Davant els brutals atacs de propis i estranys que està patint aquests dies el meu amic Josep Alay m'agradaria sortir en la seva defensa, però crec que amb la seva enteresa, compromís, intel·ligència i valentia no em necessita, més enllà de rescatar el que és essencial d'un cas que s'està convertint en costum: l'accés il·legal, indiscriminat i il·legítim als telèfons mòbils de, ara per ara, independentistes catalans i aquells que defensem els seus drets.

La Guàrdia Civil, amb el beneplàcit del Jutge Aguirre i sense cap tipus de justificació, raonament ni norma que l'empari es va apoderar, el 28 d'octubre de 2020, del mòbil d'Alay —també de més gent—, com un any abans havia fet la policia nacional amb el meu propi mòbil.

En ambdues ocasions l'excusa va ser intentar, prospectivament, indagar sobre la possible comissió d'un delicte. La realitat és molt diferent: només pretenien inspeccionar converses privades i practicar una cosa que a Turquia passa molt sovint, com és l'espionatge polític.

Què es van emportar del mòbil d'Alay o del meu? Totes les nostres comunicacions, les nostres dades, els nostres records, les nostres agendes, les nostres fotos, etc. i res d'això no ha estat per investigar fets concrets, ni tan sols delictes, ha estat únicament i exclusivament per a, primer, espiar-nos i després intentar desprestigiar-nos.

El que ha passat amb els nostres mòbils no només ens afecta a nosaltres sinó a tots aquells que s'han comunicat amb nosaltres. Però, a part d'aquest ampli col·lectiu, també afecta el conjunt de la societat perquè s'han traspassat línies vermelles que marquen la diferència entre els sistemes democràtics i aquells que no ho són.

Amb el conjunt de dades, descontextualitzant-les, reordenant-les i suprimint tot allò que perjudicava el relat que pretenien muntar, han generat un informe, suposadament d'intel·ligència, que només demostra l'essència del cas: l'espionatge polític.

Finalment, quan el mateix fiscal del cas considera que estem davant d'una pràctica il·legal, en lloc de cessar, s'ha procedit a filtrar-la a un parell de "periodistes" sense escrúpols que, emparats en la credibilitat del mitjà en el qual treballen, procedeixen a construir un relat que només es justifica perquè o bé estan molt ben pagats o no són conscients del mal que fan al propi sistema del qual es presenten com principals defensors... no sé quina opció es dona en aquest cas.

Com ha dit un periodista, gens sospitós de ser ni tan sols proper a l'independentisme: "no puc ni imaginar on hi pot haver delicte ni per què es divulguen aquestes converses que violen la intimitat sense justificació" i és que, justament, d'això va la història, de vulnerar el dret a la intimitat i al secret de les comunicacions amb finalitats polítiques.

El tema no va d'Alay, ni de mi, ni dels altres molts afectats a l'esmentada peça separada, sinó de drets fonamentals i davant qualsevol vulneració d'aquests només hi caben dues actituds: estar amb els perpetradors o amb les víctimes

Ningú, absolutament ningú, resistiria l'escrutini de les seves comunicacions i la seva intimitat de forma massiva —nosaltres dos l'hem resistit— , i per això els ordenaments jurídics democràtics ho prohibeixen, encara que això no ha estat impediment per a la divulgació massiva de dades d'un procediment que era secret i que mai hauria d’haver d'existir.

S'imaginen què sortiria d'una anàlisi massiva del telèfon, per exemple, de Redondo o Bolaños com a assessors que han estat de Pedro Sánchez? Segur que veuríem moltes coses, algunes d'elles interessants i altres de molt interessants, però, sincerament, no m'interessa conèixer aquestes dades, perquè seria tant com trencar les regles del joc.

És més, s'imaginen què sortiria, per exemple, de l'anàlisi massiva dels telèfons dels dos periodistes del New York Times que han escrit, al dictat, la crònica apareguda aquests dies? Segurament sortirien dades sobre les seves reunions amb alts caps espanyols, amb importants personalitats de l'extrema dreta o amb més d'algun ex alt càrrec del govern central... La veritat, tampoc no m'interessa perquè prefereixo viure en una societat democràtica en la qual les regles es respectin.

Que l'extrema dreta i un important sector dels mitjans nacionalistes espanyols facin ús d'aquestes dades és una cosa que no m'estranya, però que hagin sorgit importants crítiques, des de sectors suposadament independentistes —no a la dinàmica delictiva de l'espionatge polític, sinó als missatges descontextualitzats i mutilats que s'han publicat— és una cosa que no deixa de sorprendre'm pel marcat caràcter col·laboracionista que comporta.

Molts d'aquests "crítics" ni tan sols s'han dignat a contrastar la informació, han saltat al coll, especialment d'Alay, per veure enfortides les seves postures, fins i tot a costa de legitimar la repressió. Això, en termes clars, es diu col·laboracionisme.

En el personal, sincerament poc m'importa el que publiquin, perquè de mi s'ha dit de tot o gairebé de tot i, tanmateix, al final tot acaba sent fals i orientat al mateix: debilitar-nos en la defensa que estem fent de l'exili i això per un únic motiu: anem guanyant i guanyarem.

El problema, l'autèntic problema, no són ni la intimitat d'Alay, ni la meva, ni la de cap dels molts afectats per la viciosa causa general que està duent a terme el Jutge Aguirre amb un sector antidemocràtic de la Guàrdia Civil; aquí el que realment està en joc és l'essència d'un sistema democràtic, que es fonamenta en un paquet de drets entre els quals ocupen un paper destacat el dret al secret de les comunicacions i a la intimitat personal.

S'han creuat totes les línies vermelles i en aquest procés s'han embarcat no només els qui es van apropiar i van filtrar les dades sinó també els insignes divulgadors d'aquestes que no s'han parat, ni un minut, a pensar si la història té la més mínima lògica, si té el més mínim suport o si ni tan sols existeix una història. Els hi ha estat igual.

Les proves són evidents: la peça separada 'telèfon Alay' era secreta fins el dijous 2 de setembre i, com a mínim, el 31 d'agost els dos "plomins" del New York Times ja disposaven del contingut de l'esmentada peça, no per investigar sinó que perquè se’ls va filtrar, i això és, clarament, un delicte de revelació de secrets i caldrà buscar els reponsables tant al Jutjat com a la mateixa Guàrdia Civil.

Insisteixo, el tema no va d'Alay, ni de mi, ni dels altres molts afectats a l'esmentada peça separada, sinó de drets fonamentals i davant qualsevol vulneració d'aquests només caben dues postures: estar amb els perpetradors o amb les víctimes. No hi ha marge per a l'equidistància, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Seguim.