Les càbales són males companyes en qualsevol feina i, més encara, en la jurídica. Des del passat 17 de setembre ens han arribat tota mena de possibles escenaris sobre el futur de la vista que vam celebrar al Tribunal Suprem en defensa dels drets del president Torra i, també, de tots aquells catalans que van participar en les eleccions del 21-D, el votessin a ell o no.
Si, a part de totes les vulneracions denunciades fins ara, també se salten el torn per resoldre aquest recurs, no estarem més que davant d'una nova constatació de com s'estan tractant, almenys a nivell de les altes instàncies jurisdiccionals, els assumptes que afecten Catalunya. En tot cas, el que sí que és evident, és que això ja no és a les nostres mans i que la responsabilitat de respectar o no la llei és dels qui estan cridats a aplicar-la.
Aquest dimecres, quan vaig baixar de l'avió que em portava a Madrid, em vaig trobar amb un bon amic que em deia: "El problema és que tot és molt lent". I, la veritat, si es mira des de la seva perspectiva, segur que tenia raó, però mentre caminàvem per sortir de l'aeroport li vaig anar explicant com és tot de complex i totes les coses que estan pendents que passin.
Li vaig explicar la rellevància que la sentència contra el president Torra tenia en l'estratègia jurídica internacional, fins a quin punt seria rellevant si el Tribunal Suprem la confirma i com aquest seria un greu error del qual s'adonarien quan ja no poguessin fer res per reparar-lo.
Vam parlar de com encaixaria aquesta sentència a Europa, de com això també estava relacionat amb el suplicatori cursat en contra del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí i com tot això es vinculava amb els recursos que, tard o d'hora, acabaran arribant al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Cada peça d'aquest puzle té un sentit i compleix una funció i, per més que els oferim sortides, sempre s'acaben equivocant i ens ajuden a completar el puzle de manera correcta i ràpida, almenys molt més ràpida del que ho podríem fer sense la inestimable ajuda d'aquestes mateixes altes instàncies jurisdiccionals que creuen que estan salvant la pàtria quan l'estan enfonsant.
Segurament, jo venia engrescat i per això vaig anar desgranant els passos que ja hem fet i, com que el meu amic és intel·ligent, va anar participant, a poc a poc, en la construcció jurídica que tenim dissenyada. És evident que tot encaixa perfectament i que, per anar acomodant les peces, no hi ha res millor que ajudes de gran importància com ho és la sentència en contra del president Torra, que, per cert, és la prova del cotó fluix de qualsevol societat democràtica.
La gran diferència entre nosaltres i aquestes altes instàncies jurisdiccionals és que nosaltres tenim una estratègia que s'implementa a través de diverses tàctiques i, encara que sembli sorprenent, ells es van quedar en una única tàctica que consisteix a aplicar, en qualsevol situació, un relat que, dia a dia, es fa més insostenible.
Tot el relat es va construir sobre dos pilars: la suposada legitimitat democràtica de l'esmentat poder i l'excel·lència tècnica amb la qual construirien l'estructura jurídica amb què reprimir la minoria nacional catalana, de la mateixa manera que al seu dia, però amb més facilitat gràcies a l'ús de la violència, van fer amb la basca.
Ja fa temps que hem ultrapassat alguns estàndards que són els bàsics per poder considerar un estat com a democràtic i de dret... La manera com s'acabi resolent aquest tema de la pancarta serà la prova del cotó fluix de tot això
La suposada legitimitat democràtica ha quedat, ja fa temps, al descobert a causa de decisions que són de tot menys una interpretació democràtica del dret i, a més, emmarcades no en una subjecció del poder judicial al polític, sinó en l'existència d'una agenda política pròpia en aquestes altes instàncies jurisdiccionals.
La suposada excel·lència tècnica també ha quedat reduïda a una rèmora del passat. Totes i cadascuna de les vegades en què l'hem pogut contrastar en sistemes democràtics, s'ha demostrat que aquí no s'estava a l'altura del que es pregonava.
Malgrat tot això, continuen instal·lats en el relat com a manera de justificar l'injustificable i els qui els fan d'altaveus no són capaços de fer una mínima anàlisi sobre la falta de credibilitat que, a hores d'ara, haurien de merèixer aquests relats.
No tinc ni idea, els meus coneixements no arriben a aquest nivell, de quan ni com resoldrà el Tribunal Suprem un recurs com el que presentem i que conté una sèrie de desafiaments jurídics que, emmarcats en una confrontació intel·ligent, són la base de qualsevol èxit futur a Europa.
No es tracta de lloar la nostra feina, que no és d'una persona sinó d'un equip, sinó de destacar que està confeccionada amb rigor tècnic i honestedat intel·lectual, la qual cosa permet plantejar temes que, en cas que es resolguin com pretenen els patriotes de les polseretes i els acrítics amb el poder, tindran serioses conseqüències de cara a una presentació de l'Estat com a paradigma de democràcia.
Dins de la jurisdicció del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), les pancartes, que no es tracta de cap altra cosa, només estan perseguides a Turquia i a Espanya, i, no en tinc cap dubte, quan li arribi el torn i es pronunciï, ho farà en el sentit que indiquem nosaltres.
Sí, és cert que el TEDH, en les seves sentències, condemna estats, però també és cert que ho fa sobre la base de resolucions i actes dictats o acordats per persones ben concretes i, com passa en el cas del president Torra, la sala de cassació la componien, entre d'altres, alguns juristes molt bons. Veurem si volen associar el seu nom a una cosa tan absurda com carregar-se un govern i una legislatura per una pancarta de tres paraules que, a més, no són res més que llibertat d'expressió, emparada per la inviolabilitat parlamentària.
En realitat, això no va, només, del president Torra, sinó de tots nosaltres i del sistema en el qual volem viure. Em nego a viure en una democràcia restringida o tutelada perquè, en matèria de qualitat democràtica, hi ha nivells que una vegada superats ja deixen de correspondre's amb aquest sistema polític.
Ja fa temps que hem ultrapassat alguns estàndards que són els bàsics per poder considerar un estat com a democràtic i de dret... La manera com s'acabi resolent aquest tema de la pancarta serà la prova del cotó fluix de tot això, per molt que s'entossudeixin a dir que va desobeir. Esclar que ho va fer, però per una raó molt senzilla: no podia i no havia d'acatar una ordre d'aquestes característiques, perquè, entre altres coses, se li va encomanar la defensa dels drets de tots els catalans. Per a això se'l va elegir.
En qualsevol cas, i tornant a la conversa amb el meu amic Ramón, en acomiadar-nos em va dir: "En realitat som uns ansiosos, però tens raó, el mur de Berlín va caure en una nit". Veurem què passa amb la sentència i si aquesta no acaba transformant-se en una martellada prou forta per acabar tombant el mur.