Després de dos anys d'exili, i tal com es va preveure des d'un començament, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha vingut a posar ordre en un procés judicial que dista molt de complir els estàndards europeus com, almenys i ara per ara, pel que fa a la immunitat dels parlamentaris. La sentència del TJUE és molt més que un reconeixement que teníem raó, és una autèntica aposta per una Europa en la qual només creiem els euroexigents: aquells que volem que sigui la casa comuna de tots, dins d'un marc de seguretat jurídica i llibertat en el qual es reconeguin i respectin els drets de les minories.
L'estratègia d'internacionalització, que primer va ser política i després jurídica, es demostra encertada i, sobretot, eficaç. Des de molt aviat, cap a l'octubre de 2017, es plantejava la necessitat de contrastar el que succeïa i succeiria a Espanya, en termes jurídics, amb el que s'entendria a Europa, sent aquest l'únic camí per revertir un procés imparable de judicialització de la política.
Davant d'una situació tan greu com la que es va generar a partir d'octubre de 2017, els temps, que sempre són relatius, necessàriament havien de ser escurçats i, per això, els camins europeus havien de ser acuradament triats
Ja en aquestes dates, i més concretament l'1 de novembre de 2017 i abans que els líders polítics entressin a la presó, la solució es va emmarcar en termes de prejudicialitat com a mecanisme per generar, com efecte dòmino, instruments jurídics forts que permetessin un "rescat" que és el terme que, puntualment, va encunyar Toni Comín. El que era fàcil era dir-lo, el que era complex era fer-ho i, sobretot, comptar amb prou confiança per resistir durant el temps en què es tardaria a aconseguir el nostre propòsit així com les crítiques, incomprensions i atacs que genera el desconegut.
Els camins judicials europeus són diversos, uns de més ràpids i altres de més lents, però tots condueixen al mateix lloc: solucions que ens poden agradar més o menys però que s'emmarquen dins del que ha d'entendre's com una interpretació democràtica del dret, just aquella que no estan fent les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles.
Davant d'una situació tan greu com la que es va generar a partir d'octubre de 2017, els temps, que sempre són relatius, necessàriament havien de ser escurçats i, per això, els camins europeus havien de ser acuradament triats. Sempre es pot acudir, en última instància, al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) però, i ho sabíem, és una solució subsidiària, quan ja no queda cap altra cosa per fer i, per això, la resposta havia de ser una altra. No podíem esperar anys perquè això hauria significat la consolidació d'una repressió inadmissible.
Analitzada la situació, els interessos en joc, les diferents variables i els possibles escenaris es va acordar que el camí seria el del contrast permanent entre el que es decidís en els tribunals espanyols amb el que s'acordés en els europeus i, d'aquesta forma, s'ha construït una estratègia que, en vista de les decisions d'ahir i avui del TJUE, es demostra com a encertada tant en el polític com en el jurídic.
Explorar nous territoris no és un camí senzill, i molt menys un d'exempt de crítiques, desconfiança i desqualificacions; tanmateix, en un cas com el que afecta Catalunya no queda més remei que assumir aquestes crítiques, vèncer la desconfiança i ignorar les desqualificacions perquè el que realment importa és arribar al final del recorregut havent delineat el mapa pel qual d'altres, després, puguin guiar-se.
Delinear un bon mapa, que resisteixi el pas del temps i serveixi de guia, no és tasca senzilla i, sens dubte, apareixeran molts "experts geògrafs" que diran que el mapa no és el correcte, que cal fer canvis i que, a més, no serveix per arribar a la destinació que volem
Aquest tipus d'expedicions només donen bons resultats si es compta amb un explorador disposat a assumir aquests riscos, amb capacitat per mantenir cohesionada l'expedició i amb prou determinació per resistir el que apareixerà pel camí; així ho demostra la història i així s'ha demostrat en aquest cas. Saber distingir allò tàctic d'allò estratègic és essencial en aquest tipus d'expedicions.
L'expedició no ha acabat de delinear el mapa però, sens dubte, els contorns ja estan perfectament definits i, partint d'ells, ja es pot començar a treballar en els detalls que, en definitiva, és el que a molts els resulta interessant. Coneixem l'extensió del terreny, la forma que té i molts dels accidents geogràfics als quals ens enfrontem però ara toca que els qui lideren l'expedició sàpiguen entrar en els detalls perquè el mapa sigui prou comprensible per a tots aquells que l'utilitzaran com a full de ruta a partir d'ara.
Delinear un bon mapa, que resisteixi el pas del temps i serveixi de guia, no és tasca senzilla i, sens dubte, apareixeran molts "experts geògrafs" que diran que el mapa no és el correcte, que cal fer canvis i que, a més, no serveix per arribar a la destinació que volem... Segurament aquests "experts" el que no tenen clar és quina és la destinació que volem i, per això, no comprenguin la precisió i utilitat del mapa però no escatimaran esforços a l'hora de criticar el mapa i el seu delineant.
Quan les forces són desiguals són l'astúcia, la flexibilitat i la resistència les úniques armes que permeten esquivar les dificultats i travessar aquest inexplorat territori per arribar a la destinació que volem. En aquest cas passa el mateix: el president Puigdemont i els consellers a l'exili han estat titllats de tot, des de covards a dements passant per una sèrie d'epítets i insults impropis d'una convivència democràtica però, i així ho està demostrant el temps i la feina feta, tenien i tenen clara la destinació, s'han atrevit a recórrer la zona blanca i inexplorada de la cartografia política europea i, a poc a poc, han anat delineant un mapa que serà el que utilitzin les generacions que venen.
Aquestes, i no d'altres, són les raons de tants atacs, tantes desqualificacions, tant odi i tanta persecució. Alguns intuïen que sabien on volien anar, d'altres els coneixien i sabien la seva determinació i, entre tots, el que no podien permetre era que aconseguissin el seu objectiu. Ara per ara, ni s'ha aconseguit encara l'objectiu final ni s'ha arribat a la destinació però ja ningú pot tenir dubtes sobre el fet que van en la bona direcció i que tenen el que es necessita per completar el mapa i mostrar el camí.