Fa 10 anys vaig escriure amb David Boronat el llibre Catalunya Last Call. Propostes per tornar a fer enlairar el país (Viena Editorial). La tesi principal del llibre era que hi havia moltes coses que depenien dels catalans i que, sense excuses, les havíem d’implantar. Àmbits com l’educació, la recerca, el funcionament de l’administració pública o algunes infraestructures clau (com la gestió de l’aigua) estaven i estan encara a les nostres mans. “Prou excuses i prou mirar a Madrid” era una frase que sortia al llibre i que repetíem sovint en les entrevistes que fèiem per parlar-ne. I sense menystenir àmbits on les competències són estatals o europees o una assignació de recursos que podria ser més favorable per a Catalunya, defensàvem que el progrés i el benestar dels catalans estava a les nostres mans.
10 anys més tard, en allò que depèn dels catalans, hem anat enrere. L’educació, on ens juguem el futur, el progrés i l’equitat dels més joves, és un exemple sagnant. Catalunya està a la cua d’Espanya i de l’OCDE. Però hi ha més exemples, com el desplegament de les energies renovables, incapaces d’avançar a Catalunya per totes les traves que el conjunt de les administracions posen de forma sistemàtica. O la gestió de l’aigua abans esmentada, amb successius governs incapaços de planificar i invertir a llarg termini per evitar una situació com l’actual. I més.
El consens existent sobre la urgència de reformar l’administració hauria de ser el punt de trobada dels diferents partits polítics, estiguin al govern o a l’oposició
El potencial de Catalunya continua sent imparable. Ho tenim tot. Talent, localització, indústria i ambició. Però per capturar aquest potencial cal una ferma voluntat reformista per millorar el funcionament de les administracions públiques, professionals en aquestes administracions amb capacitat per implantar-ho i amb un mandat explícit per fer-ho, i lideratge polític perquè sigui una realitat. Tot a les nostres mans.
Aquesta voluntat reformista ha de passar per avaluar les polítiques públiques, abans de l'aprovació i després de l'execució. Facilitar de veritat la implementació d’energia renovable al territori. Promoure la col·laboració publicoprivada en àmbits com l’educació, la sanitat, l'habitatge o la recerca. Eliminar tota la burocràcia que frena l’activitat econòmica i dificulta les gestions de les persones i les empreses. Impulsar una fiscalitat competitiva per atreure inversors, científics i emprenedors. Aterrar una proposta concreta sobre l’aeroport del Prat. Invertir en les infraestructures que Catalunya necessita per facilitar una mobilitat sostenible. O facilitar l’activitat empresarial de Catalunya, potenciant el seu atractiu inversor i eliminant la hiperregulació vigent. Propostes que ha realitzat l’associació Catalunya Sense Límits els darrers dos anys, i d’altres propostes que han anat fent diferents actors de la societat catalana, ja que el bon o el mal funcionament de les administracions públiques afecta tant empreses com ciutadans.
El consens existent sobre la urgència de reformar l’administració hauria de ser el punt de trobada dels diferents partits polítics, estiguin al govern o a l’oposició. Una agenda plenament reformista, un objectiu compartit que no s’hauria de demorar més. Les eines estan a les nostres mans i el proper Govern, sense excuses, les ha d’implantar. És una darrera oportunitat, una last call, i aquest vol no el podem deixar escapar.