"La teva és la pitjor sort, sí; però la meva m'està passant a mi."
Philip Larkin
Només els adeptes neguen a hores d'ara que els estrambòtics cinc dies d'abril tinguessin a veure amb les eleccions catalanes, que van ser la manera de Sánchez de trencar marcs i entrar-hi a sac. Els socialistes ja ho van fer a una escala més petita en els comicis bascos: estaven ells parlant tan tranquils de la seva sanitat i les seves coses quan a toc de xiulet va començar a aparèixer en el debat públic la gens innocent pregunta de "per què a la campanya basca no es parla d'ETA i a les altres sí?". El cas és que es va començar a preguntar per ETA i es va començar a respondre i així van fer algun forat a Otxandiano. Que Sánchez va sortir del seu autosegrest directe per volar a Catalunya a fer campanya no admet discussió.
🔴Eleccions Catalunya 2024, DIRECTE | Última hora dels col·legis i meses electorals del 12-M
Som davant del pols final. Una espècie de duel al carrer polsós d'un vell poblat de l'Oest, amb el sol de cara i amb arbustos arrossegats pel vent, mentre els dos protagonistes fan girar les pistoles abans de disparar i tothom es mira el desafiament des de les portes batents del Saloon o el Bank. A les capelletes madrilenyes guanya el sentiment que Sánchez i Puigdemont se la juguen en una espècie de duel al sol, del qual només en pot sortir indemne un. Illa seria un secundari, el que importa és el gran duel.
En les capelletes madrilenyes pro Sánchez, ja veuen sortir l'heroi victoriós, amb la Generalitat penjant d'una mà i els vots de Junts a l'altra per intentar iniciar la legislatura, fins ara no nata, amb l'aprovació d'uns pressupostos; al cap i a la fi, es diuen, quina altra cosa pot fer Puigdemont? En les capelletes anti Pedro es freguen les mans pensant en l'endimoniat panorama del "Perro", que tot guanyant el govern de Catalunya —el que li vindria més que fantàsticament abans de les europees— podria perdre el seu propi, si es compleixen algunes de les amenaces que el ronden; al cap i a la fi, si ell impedeix reinstaurar el president expulsat, per què Junts hauria de mantenir-lo al govern espanyol?
El duel és apassionant: aconseguirà el líder socialista revalidar el seu manual de resistència i sortir reforçat d'un triple embat electoral que a priori era endimoniat?
De fons, com els vaig avançar, sona el tic-tac del rellotge de la llei d'amnistia. Ja no són només rumors, algun mitjà madrileny ha publicat ja que Armengol no posarà la data per a la votació al Congrés fins que hagin passat les votacions i es negociïn els pactes de govern. Dedueixen, com tants altres, que Sánchez continua jugant amb aquesta carta per doblegar els independentistes a l'hora de negociar i que se'ls menjarà fins i tot el fetge cru, vaja. En realitat s'ha cruspit ja els dels seus socis de govern i no sembla que dubti a fer-ho amb el dels catalans, que només li donen problemes. Si Sánchez enfonsa l'independentisme, haurà fet la seva campanya nacional i potser fins i tot ens porta a eleccions per pescar transversalment en l'esquerra i en els moderats satisfets amb la fi del pols català i, lliure d'hipoteques, poder governar al seu aire. Però per a això ha d'arrasar, o sigui, treure a Junts set, vuit, nou o deu escons. Segur que creu que és la jugada perfecta, si ho aconsegueix, no li caldran ja els vots de Junts perquè o els doblegarà o convocarà eleccions.
ERC i el PP estan només de comparses. L'altre duelista és, sens dubte, Puigdemont. Tots dos pendents de com evolucioni aquest vot dels indecisos i el de Junts de quants indepes es quedin a casa. Fa la sensació que com que Sánchez es va treure de la màniga el cop d'efecte més important fa una setmana, Puigdemont s'estigui plantejant si fer el mateix per rematar la feina abans de la votació. Hauria de donar una empenta que li permetés o superar Illa o quedar-se gairebé igualat per dificultar l'operació que el de la Moncloa devia dissenyar mentre ens feia creure que esfullava la margarida. Amb el caramel de l'amnistia sense acabar de pelar, considera que tindria el flanc controlat.
Unes eleccions decisives, no només per als catalans. Per quins set sous, si no, encarregaria el grup de comunicació més pròxim al govern central una enquesta per preguntar als catalans si els sembla bé o no que Sánchez hagi dit que sí que li paga la pena quedar-se a governar? I és que la qüestió mai no ha anat d'Illa, sinó del seu cap. El duel és apassionant: aconseguirà el líder socialista revalidar el seu manual de resistència i sortir reforçat d'un triple embat electoral que a priori era endimoniat? Les eleccions catalanes seran el seu cataclisme polític, en perdre el suport al Congrés? Els catalans tornaran a votar? Tornarem a votar tots a l'estiu a veure si el president pot deixar anar l'abraçada de l'os de l'esquerra a la seva esquerra i de Junts?
Així s'analitzen les eleccions de diumenge des de Madrid. Aquí no es parla del Hard Rock ni de pistes d'aeroport ni de finançament; aquí estem amatents a la pura pugna de poder en la qual cada vegada són més els que assumeixen que la clau de la permanència de Sánchez la té Puigdemont. El que Sánchez pretén és poder utilitzar un temps passat i assegurar que "la tenia". Tot depèn del seu vot, del que cadascun dels catalans dipositarà diumenge. Des d'aquí només podem mirar. I ho fem, fins i tot amb la morbosa esperança que encara ens esperin sorpreses abans que els duelistes disparin el tret final.