Tal dia com avui de l’any 1788, fa 236 anys, es declarava un gran incendi que va destruir totalment la ciutat de Nova Orleans, en aquell moment capital de la colònia espanyola de la Louisiana. En el moment que es va produir aquell incendi, Nova Orleans era una petita ciutat de 3.000 habitants, urbanísticament organitzada en quatre fileres d’illes de cases disposades en paral·lel a la riba del riu Mississipi, i encerclades per un talús defensiu. La via principal de la ciutat era la segona línia del riu i va ser la que va patir el màxim nivell de destrucció. La totalitat dels edificis, construïts amb fusta, van quedar totalment devastats per la violència de les flames.
Nova Orleans havia estat fundada per colons francesos (1718), però durant el seu primer mig segle d’existència havia estat, tan sols, un petit port fluvial sobre el Mississipi. El 1763, en virtut del Tractat de París, va passar a domini espanyol. No obstant això, Madrid no hi va enviar governadors fins al 1778. El 1782 hi va arribar el segon governador, Esteve Rodríguez Miró (Reus, 1744 – Bergara, Guipúscoa, 1795), que va decidir convertir la ciutat en un gran centre de comerç. Durant la seva governació (1785-1791), va afavorir l’establiment de grangers originaris de les colònies britàniques de Nord-amèrica i pescadors procedents de les Illes Canàries.
Però l’empresa pobladora més important seria el grup de 300 famílies catalanes, originàries de Reus i de la seva comarca. Aquest grup colonitzador estava format per grangers (agricultors i ramaders) i comerciants. Els botiguers d’aquell col·lectiu van passar a ocupar la totalitat de la Rue Bourbon, l’eix principal de la ciutat —que a partir de la dominació espanyola s’anomenava calle Real—, i van esdevenir la primera classe mercantil de la història de la ciutat. L’incendi els va afectar especialment. Però, després, el governador Miró, promouria la reconstrucció dels edificis destruïts amb l’ús del maó, que és l’element constructiu principal del Viex Quartier de la ciutat.