Sembla com si de sobte el país sencer s’hagués espatllat i no es veu la manera d’arreglar-lo, perquè tots els problemes reclamen temps i diners, molts diners que no hi són, o, més ben dit, no estan a l’abast del Govern català. Com sol passar, l’oposició denuncia la incompetència de l’executiu, quan la sensació és més aviat d’impotència.

Ara mateix sabem que calen molts milers de milions per resoldre Rodalies, però igualment urgent és resoldre el dèficit d’infraestructures, que també va de milers de milions, com han posat en evidència els recents temporals de pluja i vent. La sanitat pública està a punt del col·lapse i els informes tècnics calculen que es necessiten 3.000 milions per cobrir el dèficit anual. Ja s’han encarregat els docents de posar sobre la taula la manca de recursos per poder oferir una escola pública de qualitat. Els mestres no només reclamaven la recuperació salarial, sinó les dotacions necessàries per atendre unes escoles més diverses amb noves problemàtiques.

El problema que més preocupa a la gent, segons les enquestes, és l’accés a l’habitatge, i l’oferta d’habitatge públic requereix una inversió pública que el mateix Govern ha xifrat en 4.000 milions d’euros només per començar. I atès que som terra d’acollida, haurem de dedicar alguns recursos públics perquè els nouvinguts no ens avergonyeixin la setmana de Nadal morint-se de fred sota un pont de l’autopista.

Lògicament, la insatisfacció es fa sentir al carrer i aquests dies s’han manifestat i/o han fet vaga mestres i professors, metges i sanitaris —tots treballadors del sector públic—, pagesos de tractor i, per descomptar, treballadors i estudiants que són usuaris de Rodalies. Afortunadament, després d’unes setmanes de baixa, el president de la Generalitat, Salvador Illa, torna a estar al peu del canó, i hauria de poder liderar la resposta del Govern a tantes situacions problemàtiques. És important per al país i per a ell mateix: és el repte de la seva vida.

No és agosarat sostenir que, en general, tots aquests col·lectius tan irritats solen formar part de la clientela dels partits d’esquerres. I això està passant quan a Catalunya governa un partit d’esquerres i a Espanya, dos. La qual cosa planteja un seriós problema democràtic si aquests governs no són capaços de resoldre els problemes que afecten sobretot la gent que diuen representar. Per dir-ho col·loquialment: si quan governen els nostres els nostres problemes tampoc no tenen solució, voldrà dir que els nostres problemes no es resoldran mai? Quina democràcia tenim?

Mai Catalunya ha tingut un Govern tan declaradament unionista i, al mateix temps, mai el govern de l’Estat ha necessitat tant el suport del Govern català i del PSC, així que no hi haurà millor ocasió per demostrar que és possible trencar les velles estructures obsoletes, com Renfe, i establir-ne de noves sense sortir d’Espanya

La resposta òbvia és que el seriós problema democràtic rau en el sistema, un sistema que funciona de tal manera que, governi qui governi, impedeix els canvis estructurals necessaris per atendre aquests problemes. Les societats evolucionen, les circumstàncies canvien, sorgeixen noves necessitats i les velles estructures del poder institucional han quedat obsoletes, obsoletes per a la majoria, però defensades aferrissadament pels grups de poder que pretenen mantenir l’statu quo que tant els beneficia.

Més enllà de la lluita pel poder, la raó de ser de la política és el progrés, que consisteix a millorar la vida dels ciutadans a força de canviar les coses que no funcionen. La segona meitat del segle XX va ser, al món occidental, un període de progrés en què governs democristians i socialdemòcrates van estendre drets i llibertats i impulsaren un conjunt de polítiques públiques que van donar lloc a l’estat del benestar: sanitat, educació, habitatge, serveis públics consagrats com a drets que propiciaren l’ascensor social. Tanmateix, per diversos motius, durant aquest segle XXI el progrés social ha baixat el ritme i, en conseqüència, els representants polítics convencionals han perdut credibilitat, bé perquè s’han conformat a mantenir l’statu quo, bé perquè no han tingut el coratge de canviar estructures.

Ara i aquí, el cas de Rodalies és un bon exemple de la pèrdua de credibilitat en la política. Sobre això hi ha una dada significativa d’aquesta setmana que ha de fer reflexionar a qui correspongui. Les protestes de diversos col·lectius prenen els carrers reclamant mesures al Govern. El president Illa recupera el timó, fa una declaració institucional i una entrevista a la televisió pública. En un moment de màxima agitació, quan tothom demana respostes al Govern, l’entrevista al president registra una audiència molt discreta (8,9% de quota). Si la gent no l’escolta, serà perquè no hi creu?

Efectivament, el Govern català va fent discursos, però tothom sap que no disposa dels recursos ni de la potestat per resoldre el problema ni a curt ni a mitjà termini. Ep, la independència de Catalunya, com proposen alguns, tampoc serveix ara com a solució creïble per al problema de Rodalies. Ja han perdut prou hores els passatgers esperant el tren, per allargar l’espera una eternitat.

Salvador Illa té la gran oportunitat de demostrar que la dependència no és intrínsecament dolenta, sempre que la seva prioritat sigui la defensa dels interessos dels catalans, encara que sigui al preu d’incomodar el PSOE davant els poders fàctics de l’Estat

Així que no es tracta de resignar-se a la dependència, sinó d’aprofitar-la. S’ha vist com una evidència que les empreses Adif i Renfe manen més que el Govern català i continuaran manant, sobretot si es confirma que assumirà el traspàs de Rodalies una empresa mixta condemnada a contractar Renfe de per vida. Efectivament, Renfe és una estructura d’Estat, però trencar amb Renfe no és trencar Espanya. La solució de Rodalies passa indefectiblement perquè qui governi a Catalunya tingui el poder de decisió i execució i els diners per fer-ho. I es dona la circumstància idònia per aconseguir-ho. Mai Catalunya ha tingut un Govern tan declaradament unionista, és a dir, per l’Estat espanyol, el menys sospitós de la història, i, al mateix temps, mai el govern de l’Estat ha necessitat tant el suport del Govern català, del Partit dels Socialistes de Catalunya i de tres partits catalans més que l’apuntalen al poder. Així que no hi haurà millor ocasió que l’actual per trencar les velles estructures, sigui Renfe o l’Agència Tributària, i establir-ne de noves sense sortir d’Espanya. És la gran oportunitat de Salvador Illa de demostrar que la dependència no és intrínsecament dolenta, sempre que la seva prioritat sigui l’interès dels catalans, encara que sigui al preu d’incomodar el PSOE davant els poders fàctics de l’Estat.