Amb independència dels recents resultats electorals a Hongria, que es corresponen amb unes causes molt específiques i haurien de ser objecte d'una altra anàlisi, existeix una paradoxa que travessa la història de les democràcies liberals amb una obstinació cíclica: els moviments populistes són extraordinàriament eficaços com a maquinàries d'oposició i desastrosament incompetents com a projectes de govern. L'observació val tant per a l'extrema dreta com per a certa esquerra que ha fet del gest radical la seva raó de ser. El populisme —de qualsevol signe— no està dissenyat per governar, sinó per guanyar eleccions. I entre una cosa i l'altra hi ha un abisme que cap eslògan pot salvar.
Des dels treballs seminals d'Ernesto Laclau fins a les tipologies de Cas Mudde i Cristóbal Rovira Kaltwasser, la ciència política n'ha identificat un tret comú: el populisme construeix una narrativa maniquea entre un “poble pur” i una “elit corrupta”, i ofereix la il·lusió que només cal substituir la segona per resoldre els problemes del primer. Mudde ho va definir com una “ideologia prima” que necessita acoblar-se a altres —el nacionalisme etnicista a la dreta, l'igualitarisme maximalista a l'esquerra— per adquirir contingut. El que les dues variants comparteixen és més profund que el que les separa: la simplificació deliberada de la complexitat i la promesa de solucions quasi màgiques a problemes que exigeixen polítiques elaborades, finançament sostingut i consensos transversals. El populisme no ignora aquesta complexitat per descuit, la ignora per disseny. Reconèixer-la destruiria la promesa i, sense la promesa, no hi ha mobilització electoral.
Si algun cas permet sotmetre a prova empírica la hipòtesi del fracàs populista, aquest és el de Donald Trump. El seu retorn a la Casa Blanca el gener del 2025, després de prometre reduir la inflació, tancar les fronteres i restaurar la grandesa industrial nord-americana, oferia al trumpisme l'ocasió de demostrar que les seves receptes funcionaven. Un any i mig després, el balanç és devastador.
Trump va prometre reduir els costos energètics “almenys a la meitat”. Han augmentat un 35% —gairebé tres vegades la inflació general—, amb un 12% només en el seu primer any. Els seus aranzels, els més alts en vuitanta anys —taxa mitjana del 2,4% al 9,6% el 2025—, han suposat 1.500 dòlars addicionals per llar el 2026. Procter & Gamble va apujar els preus del 25% dels seus productes per absorbir un impacte aranzelari de mil milions anuals. El dèficit comercial de béns, que els aranzels havien de corregir, va créixer un 2% fins a 1,24 bilions de dòlars; les importacions van pujar un 4% i l'ocupació manufacturera va registrar un lleu descens. La promesa de reindustrialització es va revelar com un impost regressiu disfressat de política industrial. El Tribunal Suprem va acabar declarant inconstitucional bona part de l'arquitectura aranzelària el febrer del 2026, i va evidenciar la fragilitat jurídica de governar per decret.
La dimensió institucional és potser més reveladora. El 2025, l'Administració va purgar més de 300.000 empleats federals, va desmantellar agències creades pel Congrés i va polititzar el servei civil. Va retirar els EUA de l'OMS i de l'Acord de París, va tancar la USAID i va reduir dràsticament l'assistència al desenvolupament —l'OCDE projecta caigudes del 9% al 17%—, mentre la mortalitat infantil en països en desenvolupament pujava per primera vegada en aquest segle. El desmantellament de l'Oficina de Protecció Financera del Consumidor va costar a les famílies 18.000 milions de dòlars. Els impagaments de préstecs estudiantils es van disparar a un ritme d'un cada nou segons, més de 3,6 milions de nous impagaments des del gener del 2025.
Les enquestes reflecteixen el veredicte ciutadà: només el 27% aprova la seva gestió de la inflació (enfront del 44% un any abans); la seva aprovació econòmica, al 31%, és el mínim històric de la sèrie CNN/SSRS; dos terços de la població afirmen que les seves polítiques han empitjorat l'economia. L'home que va prometre solucions màgiques ha produït exactament el contrari, i, tot això, sense ni tan sols començar a parlar de política internacional i situació geopolítica, on el desastre és de proporcions bíbliques.
El fenomen té reflex ibèric, amb una peculiaritat: a Espanya el populisme opera simultàniament des de l'extrema dreta i des de sectors d'una esquerra woke, la qual cosa confirma que l'estructura retòrica és idèntica, tot i que els continguts nominals difereixin.
Vox ha construït el seu ascens sobre el manual populista internacional: immigració com a amenaça existencial, nostàlgia imperial, rebuig a la “ideologia de gènere” i denúncia de les elits progressistes. La seva experiència en governs de coalició amb el PP va ser breu: va abandonar els seus governs autonòmics el 2023 per l'acollida de menors migrants, fet que va precipitar les eleccions a Extremadura i Aragó, on va duplicar escons. A Castella i Lleó, el març de 2026, es va consolidar per sota del 20%, però com a soci imprescindible del PP. El patró: Vox creix més quan denuncia que quan gestiona. L'efímer fenomen d'Alvise Pérez i Se Acabó la Fiesta —800.000 vots a les europees del 2024, enfonsament al 0,7% en enquestes posteriors— il·lustra la fase terminal: ni tan sols la indignació més pura sobreviu al mínim escrutini racional.
