitrària. La cosa té certa gràcia, perquè l’independentisme sempre ha acusat l’estat espanyol de caure en el lawfare, però, no obstant això, insisteix a incrustar les seves demandes d’absolució en aquest mateix engranatge legal. Si no existissin jutges tendenciosos, diuen els processistes copiant Pedro Sánchez, l’amnistia lliscaria tranquil·la: el problema, filleta meva, és que d’aquests n’hi ha a cabassos.

En el fons, l’independentisme ha comprat el relat del líder del PSOE: cal renovar el poder judicial a Espanya perquè les togues, simplement, no esmenin res del que fa el poder executiu (Montesquieu, en efecte, no viu els seus millors dies). Cal dir que Sánchez ha ordit molt bé aquesta aliança amb els independentistes: fins i tot la persona més naïf del món veurà la connexió entre el PSOE i el processisme amb aquest curiós degoteig d’àudios i notícies sobre l’anomenada Operació Catalunya. Com podrà entendre fins i tot un bebè, la irrupció de tots aquests secrets d’estat no és gens casual; Pedro Sánchez i els seus adlàters els aniran filtrant de mica en mica perquè els indepes ens entretinguem amb els cadàvers polítics del PP, els seus espies de tres al quarto, i les esmenes més xupiguais a la llei d’amnistia, mentre ell va fent coses com xutar 2.400 milions d’euros per ampliar l’aeroport de Madrid.

La gràcia de tot plegat és veure com el capatàs socialista ha aconseguit que Junts i Esquerra facin d’oposició al PP i oblidin qualsevol responsabilitat dels socialistes en la repressió contra l’independentisme. En efecte, avui ningú ja no recorda (perquè fer memòria carda una mandra tremenda) el paper del PSOE durant l’aplicació del 155. Però el que resulta més greu, des d’aquesta perspectiva, és que l’independentisme hagi oblidat l’espionatge socialista. De fet, no cal ser un historiador consumat per recordar que la intromissió via Pegasus a polítics catalans com ara Pere Aragonès es tramà sota autorització de Paz Esteban, antiga directora del Centro Nacional de Inteligencia, sota les ordres d’un home que potser sonarà al lector: Pedro Sánchez. De fet, la causa d’aquest espionatge (a saber, que el president Aragonès coordinava els CDR) ja se sabia des de fa més de dos anys.

Sánchez ha aconseguit que Junts i Esquerra facin d’oposició al PP i oblidin qualsevol responsabilitat dels socialistes en la repressió contra l’independentisme

Per tant, el CNI va dedicar-se a espiar Aragonès i d’altres polítics catalans sota la tutela directa del Gobierno amb el qual ara es malda per entaular-se. Fixeu-vos si l’afer té gràcia que —quan Sánchez va necessitar la majoria parlamentària per ser investit amb l’ajuda de Podemos el 2019, amb ERC de soci preferent— l’Administració espanyola continuava amb les seves persistents tasques d’espionatge. Dit de forma més clara, si ho voleu; pel socialisme, i no només la malvada dreta del PP, espiar Pere Aragonès, fins i tot quan hi negociava, fou tota una tradició. És cert que el PSOE va sacrificar la senyora Paz Esteban, però és igualment veritable que la Generalitat va exigir que s’esclarís per què s’havia punxat el telèfon presidencial i que tota aquella indignació ara ha acabat en un bon rotllo estupend; suposo que tot plegat per això d’assolir el clímax del reencuentro.

De fet, fa molta gràcia recuperar intervencions parlamentàries d’aquella legislatura, com aquella en la qual (copiant fil per randa el discurs d’Isabel Díaz Ayuso) la ministra-jutgessa Margarita Robles li recordava a Gabriel Rufián que un estat ha de fer qualsevol cosa possible contra els polítics que vulneren la Constitució, declaren la independència, tallen les vies públiques i ordeixen desordres al carrer i, per si no n'hi hagués prou, liderats per gent que tenia relacions polítiques amb un país “que estava envaint Ucraïna”. El PSOE i Podemos, en definitiva, van justificar la guerra bruta contra l’independentisme sota el paraigua israelita de Pegasus. La situació ara és radicalment oposada, però serà interessant veure si el PSOE també acaba aprofitant aquesta amnistia de tot el relatiu al procés per acabar indultant els seus funcionaris espietes i els esbirros del PP.

Aquesta hipòtesi us pot semblar exagerada, però si l’amnistia servirà per regalar un copet a l’espatlla als policies que buidaren l’ull d’algun conciutadà del país... doncs ja em direu què no s’atreviran a fer amb els administratius i els mafietes de la partitocràcia espanyola. Però bé, de moment Sánchez ha aconseguit que a ell ningú no li recordi la seva guerra bruta. Ho té ben fàcil, perquè els nostres –a banda de ser altament curtets– tenen seriosos problemes de retentiva i de memòria.