'Fumus persecutionis'

Mentre la neu anava cobrint els carrers de Waterloo, també els de Brussel·les, i ens disposàvem a sortir rumb al Parlament Europeu a la celebració de la primera compareixença del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, em va resultar inevitable fer la vista enrere i veure com ha estat el camí fins a aquest moment.

Ja fa més de 3 anys d'exili i de moltes lluites i, per què no dir-ho, d'una sèrie d'èxits que no només refermen la decisió política dels exiliats, sinó que també han servit de contrastació de fins a quin punt ha estat errònia la judicialització de la política i erràtica la persecució llançada en contra de l'independentisme, en general, i dels exiliats, en particular.

El suplicatori, sent com és un acte reglat i en el qual ha de prevaler la determinació de si existeix el denominat fumus persecutionis o no, és, en essència, una decisió política d'importants conseqüències jurídiques i que no acaba ni amb les compareixences d'aquest dijous, ni amb el posterior informe del ponent, ni amb la votació en la Comissió d'Assumptes Jurídics, ni tampoc, amb la votació pel ple del Parlament.

El suplicatori no només no és el final, sinó simplement és el començament d'una nova etapa.

Per entendre-ho millor, cal tenir presents una sèrie d'elements que, en aquesta persecució erràtica, molts han passat per alt... no nosaltres.

És partint dels múltiples èxits anteriors com es demostra el denominat fumus persecutionis i, per a això, l'essencial és tenir clar què és el que s'ha aconseguit fins ara i quines conseqüències tindrà arribat el moment.

Mentre en l'àmbit parlamentari la clau està en el fumus persecutionis; en l'àmbit judicial el que és essencial és el respecte dels drets fonamentals

El contrast va començar el 5 de novembre del 2017, mentre l'Audiència Nacional havia enviat a presó provisional tots els membres del Govern, la justícia belga els deixava en llibertat provisional en espera del resultat del procediment de lliurament.

Posteriorment, i a part de la retirada de la primera euroordre (desembre de 2017), que va ser un atac de pànic més que una altra cosa, els èxits comencen a partir de maig del 2018 quan es va acreditar a Bèlgica que la segona euroordre estava mal cursada; d'aquí va venir Alemanya, on es va demostrar que els fets no eren constitutius de cap delicte, molt menys de rebel·lió o sedició.

Després van ser les mateixes Nacions Unides que van reconèixer que s'estava davant d'una sèrie de detencions arbitràries i que, a més, havien estat acordades per un tribunal manifestament incompetent.

Després va venir establir, al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que els exiliats havien de ser reconeguts com a eurodiputats i, per tant, van poder ocupar els seus escons. A Espanya, i fins ara, la JEC i el Tribunal Suprem consideren que no són eurodiputats.

Mentre el Suprem imposava dures penes de presó pels mateixos fets que Alemanya, un any abans, havia dit que no existia delicte, es van cursar les terceres euroordres. Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig es veien, novament, davant de la justícia belga.

Ara, amb el cas de Puig resolt de manera definitiva, tenim que, juntament amb les Nacions Unides, els tribunals de Bèlgica han determinat, d'una part, que el Tribunal Suprem no és el jutge predeterminat per llei per a aquest cas i, d'una altra, que existeix un elevat risc de vulnerar la presumpció d'innocència dels exiliats... Tal com se'ls va vulnerar als presos.

Són totes aquestes, i moltes més, les raons per les quals és evident que el suplicatori no ha de ser concedit. El que faci el Parlament Europeu és una cosa que s'escapa del meu control i que, a més, no passa de ser una decisió política revisable, després, davant de la jurisdicció del TJUE. Dit més clarament, la batalla del suplicatori no s'acaba amb aquestes compareixences, més aviat, només comença.

Ara bé, el que sí que tenim clar és que sigui quin sigui el resultat, al final, el que no s'aconseguirà és el lliurament de cap dels exiliats i això per una cosa tan senzilla com que mentre en l'àmbit parlamentari la clau està en el fumus persecutionis; en l'àmbit judicial el que és essencial és el respecte dels drets fonamentals, entre els quals destaquen el dret al jutge predeterminat i el dret a la presumpció d'innocència.

El que realment toca ara és que s'entenguin les raons de la derrota, s'assumeixi la situació, es busquin solucions i es torni al terreny de la confrontació política un problema que mai no va haver de sortir d'aquest àmbit

Podran dir que no hi ha fumus persecutionis i això no passarà de ser una declaració política, però no hi haurà res que canviï el fet que sí que hi ha vulneracions de drets fonamentals, que és un fet que la justícia belga ja ha establert de forma definitiva.

Més clar encara: fumus persecutionis és la interpretació política del que els juristes anomenem vulneració de drets fonamentals i, sobre això últim, els tribunals ja s'hi han pronunciat.

Veurem què acaba resolent la Comissió d'Assumptes Jurídics del Parlament i després el ple. Serà en funció d'aquest resultat quan hàgim de decidir si acudim o no, una vegada més, al TJUE en relació amb el suplicatori.

Igualment, també depenent d'aquest resultat, ens tornarem a veure, o no, davant de la justícia belga, però ja amb un avantatge afegit: sabem en quin sentit es pronunciarà. Podrem, fins i tot, perdre un partit, però els punts d'avantatge són tants que la lliga ja és nostra.

Els qui s'han pres el suplicatori com una final de lliga, o com una tertúlia de 13TV, no només s'equivoquen, sinó que, a més, estan fent el ridícul, perquè, com dic, aquesta lliga ja està sentenciada i això és una cosa que també hauria de saber cert president de comissió que té com a únic mèrit acadèmic saber jugar, més o menys bé, al futbol.

En qualsevol cas, guanyar la lliga no és tampoc el final ni el fi perseguit, sinó una etapa per avançar en una cosa que és molt més important i que és el motor que ha guiat l'exili: servir d'instrument de rescat dels seus companys a la presó i implementar el projecte polític pel qual se'ls persegueix.

En resum, i amb aquest panorama, el que realment toca ara és que s'entenguin les raons de la derrota, s'assumeixi la situació, es busquin solucions i es torni al terreny de la confrontació política un problema que mai no hauria d'haver sortit d'aquest àmbit... Fer el contrari no serà més que insistir en l'error de dimensions històriques, un més.