No sé la raó per la qual volem convertir l’aeroport del Prat en un hub si l’aerolínia que el representa és Vueling, una companyia a l’altura d’un aeroport de tercera categoria. Fa anys que viatjo en Vueling —quin remei, vivint en aquesta ciutat dels prodigis— i la suma d’experiències donaria per escriure una enciclopèdia de reclamacions. Que l’aerolínia estàndard comparteixi terminals i rebi el mateix tracte que Ryanair és un llast per a una ciutat que vol trobar el seu lloc en l’univers de les elegides en assumptes aeroportuaris. Si vols disposar d’un finger per sortir o entrar a l’avió, fes-te un finger o viatja amb Iberia, una companyia de primera reservada als ciutadans de primera, o sigui, tots aquells que tenen Barajas com a punt de partida.
Acabo de tornar de Berlín i, per descomptat, he hagut de pujar a l’avió caminant per la pista. Aquesta vegada no calia l’autobús. Cap problema, si no fos que al costat de l’Airbus de Vueling esperaven l’ordre de sortida uns quants avions de les companyies de baix cost que tracten el viatger com un conillet d’índies a punt de sacrificar. Un cop van proposar que els viatgers anessin drets i la proposta no va prosperar. Una altra, cobrar per pixar i tampoc van aconseguir-ho. Temps al temps.
La primera vegada que vaig notar el que significava Vueling per Star Alliance, va ser a Barajas. Retards, dificultats de facturació en línia, un tracte desplaent per part del personal... Sort que al final van posar en marxa l’AVE Barcelona-Madrid i vaig poder deixar de volar per viatjar confortablement en un tren d’alta velocitat que tenia una particularitat: el recorregut era el més car de tots els que estaven convertint Espanya en la reina de l’alta velocitat europea.
Vueling és, en definitiva, el que signifiquem els catalans per a l’estat espanyol. Si reclamem, ens declaren insolidaris i treuen l’eterna cantarella dels ciutadans de primera i de segona, un mantra que mai fan servir quan apareixen les xifres de les inversions públiques en les quals Madrid sempre supera el 100% del pressupostat. Si és per una qüestió cultural, convido tots aquests que ens acusen d’insolidaris que vinguin a Barcelona i comprovin que els catalanoparlants ja som una reserva índia. I de rostre pàl·lid a rostre pàl·lid, també els convidaria que viatgessin de tant en tant en Vueling, la companyia pròpia d’un aeroport que viu més de la il·lusió que de la realitat. En definitiva, a Espanya ja li va bé que estiguem sotmesos als interessos crematístics d’una companyia de baix cost amb ínfules de no se sap què. Com sempre, gràcies per la propina.
Un altre tema il·lustratiu de la realitat és el que ha passat a les Illes Balears amb la decisió dels fatxes d’eliminar l’obligatorietat del català a l’administració pública per considerar-ho apartheid lingüístic. A Catalunya ens podem posar les mans al cap, però aquí, francament, també van mal dades amb les Dolors Montserrat de torn.
A Espanya ja li va bé que estiguem sotmesos als interessos crematístics d’una companyia de baix cost amb ínfules de no se sap què. Com sempre, gràcies per la propina
Si hi ha un exemple de persona bilingüe, soc jo. Amb el pare, parlava en castellà. Amb la mare, parlo en català. He fet la meva carrera periodística majoritàriament en castellà, i també la literària, un fet que em permet dir que els que defensen el bilingüisme són aquell tipus de gent que s’emprenya si li dius una cosa en català, però et contesten amablement si utilitzes l’anglès. Suposo que tots els integrants d’una nació-estat reaccionen igual davant la gent que parla un idioma diferent en una terra que consideren seva per dret de conquesta. Un genocidi cultural com el que Vox i el PP estan perpetrant a les Illes Balears només s’ho poden permetre els països mal cosits i amb la ideologia segrestada per l’imperi del crim mediàtic.
No he entès mai com un català pot votar partits que viatgen de la catalanofòbia a l’anticatalanisme depenent del dia. Com tampoc entenc que un negre sigui de Vox. Deu ser pel plaer del masoquista cec, o pels orígens polítics familiars que, de segur, algun franquista penja de l’arbre genealògic. De vegades, penso en com de senzill que seria ser de Madrid. Diuen els de la capital que a Madrid ningú és de Madrid, però posem pel cas que jo fos l’única persona del Km 0. L’única cosa que hauria de tenir clara és de quin peu calço ideològicament, perquè del meu idioma i la meva cultura ja en vetllarien totes les institucions públiques i privades, els mitjans de comunicació i els botiflers. I no vull que em malinterpretin. El botifler no és aquell que parla castellà a Catalunya, sinó aquell que assisteix a la lenta defunció de la llengua minoritzada acusant-la d’expansionista. La senyora Dolors Montserrat és l’exemple d’aquest tipus de botifler i això que la varen desterrar políticament els del PP enviant-la a Brussel·les després de fer el ridícul a les Corts espanyoles. Però la Dolors vol fer mèrits i no hi ha res com el botiflerisme per recobrar els galons.
Quan jo era petit, es deia que els pijos parlaven castellà perquè feia “fino”. Crec, francament, que els pijos s’haurien de replantejar el tema, ja que, si volen ser fins i marcadament diferents, haurien de passar-se al català com a signe diferencial. Tal com van les coses, el nostre idioma donarà l’última glopada en boca dels pijos i dels incorruptibles que moriran cridant atzucac, atzavara o lletraferit al vent, de cara al vent.
La llengua catalana està ferida de mort. Una raó és la desintegració identitària a causa d'una migració que no ha entès per què és necessari parlar català. No és la seva responsabilitat. La responsabilitat és meva, per haver escrit poc en la meva llengua materna, dels que canviem de llengua quan apareix un castellanoparlant, dels responsables de les polítiques lingüístiques porugues, de formacions enrotllades com els Comuns, de partits lingüísticament tebis com el PSOE i de partits neolerrouxistes com el PP i Vox. A Ciutadans només els desitjo una mort indigna.
Som un Estat sense Estat i tenim una casta política que sempre arriba als tribunals de justícia més tard i desemparada que els bilingües monolingüistes a qui serveix, dòcilment, la Dolors, a qui, amablement, no li puc agrair ni la propina.