Els partits de l’eventual majoria parlamentària que hauria de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, des del PNB fins a Junts per Catalunya, passant per Compromís, ERC i fins i tot Sumar, plantegen iniciatives que suposen canvis estructurals en el funcionament de l’Estat. Així que Pedro Sánchez haurà de decidir si s’atreveix a liderar el canvi històric que suposaria el reconeixement i la institucionalització de la realitat plurinacional d’Espanya o es conforma a forçar una repetició de les eleccions esperant que li siguin més propícies que les anteriors.

Pedro Sánchez haurà de decidir si s’atreveix a liderar el canvi històric que suposaria el reconeixement de la realitat plurinacional d’Espanya o es conforma en forçar una repetició de les eleccions esperant que li siguin més propícies que les anteriors

Els comicis del 23J han tornat a confirmar que malgrat que jutges, militars, empresaris, policies i mitjans de comunicació que s’atorguen en connivència amb PP i Vox la propietat de l’Estat, Espanya no és només seva. I s’ha tornat a complir l'estadística electoral que assenyala que la dreta espanyola guanya quan es disfressa de moderada i perd quan li surt la bèstia que porta dins i es radicalitza. L’aliança del PP amb Vox, a més de no sumar majoria, ha inhabilitat al partit que ara com ara encara lidera Alberto Núñez Feijóo per establir aliances amb altres forces. Això es comprovarà si Feijóo, com va anunciar, intenta la seva investidura. Té tot el dret de fer-ho, però tothom sap que fracassarà i que una derrota sempre té conseqüències. I la ruta fins a la repetició d’eleccions serà per a Feijóo una difícil prova de resistència.

Aquesta perspectiva és la que alimenten els estrategs socialistes partidaris d’anar a noves eleccions. Feijóo, diuen, és ara un perdedor i Sánchez té la imatge de l’home que no es dona mai per vençut i que ha aconseguit mobilitzar els ciutadans progressistes amb tot el vent en contra. Per anar a eleccions repetides segurament Sánchez també haurà de passar el tràmit de fracassar en el seu intent de ser investit president, però l’argument serà patriòtic perquè no s’haurà sotmès a les exigències de Puigdemont, amb la qual cosa, de cara a la nova campanya electoral, el PP es quedaria sense el seu únic argument de campanya: el pacte del PSOE amb els independentistes.

La qüestió és si hi ha alguna cosa que Sánchez vol i pot oferir a Puigdemont, quelcom que el president exiliat no pugui rebutjar i que al mateix temps garanteixi a Sànchez investidura i estabilitat

Així i tot, la repetició d’eleccions té també riscos per al PSOE. És probable que davant d’unes noves eleccions la crida al vot útil del PP tingui més èxit que al juliol. Un traspàs de vots de Vox a PP milloraria considerablement el resultat del PP en escons, atès que la llei D’Hondt afavoreix els partits principals. Això posaria més difícil la victòria electoral de Sánchez.

L’opció de Sánchez de liderar el canvi cap a l’Espanya plurinacional es trobaria amb alguns obstacles. Es tracta d’un canvi estructural en el funcionament de l’Estat i l’Estat no es deixarà reformar així com així i oposarà molta resistència, com ja va passar amb l’Estatut català del 2006. L’exassessor de Sánchez, Iván Redondo, ha escrit sobre la possibilitat de l’amnistia als milers de catalans represaliats pel procés sobiranista, la qual cosa faria difícil el vot en contra de Puigdemont, però automàticament ja va intervenir Nicolás Redondo Terreros al capdavant d’un col·lectiu socialista advertint Sánchez contra cap mena d’acord amb el president català exiliat. “És impossible qualsevol negociació sobre qualsevol qüestió amb una persona que ha fugit de la justícia espanyola. Punt” va expressar el fill de l’històric líder del sindicat UGT. Yolanda Díaz ha proposat incorporar l’ús del català al Congrés i tothom s’ho ha pres gairebé de broma, menys el PSOE que ja ha dit que no “per problemes tècnics”. La qüestió és si hi ha alguna cosa que Sánchez vol i pot oferir a Puigdemont, alguna cosa que el president exiliat no pugui rebutjar, i que al mateix temps garanteixi a Sànchez la investidura i estabilitat.

Sánchez sap que tots els partits d’esquerres i sobiranistes no tenen més remei que donar-li suport de franc a la investidura perquè l’alternativa és PP-Vox. A més alguns tremolen davant la possible repetició d’eleccions perquè tenen molt a perdre i res a guanyar, com és el cas d’Esquerra Republicana, sobretot tenint en compte el protagonisme de Puigdemont. JXCat i Puigdemont són una excepció perquè no veuen diferència respecte a Catalunya entre PP i PSOE, però també, i no menys important, perquè Puigdemont sap que una solució al conflicte amb Catalunya fa imprescindible el concurs del PP entès en tota la seva dimensió política i institucional. Això potser es notarà en l’elecció de la Mesa del Congrés i la presidència de la Cambra prevista per al dia 17.

No poques veus al si de Junts per Catalunya veuen la repetició d’eleccions com un risc molt alt per al partit i temen que si ara no s’aprofita l’ocasió d’omplir el cove de peixos, la seva gent no ho entendrà i es desentendrà d’un instrument tant poc útil.

Tanmateix, no poques veus a la societat catalana i també al propi partit Junts per Catalunya consideren que la repetició d’eleccions suposa un risc molt alt per al partit i per al país. Sostenen que atès que la independència queda lluny cal aprofitar l’avinentesa de ser decisius per omplir el cove amb més peixos que mai. És la visió convergent, la d'aquell partit que feia bandera de l’estabilitat i la governabilitat. La pressió a la direcció de Junts i al propi Puigdemont reclama, com va dir l’altre dia Artur Mas, “ser exigent però no intransigent”. Temen que si ara no s’aprofita l’ocasió, la seva gent no ho entendrà i es desentendrà d’un instrument tan poc útil.

Mantenint-se ferm en la reivindicació de l’amnistia i l’autodeterminació i assumint la responsabilitat de provocar la repetició d’eleccions a Espanya Puigdemont vol i potser aconsegueixi aglutinar i liderar definitivament el moviment dels independentistes militants. Només falta saber si són molts o si són pocs i què més farien.

També és cert que els temps estan canviant, que diria Dylan. Hi ha un sector dins el mateix partit gens partidari d’apostar per l’estabilitat i la governabilitat a Espanya. No cal dir que a Waterloo consideren amortitzada l’estratègia d’ERC, que l’ha deixat sense discurs, sense protagonisme i condemnada a dependre del PSOE per a tot. I en aquest sentit, també sembla obvi que després de tot el que ha passat des de l’any 2017 fins ara, i tot el que li ha passat al mateix Puigdemont, el president exiliat no està en condicions de fer cap mena d’acord autonòmic a canvi de la investidura de Pedro Sánchez. Rodalies, finançament autonòmic... tot el que era tan important, ara els sona a misèria. Mantenint-se ferm en la reivindicació de l’amnistia i l’autodeterminació i assumint la responsabilitat de provocar la repetició d’eleccions a Espanya, Puigdemont vol, i potser pot, aglutinar i liderar definitivament el moviment dels independentistes militants. Només falta saber si són molts o si són pocs i què més farien.