Dubto que Puigdemont torni a Catalunya. Per més bo que sigui el resultat que tregui a les eleccions, i per més que la patronal barcelonina li faci la gara-gara, no crec que pugui tornar a casa sense passar per la presó. L’amnistia no existeix, igual que no va existir la República Catalana. L’amnistia és una declaració d’intencions que el Govern de Pedro Sánchez no té força per implementar, igual que el govern català no tenia força per implementar cap República des de dalt, sense comptar amb la capacitat de la gent d’enfrontar-se als cossos de seguretat de l’Estat, i derrotar-los. Després de la Covid, i de la desfilada de monstres depressius que hem vist els darrers anys, el suposat “bany de sang” cada vegada fa menys impressió. Al mateix temps, i aquest també era l’objectiu de l’”amenaça”, la idea d'un conflicte violent amb Madrid cada cop es percep més com un sacrifici inútil que, com a mínim, ens hem estalviat. 

L’únic maldecap que podrien donar aquestes eleccions seria que Puigdemont guanyés a Salvador Illa d’una manera inapelable. Si Puigdemont obtingués una victòria inesperada tindria el mateix ensurt que van tenir alguns consellers quan van veure que el referèndum anava endavant i que la gentada no retrocedia davant la policia. Per més articles que l’Ot Bou escrigui per defensar l’honor dels seus amics, la visita que Sánchez Llibre ha fet a Perpinyà no té més valor que els elogis que reben alguns llibres. Són com els copets a l’esquena que Puigdemont rebia de jove, quan era un dels pocs independentistes declarats de CiU. Puigdemont va ser col·locat a la Generalitat per competir amb Junqueras. Clara Ponsatí ho sabia perquè l'hi vaig dir jo mateix, quan la van fer consellera per pagar-li els silencis del 9N i donar credibilitat a un govern que no tenia la intenció de fer cap referèndum —ni molt menys de comptar les paperetes o d'aplicar cap resultat.  

L’autonomia està morta des de 2017 i em sembla que el que s’acabarà amb aquestes eleccions és la possibilitat de fer política

El destí de Puigdemont és jubilar-se, i potser tornar a Catalunya, quan l’abstenció estigui controlada. El patriotisme de Junqueras ha consistit a no estirar més la comèdia dels vells convergents, i deixar que els fets la desmuntessin en alguns aspectes. Fins i tot aquest patriotisme és excessiu pel règim de Vichy. Pedro Sánchez ha tret la bola blanca al País Basc, pero la sort no li durarà sempre. El PSOE està desfet. El partit que va decorar la Transició és un escenari mantingut per l’aliança que Sánchez té amb Europa, i el PSC no es pot quedar sense referent a Madrid abans que la sociovergència estigui assegurada. La sociovergència té una base molt senzilla, i per això és tan resistent: consisteix a dividir Catalunya entre indis irredemps i indis traïdors. Puigdemont farà el darrer servei perquè ERC i l’abstenció dilueixen massa aquesta línia. L’herència de Puigdemont la gaudiran també els partits nous, un cop demostrin que poden arreplegar prou vots i posar a treballar per les institucions "els cors trencats" del Procés.  

Si no hi ha majoria independentista, Puigdemont haurà de triar entre anar a noves eleccions o pactar amb el PSC. Aquesta és l'esperança de Pere Aragonès, tot i que les dues opcions ajudaran a reconstituir el nou espai sociovergent amb la falsa oposició dels partits d’irredempts d’esquerres i de dretes. ERC ha quedat atrapada en la seva mediocritat, una mica com li va passar a la Lliga dels anys 30, i sense Bildu al govern basc ho tindrà difícil per articular una Espanya perifèrica que intensifiqui les contradiccions del món madrileny. Catalunya està exhausta, a mercè de totes les coses que la suposada resistència del país hauria d’haver fet, explicat o debatut en el seu moment. Les confusions que el procés havia liquidat, tornaran a empastifar els debats polítics amb un extra de radicalitat postissa, com ja va passar durant la segona República. Si fa un segle vam tenir un carnaval de mòmies federalistes amb idees reciclades del segle XIX, ara veurem com es recicla el material del segle XX. 

Bernat Dedéu ha escrit que aquesta primavera veurem les darreres eleccions autonòmiques. L’autonomia està morta des de 2017 i em sembla que el que s’acabarà amb aquestes eleccions és la possibilitat de fer política, o oposició, ni que sigui lluny del parlament. Tot comença a estar mortalment grapejat. I si ens ho mirem des de la nostra pròpia història, això encara pot ser més perillós, segons com tombi el món.