Però la dreta no té el monopoli de l'estafa populista. Podemos va construir el seu meteòric ascens replicant punt per punt l'estructura laclauiana: un poble virtuós traït per una “casta” corrupta, al qual només calia desplaçar perquè la justícia social es materialitzés. Les solucions eren tan rotundes com vagues: acabar amb els desnonaments, garantir habitatge digne, revertir la precarietat. En accedir al govern de coalició el 2020, la realitat es va imposar. La regulació de lloguers va tardar anys i va arribar diluïda. La crisi de l'habitatge es va agreujar fins a convertir-se en el que Esade va qualificar d'“el pitjor fracàs de política pública de la coalició”: de 5.118 milions consignats per a habitatge, se'n va executar menys del 50%. Resultat: de 71 escons el 2015 a 4 en el Grup Mixt, escissió amb Sumar i pèrdua de credibilitat. La lògica populista —simplificació com a mètode, eslògan com a programa— és constitutivament incapaç de produir polítiques públiques eficaces.
Si Podemos representa el populisme d'esquerres com a projecte partidari, Gabriel Rufián encarna la seva variant individual: el polític l'eina principal del qual és la frase incendiària, el tuit viral, el cop retòric que substitueix l'anàlisi. L'octubre del 2025 va formular la seva recepta sobre habitatge: “Una família, una casa. Qui en vulgui més, que pagui”. L'abril del 2026 va completar el diagnòstic: “La solució no és construir més”, atribuint el problema a “els especuladors”. Un problema multicausal —dèficit d'oferta, marc regulador desincentivador, demografia urbana canviant, costos de construcció creixents— reduït a un malvat i un eslògan: la mateixa estructura que Trump amb els aranzels o Vox amb la immigració. La seva pregunta “per què un treballador de Mercadona vota el mateix que Juan Roig?” és retòrica pura: una falsa dicotomia que apel·la a la indignació de classe i evita qualsevol anàlisi seriosa. Indignació sense programa; denúncia sense alternativa viable —el mateix producte que l'extrema dreta ven des del flanc oposat.
Catalunya ofereix un cas revelador perquè convergeixen els dos populismes en un context independentista. Aliança Catalana, liderada per Sílvia Orriols, combina independentisme radical amb un discurs antiimmigració, i el Centre d’Estudis d’Opinió ja els situa amb projeccions de 8 a 10 escons i un 6% del vot. La suma d’Aliança i Vox arriba al 24% i complica radicalment la governabilitat. Però el populisme de dretes no és l’únic: la mateixa ERC ha oscil·lat entre la responsabilitat institucional de governar la Generalitat i la retòrica incendiària del seu portaveu a Madrid. Quan ERC va governar, va fer política possible; quan Rufián parla al Congrés, fa populisme. Són activitats diferents i incompatibles.
El populisme prospera a l'oposició perquè el seu producte és la indignació, no la gestió
El fenomen català confirma que el populisme és un virus adaptatiu: nativisme antiimmigració a la dreta, justícia social maximalista a l'esquerra, ruptura unilateral en el sobiranisme. Sempre la mateixa estructura: un problema complex, un enemic simple, una solució màgica.
Mudde i Rovira Kaltwasser distingeixen entre populisme “inclusiu” (esquerra) i “exclusiu” (dreta), però la distinció no pot enfosquir el que és essencial: tots dos comparteixen la mateixa gramàtica política, el mateix antagonisme fundacional poble-elit, el mateix menyspreu per la mediació institucional. Trump apuja aranzels i destrueix ocupació; Podemos promet regular lloguers i executa menys de la meitat del pressupost. Vox abandona els seus governs per no contaminar-se amb la gestió; Rufián redueix el problema de l'habitatge a “els especuladors”. Alvise es desinfla després del primer contacte electoral; Podemos passa de 71 a 4 escons. Trajectòries paral·leles, lògica idèntica.
El que és perniciós és que s'alimenten mútuament. Vox i Aliança justifiquen la retòrica “antifeixista” de Rufián; Rufián i Podemos alimenten la narrativa de Vox sobre l'amenaça “comunista” i la xenòfoba Aliança contra la immigració. Cadascú necessita l'altre per sostenir el seu relat. Ningú necessita governar bé, perquè el seu negoci és la confrontació permanent: un ecosistema parasitari del qual ambdós extrems n'extreuen benefici electoral mentre els ciutadans suporten la inacció política real.
El patró és transversal, transcultural i empíricament verificable. El populisme prospera a l'oposició perquè el seu producte és la indignació, no la gestió. Quan arriba al poder —Trump des de la dreta, Podemos des de l'esquerra— descobreix que les dreceres no existeixen, que la complexitat és irreductible i que governar exigeix el que el populisme menysprea: coneixement tècnic, negociació, compromís i paciència.
El problema no és només que fracassin. És el dany que causen: institucions debilitades, drets erosionats, confiança ciutadana destruïda, aliances internacionals trencades, costos econòmics traslladats a aquells que menys els poden assumir, debat públic degradat fins a la caricatura. El populisme no és una alternativa que funciona malament, sinó una estafa política dissenyada per conquerir el poder, no per exercir-lo. I la factura —des de Washington fins a Barcelona— sempre la paguen els mateixos ciutadans a qui van prometre salvar.