En els ja més de 18 mesos d'internacionalització del conflicte entre Espanya i Catalunya, sempre he afirmat que l'esmentada estratègia té dos àmbits molt ben delimitats com són el jurídic i el polític, sense perjudici que ambdós, necessàriament, han d'anar compassats, coordinats i dirigits al mateix objectiu. Bàsicament, la política i la jurídica no són més que les dues cares d'una mateixa moneda.

De poc serveix una internacionalització jurídica sense una de caràcter polític i no podrà donar-se una de política sense el necessari suport jurídic. Tanmateix, les dues cares de la mateixa estratègia només tenen sentit si, després, poden generar fruits dins de l'Estat per portar el debat a una taula de diàleg política, de la qual aquest conflicte mai no hauria d'haver sortit.

Justament, en funció de l'objectiu final, sempre s'ha pretès que els èxits jurídics revertissin en el procediment penal que se segueix a l'estat espanyol i, per això, he insistit una vegada i una altra en com n'és de rellevant comprendre, introduir, utilitzar i potenciar tot el que s'ha aconseguit en tribunals estrangers tant davant del Tribunal Suprem com davant de la resta de jutjats i tribunals on es jutgen i es jutjaran els diferents actors del procés.

Ni era ni és una ocurrència, molt menys un desig personal o personalista, es tracta de l'única via lògica i racional d'utilitzar tots aquells resultats positius que s'obtinguin en jurisdiccions més respectuoses dels drets fonamentals i que tenen àrbitres imparcials i, n'estic segur, més aviat que tard, s'aconseguirà, a través de les diferents defenses. Les cartes, molts d'asos aconseguits fora, especialment a Alemanya i Bèlgica, han de servir per guanyar una partida en la qual el crupier s'ha entossudit a fer trampes.

En el pla polític succeeix el mateix i la feina desplegada a Europa només servirà en la mesura que aquesta labor pugui reintroduir-se en l'àmbit de la política estatal. D'aquesta manera, en primer lloc, s'obririen les vies que permetin aconseguir la necessària creació d'un espai de diàleg a través del qual es pugui reconstruir la confiança entre les parts per, després, entrar en una etapa de negociació que porti aquest conflicte a un punt de solució política admissible per a tothom.

De poca cosa serveix avançar i guanyar en el terreny jurídic tots els desafiaments que, des de l'Audiència Nacional, primer, i el Tribunal Suprem, després, se'ns han plantejat si aquests èxits no són "reinvertits" en la partida que es juga davant de la jurisdicció espanyola. De la mateixa manera, tant és el que es faci, políticament parlant, si, posteriorment, aquesta feina no és igualment "reinvertida" en l'àmbit polític de l'Estat, tant en el pla merament dialèctic o discursiu com en l'epicentre de l'activitat política, que no és altre que el del poder legislatiu de l'estat espanyol.

A una part de l'Estat tota l'estratègia internacional, tant jurídica com política, els molesta, els fereix i, sobretot, els preocupa perquè saben que, al final, és l'única manera amb què el projecte polític sobiranista pot triomfar, ja que és l'única part del tot que no tenen "atada y bien atada" i que es mou per camins i amb claus que no dominen.

Justament per aquests motius, els esforços més importants de l'Estat, i dels qui es dobleguen als seus designis, consisteixen no només en l'estigmatització dels responsables d'aquesta estratègia sinó, també, a provocar el seu aïllament a fi de silenciar-los i, d'aquesta manera, reconduir el debat a termes que siguin fàcilment controlables.

Sense la feina de l'exili, no existirà solució jurídica ni política i, difícilment, serà viable el projecte sobiranista, i sense veu pròpia a Madrid serà pràcticament impossible

En aquests moments, i res és casual, el principal objectiu d'una part de l'Estat i dels qui creuen que qui a bon arbre s'apropa bona ombra el cobreix, consisteix a aïllar, per després silenciar, el president Puigdemont. I, en l'esmentada estratègia, no dubten a acudir a tota mena d'instàncies, personatges i estratagemes. És evident que, com res no és casual, la filtració de l'"informe Tajani" forma part de l'esmentat pla, només que, al final, s'acabarà convertint en un bumerang.

Tajani, que a hores d'ara de dret en sap tant com jo de ballet, va demanar un informe, amb tots els ets i uts, als serveis jurídics del Parlament Europeu per intentar demostrar que el president, en cas de ser elegit, no tindria immunitat i, finalment, l'esmentat informe estableix que si és elegit, tindrà "plena immunitat de l'article 9 davant qualsevol mesura de detenció, processament i enjudiciament". És a dir, s'ofega en l'intent de desactivar Puigdemont.

Però l'informe no es limita a això, perquè també conclou que "un candidat sotmès a una ordre nacional de detenció a Espanya es pot presentar com a candidat a les eleccions al Parlament Europeu a Espanya". Posteriorment, l'"informe Tajani" es fa un embolic entre els desitjos i la realitat però, en definitiva, amb quatre mesos de retard, els advocats de Tajani arriben a les mateixes conclusions a les quals hem arribat nosaltres: Puigdemont tindrà immunitat i podrà ser parlamentari europeu sempre que reculli prou vots. Per tant, aquest informe no afegeix ni resta res al que ja s'ha establert legalment i jurisprudencialment a Europa.

En qualsevol cas, i davant del que és un clar intent de neutralitzar l'estratègia internacional i, així, posar fi al projecte sobiranista, és evident que no queda més remei que reforçar les vies d'introducció dels resultats d'aquesta estratègia i, per tant, la millor manera d'impedir que silenciïn i asilin el president Puigdemont, i el que ell representa, consisteix que ell, a través del seu partit, disposi de veu pròpia a Madrid, és a dir que tinguin el seu propi grup parlamentari que és el que s'intenta impedir.

Sense la feina de l'exili, no existirà solució jurídica ni política i, difícilment, serà viable el projecte sobiranista i sense veu pròpia a Madrid serà pràcticament impossible.

Parlant en termes eminentment mercantils, és hora de reinvertir els guanys i, així, assegurar-se que, sense complexos ni tuteles ni pors, es pugui assolir allò pel qual els catalans tant han arriscat i patit.

Catalunya es troba davant d'una cruïlla en la qual no hi ha espai per als tacticismes electorals ni la segmentació del vot entre les diverses cites electorals; no hi ha lloc per a això que a les generals voto a uns, a les europees a uns altres i a les municipals ja veuré... Votar així, que pot ser el que demani el cor, només servirà per aïllar, anul·lar i, segurament, aniquilar tot el que s'ha fet per i per a Catalunya des de l'exili.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat