Hores abans que acabés La Marató d’enguany, la majoria de piulaires es trobaven feliçment ocupats en buscar el principal culpable de la seva esquifida recaptació (aproximadament 5,7 milions d’euros). La festa no s’havia ni clos i els ciutadans d’una tribu que actualment sembla únicament conformada per cunyats ja sabien del cert que la principal causa de tot plegat era la descatalanització d’una TV3 que ja no és “la nostra”. D’altres també ho tenien ben clar, què coi clar, claríssim: la culpa de l’ocàs eren la consellera Tània Verge i aquest govern de progres que ens havien fet empassar una tabarra bàsicament dedicada a problemes secundaris “de senyores”, ben lluny del terror simbòlic asexual que comporta un càncer com déu mana. A l’altra banda, les femellistes catalanes increpaven irades els senyoros, incapaços d’afluixar la mosca per quelcom que se’ls aparti una mica del pebrotam.

Veient aquest espectacle d’ira, amb tot déu a la caça del boc expiatori a qui culpar d’aquesta aparent desgràcia nacional, jo hauria proposat canviar el tema de La Marató en directe i dedicar-lo novament a l’univers de les malalties mentals. Car l’únic consens que, ara per ara, podem compartir els catalans és la nostra ira forassenyada i una dependència malaltissa pels caps de turc. A mi, faltaria més, això de La Marató em sembla una mandanga de poble incivil: relligar quelcom tan seriós com la investigació mèdica a la caritat nadalenca (o a la solidaritat ciutadana, tant li fot) resulta un acte tan alienant i pervers que fins i tot fa mandra de comentar. Això no és cap esmena a la gent que ha donat diners a la guingueta en qüestió amb la millor voluntat del món, sinó als programadors que, insisteixo, subsumeixen el coneixement de les malures a un espectacle proper a la catequesi.

El que ens hauria de preocupar és aquesta nostra frisança idiotitzada per analitzar qualsevol fenomen complex sense cap temps d’espera i amb la finalitat última d’acabar penjant algú d’una plaça pública

Dit això, qualsevol persona que conegui un espectacle televisiu d’aquesta complexitat pot entendre que les causes d’una hecatombe monetària són, com dirien els cursis, multifactorials. És lícit pensar —i caldria afrontar el debat— que enguany TV3 ja no és un creador d’imaginari emocional tan potent com fa temps, la qual cosa afecta totes les televisions públiques del món i també té a veure amb l’aparició d’unes plataformes molt més versàtils i amb un pressupost oceànic. També pot ser que la classe mitjana d’aquest país, castigada per la inflació dels preus, n’estigui fins a la polla d’anar regalant aguinaldos a una entitat pública, després d’haver afluixat la mosca dels autònoms i dels habituals robatoris de l’administració en forma d’una càrrega impositiva insostenible. I també pot ser que, com tot espectacle televisiu, La Marató simplement s’estigui fent anciana.

Posats a ser, també és possible que hi hagi mascles de la tribu que no tinguin la més reputa idea de què collons és això de la violència obstètrica o l’endometriosi i que els fotés una mandra del quinze cercar-ho al Google perquè encara no estan desconstruïts. I, posats a imaginar, també hi pot haver hooligans puigdemontistes que renunciessin a posar vint euricos a La Marató quan hi veieren Pere Aragonès explicant les dificultats que encara passa a casa seva per regalar-li un germanet a la seva filla. A mi tot això, insisteixo, em sembla plausible; però cap d’aquestes motivacions poden explicar un fenomen complex com la davallada d’enguany. El que sí que ens hauria de preocupar, i a això no li donem gens d’importància, és aquesta nostra frisança idiotitzada per analitzar qualsevol fenomen complex sense cap temps d’espera i amb la finalitat última d’acabar penjant algú d’una plaça pública.

Abans d’exigir actes sacrificials i fuetades públiques, hauríem de tornar a abraçar la complexitat. I també, per molt que sembli paradoxal, potser pensar de nou que —molt de tant en tant i per coses de la vida— algunes coses passen simplement perquè sí. I no hi ha més història.