M'havia enviat un missatge a través d'un funcionari del nostre grup al Parlament Europeu. Volia veure'm al seu despatx. Lògicament, jo no tenia ni idea de quin era l'interès d'una persona tan important i influent al Parlament Europeu quan soc un humil diputat del Grup Verds/ALE i no coincidíem en cap comissió del Parlament.

Va anar directe al gra (parlant en francès, una llengua que domina): "Senyor Knörr, he estat convidat a la campanya electoral del País Basc per participar en un míting a la localitat d'Ermua, i vull que sàpiga per mi mateix que no hi aniré". És comprensible que em quedés una mica parat. Tot seguit li vaig preguntar per què. "Miri, jo els conec a vostès, els nacionalistes bascos, i estic en complet desacord amb el que diuen de vostès; vaig compartir amistat amb exiliats bascos quan estudiava a Bordeus, i sé perfectament com sou, i del vostre compromís amb els valors democràtics. No puc prestar-me a equívocs quan s'està dient el que es diu de vostès i dels seus partits".

Aquella persona, aquell reconegut diputat, no era un altre que Martin Schulz, aleshores president dels socialdemòcrates alemanys i portaveu del grup socialista al Parlament Europeu.

I ara que Schulz ha decidit retirar-se i abandonar la política, he volgut recuperar aquest episodi personal de fa 17 anys, una vivència que fins ara sempre havia comentat en cercles personals i restringits. L'entrevista va tenir lloc, si la memòria no em falla, al despatx de Martin Schulz, al Parlament Europeu, el 25 d'abril del 2001. Precisament dos dies després, el 27 d'abril, havia de començar la campanya electoral a Euskadi, on Mayor Oreja (PP) i Nicolás Redondo (PSOE) preveien aplegar les seves forces per fer fora del govern el lehendakari Ibarretxe. Jo era, a més de secretari general d'EA, el número 2 de la llista per Guipúscoa, que encapçalava Joseba Egibar.

Efectivament, aquell míting d'obertura de la campanya basca va tenir lloc a Ermua, sota el lema 'Contra el feixisme, per la llibertat'. Eren temps en què tot s'hi valia, contra el PNB i EA. Es barrejava els nostres partits i associacions basques de tota mena amb el terrorisme, i deien sobre nosaltres coses esgarrifoses en seus com ara el mateix Parlament Europeu, on la plataforma Basta Ya va intentar —afortunadament sense aconseguir-ho— barrejar-nos amb les idees totalitàries i involucrar presidents de diversos grups parlamentaris —entre ells el socialdemòcrata Schulz— en una condemna específica a PNB i EA.

No entraré en més detalls d'aquella etapa, en què vam haver de patir violentíssims atacs de significats —no tots— membres del PP espanyol, secundats per alguns socialistes. Considero de més valor la defensa que alguns socialistes catalans van fer de mi davant l'assetjament i l'insult de què vaig ser objecte, per exemple, durant la manifestació que es va celebrar a Brussel·les l'endemà de l'assassinat d'Ernest Lluch. Paradoxes de la història, acabar agredit i insultat, jo, amic personal de l'Ernest, per uns brivalls de la política que mai no havien tractat amb ell personalment.

Martin Schulz, president de l'SPD, candidat a canceller de la República Federal d'Alemanya a les últimes eleccions al Parlament Federal i protagonista d'aquest gest amb els nacionalistes bascos, ara ha anunciat la seva renúncia a l'SPD i que es retira de la política, tot i ser encara un home jove (acaba de complir els 62) de qui es podia esperar uns anys fructífers, tant al capdavant de l'SPD com, d'aquí a uns anys, per què no, al capdavant de l'RFA. Però els mals resultats a les darreres eleccions al Bundestag, la fragmentació política —sempre saludable, però ara tenyida de temors justificats després de l'ascens de l'extrema dreta— i la necessitat de reeditar una Gran Coalició amb els conservadors d'Angela Merkel, n'han precipitat la sortida de la política. Ha volgut oferir la renúncia al seu partit perquè el relleu l'agafi, probablement, una dona, Andrea Nahles, que ha estat des de 2013 ministra d'Afers Socials al govern federal alemany.

Lamento molt la renúncia de Schulz. Un home íntegre, gran treballador, de llarga trajectòria europeista, forjada en les seves pròpies conviccions i al llarg del seu periple de 23 anys al Parlament Europeu, del qual va ser president entre 2012 i 2017. Com a president del Parlament Europeu mai no va defallir de fixar la posició de defensa d'aquesta institució, davant del degradant procés d'abandonament dels equilibris entre el Consell Europeu, la Comissió i el Parlament (l'única institució d'àmbit europeu que trien directament els ciutadans de la UE) i el consegüent abandonament del "mètode comunitari ". Vaig admirar els seus apassionats discursos al Parlament Europeu, on era cap de la delegació socialdemòcrata alemanya i portaveu del Grup Socialista. Va ser entre 1999 i 2001 quan jo vaig tenir l´honor de representar en aquella cambra EA i ERC. Alguns anys després vaig tenir l'ocasió de tornar-lo a saludar a Barcelona, ​​on en el decurs d´una conferència va advocar per la recuperació del mètode comunitari en la presa de decisions i va denunciar les greus mancances de la construcció de la UE, llastada pel predomini de l'eix francoalemany Sarkozy-Merkel, traslladat a les reunions del Consell de Caps d'Estat, amb un progressiu relegament del Parlament Europeu i la supeditació a les directrius franco-alemanyes i de les Conferències Intergovernamentals.

He sentit afirmar a important diplomàtics europeus que "és increïble que el Govern espanyol no doni una resposta política al problema català"

El gest de Martin Schulz no l'he fet públic fins ara, com tampoc es fan públiques moltes converses que tenen relació amb temes polítics d'una certa rellevància. Contra el que diuen els portaveus del Govern espanyol i els seus socis del 155, els polítics catalans mai van dir —sí que ho esperaven, per contra— que tindrien el suport internacional si declaraven la independència. En els contactes que van mantenir amb diferents líders i instàncies diplomàtiques sempre els repetien el mateix: "You will need a democratic mandate" ("Necessitaran un mandat democràtic"). Per això van tractar fins a 18 vegades i per diferents vies aconseguir un acord per celebrar un referèndum a Catalunya, i quan no ho van aconseguir, van arribar al referèndum de l'1 d'octubre per la via unilateral. Les institucions de la UE van condemnar la violència contra la població, però van donar suport, tanmateix, al govern espanyol (segons Juncker, perquè cal respectar la Constitució i per l'efecte contagi amb altres regions europees). Però això no vol dir que el procés català no se segueixi amb interès i que privadament hi hagi hagut contactes seriosos i manifestacions de simpatia. Jo mateix he sentit afirmar a importants diplomàtics europeus que "és increïble que el Govern espanyol no doni una resposta política a aquest problema". Discurs privat versus posicionaments públics. Res de nou. La dura realitat de la geopolítica. Sense anar més lluny, els demòcrates bascos, que vam col·laborar amb els aliats contra Franco, vam ser abandonats després i condemnats, per tant, a viure la llarga nit franquista.

Martin Schulz abandona la política. Sempre tindrà el meu respecte. I també el dels que, sofrint els injustos atacs del PPSOE dels temps d'Aznar, vam ser objecte, per part seva, d'un gest d'amistat i comprensió, tot i que fos en privat. Sempre em va deixar clar que ell era partidari del federalisme, però en cap cas de la independència. Però ens coneixia i respectava. Com nosaltres el respectem a ell.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat