Quatre mesos de judici i altres tants de deliberacions per arribar a una sentència que difícilment resistirà el pes dels recursos i el pas del temps. Una primera lectura anomena poderosament la meva atenció sobre extrems que poc a poc s'aniran perfilant com el que s'ha pretès amb aquesta sentència: una clara retallada de llibertats la màxima expressió de la qual es reflecteix a la seva pàgina 283.

La sedició es configura, per al Tribunal Suprem, d'una forma que col·lideix amb els drets i llibertats que tant han costat no només guanyar sinó, també, consolidar.

En paraules del Tribunal Suprem: "Els contorns del delicte de sedició –una altra cosa seria probablement la violència que caracteritza a la rebel·lió– queden coberts quan del simple requeriment als qui romanien aglomerats i compactats es passa a l'intent necessari d'anul·lar la seva oposició. També quan els agents han de claudicar i desistir de complir l'ordre judicial de la qual són portadors davant de la constatada actitud de rebel·lia i oposició a la seva execució per un conglomerat de persones en clara superioritat numèrica. A aquest format responen els casos més nombrosos, en vista que a gairebé totes les escoles es van personar els agents dels Mossos d'Esquadra. Cal atribuir a l'anunci  la mateixa significació penal als congregats d'una determinada actitud d'oposició a possibilitar la seva actuació, fins i tot mitjançant fórmules de resistència –si es vol, resistència no-violenta per acollir la terminologia de la prova pericial proposada pel Sr. Jordi Cuixart–. Aquesta negativa, en aquest escenari, encara que no es fes un pas més, és per sí sola apta i idònia per curullar les exigències típiques del delicte de sedició.

Però allà no es queda el Suprem i s'endinsa, encara més si és possible, en la restricció del dret a protestar, a manifestar-se, a oposar-se, en dir que: "El dret a la protesta no pot tranformar-se en un exòtic dret a l'impediment físic els agents de l'autoritat a donar compliment a un mandat judicial, i a fer-ho d'una forma generalitzada en tota l'extensió d'una comunitat autònoma en la qual per un dia queda suspesa l'execució d'una ordre judicial. Una oposició puntual i singularitzada exclouria alguns ingredients que potser podrien derivar-nos a altres tipicitats. Però davant d'aquest aixecament multitudinari, generalitzat i projectat de forma estratègica, no és possible eludir la tipicitat de la sedició. L'autoritat del poder judicial va quedar en suspens substituïda per la pròpia voluntat –el referèndum s'ha de celebrar– dels convocants i dels qui secundaven la convocatòria, voluntat imposada per la força."

Aquests paràgrafs no només reflecteixen un raonament jurídic sinó, també, un posicionament ideològic que dista molt de ser el propi d'un estat democràtic i de dret. En realitat, el que més sembla preocupar-los, i és el que han volgut deixar conclòs, és el poder (potestas) que no autoritat (auctoritas) del Poder Judicial fins i tot per sobre dels drets i llibertats dels ciutadans.

No són poques les ocasions en què, de manera més que displicent, es menyspreen els arguments de les parts i, fins i tot, no es perd ocasió de criticar al Tribunal d'Schleswig-Holstein afirmant que la seva resolució, "lluny de ser invocada com a exemple a seguir, hauria de ser considerada com l'expressió del que pot acabar amb el principal instrument de cooperació judicial per preservar els valors de la Unió".

Malgrat això, el Tribunal Suprem acaba per assumir la tesi del d'Schleswig que, el juliol de 2018 va concloure que: "la violència... no era el mitjà pel qual el reclamat (el president Puigdemont) pretenia assolir la independència de Catalunya" i el Suprem acaba que "els fets provats descriuen moments d'obstrucció a l'execució de les decisions jurisdiccionals en els quals, fins i tot titllats de violents, la força o, si es vol, l'agressió no era funcional per a l'assoliment directe de la finalitat típica, sinó per fer viable l'objectiu perseguit pels acusats. La violència penalment rellevant del delicte de rebel·lió és només aquella que es vincula al temps de produir-se directament amb l'objectiu que constitueix la finalitat típica".

En definitiva, i per molt que els pesi, els alemanys van tenir la raó des del començament i hauria estat més digne reconèixer-ho que criticar-ho. Cosa diferent és el que succeeix amb la sedició que, ni tan sols, va ser considerada a Alemanya per estar derogada des de 1970 en ser considerat un tipus penal poc democràtic i que, mirin per on, és justament el que aquí s'acull.

En qualsevol cas, la discussió tecnicojurídica sobre la sentència no queda limitada als recursos que s'interposaran en contra seu sinó que la mateixa s'obrirà, amb més força si fos possible, en l'àmbit de les ordres europees de detenció i lliurament (OEDE) que el jutge Llarena, amb la precipitació que el caracteritza, s'ha afanyat a cursar, en aquesta ocasió, i ara per ara, només contra el president Puigdemont.

Sobre la sedició, i els seus contorns antidemocràtics, ja es pronunciaran els tribunals belgues, i d'actuar Llarena conforme a Dret, i no com ha fet en cursar una única OEDE contra el president Puigdemont, també es podran pronunciar els tribunals escocesos. Sobre les vulneracions de drets, que de manera tan rotunda han estat despatxades pel Suprem, també es pronunciaran en aquestes jurisdiccions i, així, amb tota la resta de temes que de manera tan poc aferrada a una interpretació democràtica del dret s'ha realitzat en la sentència del Suprem.

La batalla jurídica, la de veritat i davant d'àrbitres imparcials, no ha fet més que començar i de la mateixa sorgiran resultats que tindran efectes molt més enllà dels directament afectats. Acudir al mecanisme de les OEDE té els seus avantatges, però també les seves servituds i una d'elles és la de veure's sotmès a l'escrutini d'una justícia diferent i per a la qual els drets i llibertats són una mica més que un enunciat.

Aquesta nova OEDE, i en vista d'aquesta sentència tan nefasta, no serà un procediment senzill, però sí un en el qual s'elevarà la discussió jurídica a uns plans en els quals, estic segur, el Suprem se sentirà molt incòmode; a ningú no li agrada veure's qüestionat, però molt menys a aquells que creuen que sedició és l'"impediment físic als agents de l'autoritat a donar compliment a un mandat judicial" com passa en qualsevol desnonament.

Joan J. Queralt
Anàlisi La sentència (1 de ...) Joan J. Queralt
Jordi Galves
República belga (248) Apoteosi de la justícia colonial Jordi Galves
Elisa Beni
Opinió El que la sentència calla Elisa Beni