Una de les pitjors tortures a les quals pot ser sotmesa una persona és la denominada "gota xinesa" —que no malaia—, que consisteix a sotmetre, durant hores i algunes vegades fins i tot dies, un ésser humà a un degoteig permanent sobre el front. No és tant el dolor que produeix com el marcat caràcter de tortura psicològica que té. Quan s'inicien campanyes sistemàtiques de desprestigi, acostumo a recordar aquesta forma de tortura, perquè cada dia diversos mitjans de comunicació proven de donar les seves especials, si no especialíssimes, versions del que hi ha o hi deixa d'haver en un determinat procediment judicial.

Aquesta sistemàtica, que és equiparable a la gota xinesa —que no malaia—, és el que ha passat, en el cas català, des de l'any 2017, cada vegada que un sumari secret veu la llum i, com si no n'hi hagués prou amb veure's sotmès a un procés, el dany psicològic als afectats no se sol tenir en compte mai, però existeix, també a la seva família i entorn. Forma part del procés de deshumanització de l'enemic al qual tan avesats estem i que a ningú li sembla que és una pràctica tremendament antidemocràtica, malgrat que els qui més la fan servir se solen autodefinir com a constitucionalistes.

Això és, justament, el que està passant amb les revelacions sorgides dels procediments 104/2017 i 99/2018 del jutjat central d'instrucció número 6 de l'Audiència Nacional, però ningú no s'atura a fer una anàlisi freda sobre tres aspectes que, almenys des de la meva perspectiva, són essencials: el dany que es causa amb aquest tipus de dinàmiques informatives, la credibilitat que poden tenir construccions esotèriques fabulades pels qui volen veure delictes allà on no n'hi ha i l'objectiu que es persegueix amb les esmentades diligències policials i judicials.

Entre un procediment i altre, hi ha hagut més de 40 investigats directament i altres tants de manera indirecta. A molts dels afectats els han ventilat vida i miracles sota el rètol de terrorisme, com si el sol fet de denominar-lo així no formés ja part d'un procés de criminalització impropi de països democràtics.

Després de llegir diverses vegades les actuacions i, amb independència del fet que res del que s'hi descriu té la més mínima aparença delictiva, no deixen de sorprendre'm alguns aspectes que sí que podrien tenir-la, però que no són atribuïbles als investigats.

La constant tergiversació dels fets i les paraules així com el greu infantilisme d'algunes de les deduccions dels investigadors són matèria digna d'estudi, juntament amb la manera en què es van obrint en canal les vides de les persones investigades, accedint a dades reservades i entrant per mitjans electrònics en la intimitat de persones que no han comès cap delicte, almenys cap que consti en el Codi Penal, sense perjudici que per a alguns ser independentista sí que pugui ser un crim.

En un cas de terrorisme la proporcionalitat de gairebé qualsevol mesura no es discuteix en cap estat membre... per això el rètol del procediment és tan important després que el de rebel·lió i sedició fracassessin

La forma en què s'autoritzen les mesures invasives en contra dels investigats també dona per a un manual sobre com no es poden ni s'han de fer les coses en democràcia, però, segurament, som lluny del moment històric en què hi haurà un consens sobre quins són els límits que no es poden franquejar si volem continuar considerant-nos demòcrates, i això per un motiu molt senzill: contra els independentistes, els seus voltants i fins i tot els seus advocats sembla que val tot.

De tot el que es va plasmant als folis de les actuacions se'n fan ressò diversos mitjans, que no semblen fer ni la més mínima anàlisi sobre la versemblança dels fets descrits ni de les conclusions que assoleixen part dels investigadors. S'assumeix acríticament tot, sense parar-se a pensar si és possible estar davant d'una delirant visió de la realitat, com efectivament passa, perquè, en el fons, va bé per a determinades línies editorials, i no s'aprecia quina és l'autèntica notícia que hi ha darrere o dins els esmentats procediments i que no és cap altra que l'objectiu perseguit.

Es tracta d'investigacions molt centrades en perfils molt tècnics —informàtic i enginyers— i el fil conductor de les quals, cosa que ningú no diu, no és altre que la desesperada construcció d'una realitat paral·lela que permeti, sota el rètol de terrorisme, criminalitzar l'activitat del Consell per la República i, a partir d'allà, poder actuar en contra d'una entitat no sotmesa al dret espanyol.

Dit més clarament, sembla evident que es tracta de buscar generar una causa que —encara que no resulti creïble— permeti poder plasmar, negre sobre blanc, uns fets que, marcant la casella de terrorisme, permetin sol·licitar l'auxili judicial a països tercers per poder no ja investigar sinó destruir el Consell per la República, que, en definitiva, és l'autèntic investigat en aquests procediments i en altres que continuen sota secret.

Per poder recórrer a aquest tipus de mecanismes de cooperació entre estats membres cal complir certs requisits, entre ells que la mesura que es vulgui posar en pràctica resulti proporcional a les finalitats perseguides; és a dir que, per exemple, si es volen obtenir proves, accés a documents, oficines, servidors informàtics, dades bancàries, etc., l'esmentada mesura ha de ser proporcional. En un cas de terrorisme la proporcionalitat de gairebé qualsevol mesura no es discuteix en cap estat membre... per això el rètol del procediment resulta tan important després que el de rebel·lió i sedició fracassessin.

La directiva que regula aquest tipus de cooperació jurídica estableix, de manera imperativa: "L'autoritat d'execució haurà de reconèixer una OEI, transmesa de conformitat amb la present Directiva sense requerir cap altra formalitat, i s'assegurarà que s'executi de la mateixa manera i sota les mateixes circumstàncies que si la mesura d'investigació que es tracti hagués estat ordenada per una autoritat de l'Estat d'execució...".

Instal·lar el relat de l'existència d'una activitat terrorista no és una cosa nova, però fer el pas decisiu de travessar el Pirineu en la recerca de la criminalització, fins i tot destrucció, del Consell per la República, és una cosa que encara no s'ha intentat

Les causes de denegació o d'ajornament estan molt taxades i, en casos de terrorisme, dubto molt que cap estat hi recorri, per la qual cosa n'hi haurà prou amb presentar una sol·licitud, sota el rètol de terrorisme, perquè els somnis humits de molts es facin realitat. Cosa molt diferent seran les conseqüències que, posteriorment, aquest salt al buit tindrà per al que queda de reputació i credibilitat d'Espanya a Europa.

Dos procediments esotèrics, més les peces separades encara secretes que existeixen o les que arribin a existir, seran la base sobre la qual uns veritables i irresponsables aventurers, parapetats en les estructures de l'Estat i imbuïts de l'ardor patriòtic, pretenen actuar en contra del Consell per la República, però sense mesurar les conseqüències, que n'hi haurà.

Banalitzar aquestes causes penals no és més que un error o una inconsciència, perquè, com més avancin i més vagi percudint la gota al front dels afectats a través d'insistents campanyes mediàtiques, més credibilitat s'acaba donant a uns fets que, sense rellevància penal, acabaran servint de base per a un nou intent d'engany a les diverses justícies dels estats membres de la Unió Europea.

Instal·lar el relat de l'existència d'una activitat terrorista, per després actuar com si de veritat s'estigués davant d'un delicte de terrorisme, no és una cosa nova —ja s'ha fet amb formulacions imprecises respecte a delictes de rebel·lió, sedició, malversació o blanqueig de capitals, tal com el recent informe del Consell d'Europa de 6 d'octubre passat recomana que no es faci—, però fer el pas decisiu de travessar el Pirineu en la recerca de la criminalització, fins i tot destrucció, del Consell per la República, és una cosa que encara no s'ha intentat, però que pot ser que no estiguem lluny de veure si no sorgeix ningú prou assenyat per posar fi a una frenètica aventura policial-judicial com el que es desprèn dels dos procediments dels quals parlo i que, segurament, no són més que la punta de l'iceberg del que s'està cuinant sota la capa del secret de les actuacions.

La gota xinesa —que no malaia— que està percudint els fronts dels afectats en realitat cerca una cosa molt diferent del fet evident de fer-los patir i de criminalitzar-los: pretén colpejar el front de cada un d'ells per fer-los servir com a trampolí de cara a caçar una presa molt més gran... La qüestió és saber si se'ls hi permetrà o no.