Quina setmana... és el que pensava divendres passat després de separar-me del president Puigdemont un cop vam acabar els tràmits inicials de la nova ordre europea de detenció i lliurament (OEDE). El que no sabia era el que encara m'esperava i que ha fet que aquests últims dies hagin estat més que intensos.
No em ve de gust parlar ni de l'escorcoll practicat a casa i al meu despatx, ni del que han sentit la meva dona i la nostra filla d'11 anys, perquè, en el fons, és una cosa que a poc a poc anirem digerint; però sí que vull explicar-los una cosa que he après en la vida: és en els moments durs quan un sap amb qui compta i amb qui no. El viscut aquests dies, i el que queda per viure en aquest tema, serveixen com a filtre d'afectes i lleialtats que arriben, fins i tot, a tapar aquests mals moments.
Dilluns passat vaig arribar a casa cap a dos quarts de tres de la matinada i a les quatre em vaig llevar per volar a Barcelona. No estava disposat, i no ho estic, que una actuació com la practicada en contra meu alteri la meva vida o la meva feina... que, en realitat, són gairebé el mateix.
Aterrar al Prat i sentir-me reconfortat va ser tot un, no van ser poques les persones que se'm van apropar a donar-me el seu afecte i el seu suport. El taxista que em va portar al meu hotel no va voler ser menys i es va dedicar tot el trajecte a explicar-me la seva teoria sobre el que havia passat i, sincerament, el bon home estava molt encertat en tot el que m'anava exposant.
Entrar al meu hotel habitual i ser rebut amb un somriure i un "senyor Boye, espero que estigui bé" va ser molt més que un gest d'amabilitat, va ser una demostració d'afecte i suport que, en definitiva, és el que més pot reconfortar en moments així.
La jornada laboral va ser intensa, per a això havia vingut, però el cansament no aflorava per la conjunció de dos elements clau: l'adrenalina i l'afecte. El primer el portava inoculat des dels escorcolls i el segon van ser breus però intenses injeccions que els catalans m'anaven donant a poc a poc durant tota aquella jornada que va acabar força tard.
Molt aviat, gairebé de matinada i sense gairebé dormir, vaig sortir de tornada a Madrid per presentar-me davant l'Audiència Nacional on estava citat per declarar com a investigat per un presumpte delicte de blanqueig de capitals i, com si amb l'afecte i suport mostrat durant tot el dimarts no n'hi hagués prou, tot just pujar a l'avió van començar a donar-me noves i més efusives mostres d'aquesta estima que va tan bé.
La Isabel i jo vam anar veient com la gent que volava amb nosaltres ens donava, a ambdós, afecte i suport de cara al que vindria i el resultat del qual no controlàvem ni controlem. Una cosa és saber que un és innocent i una altra és que això serveixi d'alguna cosa en determinats moments i, sobretot, quan un s'ha transformat en objectiu.
No només és qüestió de sentir-se honrat, sinó, també, de defensar un model de societat en què tots ens sentim segurs, segurs de no ser arbitràriament detinguts, segurs de no ser brutalment reprimits, segurs de poder manifestar-nos
En el cas dels escorcolls practicats, i tenint en compte el que es van emportar, està clar que han complert el seu objectiu: tenen el meu telèfon mòbil i els meus correus electrònics. En qualsevol cas, el que no és al meu mòbil, ni en aquests centenars de milers de correus electrònics, és la meva determinació per fer les coses el millor possible.
Ara per ara, la cosa no s'ha complicat als nivells que alguns desitjaven, però tinc clar que seran mesos intensos i tensos en què caldrà desmuntar el que han muntat. Però això no importa ni servirà per descentrar-me del realment important i que no és cap altra cosa que donar el millor de mi en les defenses que tenim encomanades.
Ja fa temps que dic que l'estratègia va en cercles concèntrics i que a mesura que s'amplia el radi repressiu, més i més gent anirem quedant dins d'aquest cercle pervers i, sí, no ens confonguem: els advocats no som immunes a aquests atacs. L'important, en tot cas, és no deixar-se intimidar ni condicionar en el que s'ha de fer.
A la Isabel, als meus companys de despatx i a mi se'ns va encomanar la defensa del president Puigdemont, dels exiliats i, després, la del president Torra, i complirem aquests encàrrecs i els abordarem des de la màxima professionalitat i sent molt conscients dels costos que això tindrà. Defensar-los no és una obligació sinó un honor.
Però no només és qüestió de sentir-se honrat, sinó, també, de defensar un model de societat en què tots ens sentim segurs, segurs de no ser arbitràriament detinguts, segurs de no ser brutalment reprimits, segurs de poder manifestar-nos, segurs de poder reunir-nos i, per què no dir-ho, segurs per poder decidir amb tot el que això implica.
Les implicacions del que m'ha passat aquesta setmana transcendeixen el que directament he viscut i posa en evidència problemes de difícil solució si no s'aborden com el que són: errors sistèmics d'una societat a la qual continua constant-li avançar en un procés de democratització que mai no acaba d'arrencar del tot.
En qualsevol cas, d'aquesta setmana, i com dic, el realment important han estat els suports rebuts, els afectes i suports demostrats des de diversos països i per persones molt diferents, però, sobretot, pels catalans i des de Catalunya i, per això, cada dia tinc més clar que Rajoy tenia raó quan va afirmar que “los catalanes hacen cosas”… Per això, moltes gràcies a tots. Seguim.