Els impulsors de les estadístiques en l’esport van ser les lligues de beisbol americanes als anys setanta. Les estadístiques en l’esport serveixen per dues coses: per apostar i per nodrir d’informació els gràfics de la televisió.

Els gràfics en la televisió han resultat ser un element cada cop més important. La primera vegada que vam veure un resultat d’un partit de futbol sempre en pantalla ens va fer nosa. La segona vam descobrir que mai més podríem viure sense ell. És com el tancament centralitzat del cotxe.

Els Jocs de Rio són un pas enrere en el grafisme esportiu o en la informació en pantalla. És, com si, de sobte, haguéssim de tornar a pujar el vidre del cotxe amb la maneta.

Quedar-se o no quedar-se?

El Jocs són un dels exercicis de zàping més important: ara em posen esgrima, doncs vaig a veure què fan a Telecinco, de seguida torno. A més, són l’únic cop l’any que –si ens quedem a l’esgrima– veurem segons quins esports. Per tant, la informació, l’estímul per quedar-nos a la pantalla, és fonamental.

Posem per cas. Waterpolo: Itàlia contra Rússia. Si poses la tele, ara sí, apareix el marcador. Perfecte! Però aquest marcador no diu que és la semifinal. Potser, si llegeixo que s’estan jugant alguna cosa, tindré l’estímul per veure-la.

Natació sincronitzada: en cap moment de l’actuació es diu quin equip hi ha a la piscina (les comentaristes de TVE estan callades; millor) i si és Espanya? o Ucraïna, que l’entrena Anna Tarrés? Quedem-nos a la sincro. Quan acaben la Mengual i la Carbonell només posen (i tarden molt) en quin lloc van i una puntuació amb quatre decimals! Però no sabem si Ucraïna va davant o darrera. Morbo = estímul per veure. El mateix passa amb la gimnàstica: la classificació no es veu fins que s’acaba. Pensin en una cursa de motos o en la F1. En tot moment sabem com està tot: com Márquez remunta del 12 al 6 només gràcies als gràfics.

O resultats que tarden una eternitat a sortir en atletisme o rem...

El moment culminant de la desinformació és el golf. No es veu gairebé mai la classificació actual, no se sap el forat en què s’està ni les distàncies (aquella ratlla que posen amb els metres en les faltes del futbol).

Antidisseny

Em temo que als dissenyadors de la realització dels Jocs la gràfica els trenqués l’estètica del pla.

–Ara, si poso això, la gent ho llegirà i no veuran aquest enquadrament tant bonic que els ofereixo.

Els gràfics dels Jocs de Rio duren poc i són –algú ho havia de dir– lletjos

Doncs es tracta d’això. Que l’espectador pugui llegir clarament què està passant i li serveixi per entendre-ho i l’atregui. Perquè, a més, els gràfics dels Jocs de Rio duren poc i són –algú ho havia de dir– lletjos. “Lleig” és un concepte massa personal. Així que: són de disseny antiquat, de tipografia de mida difícil de llegir, amb moltes dades difícils d’identificar i, duren poc!

L’oportunitat de les “segones pantalles”

Les segones pantalles són el mite del comptador d’audiència i del programador de les cadenes de TV. Per entendre’ns, es tracta de veure la tele acompanyat de la tauleta o del telèfon. És a dir: el què passa ho veiem a la tele i al telèfon hi ha elements addicionals. L’important i l’interessant. Gairebé sempre, el que s’ha buscat a les segones pantalles, és ser trending topic de Twitter. Però hi ha infinitat de coses –interessants– que poden ajudar a seguir la importància de l’esdeveniment. Imaginin que quan s’està a punt de donar la sortida als 110 metres un pugui veure la bio dels atletes que estan fent escalfament i busqui qui és aquest xicot cubà nacionalitzat espanyol o, durant els preliminars de l’exercici de terra, fer una ullada a l’apassionant vida d’aquesta noieta americana que sembla que reboti. O com és el pla del camp de golf i qui hi ha en cada forat i com li va. O com es distribueixen els llançaments del partit de bàsquet. O per on es passeja Neymar.

Oportunitat perduda, nois

Sembla que l’equip de realització de Rio 2016 no vegi què passa al món dels esports i de la tele. Sembla que encara estiguin en els anys setanta pensant si el grafisme no ocuparà massa pantalla. Sembla que el comandament a distància encara no s’hagi inventat.

I saben què? El beisbol no és esport olímpic a Rio 2016.

Carles Gené és realitzador i productor de televisió. Cap de realització d’Esports de TV3 (1990-1998).