La tensió política generada en els dies i hores previs a l'aprovació per part del Congrés d'una nova pròrroga de l'estat d'alarma, vigent des del passat 14 de març, s'emmarca en un clima de polarització impropi d'una democràcia consolidada, immersa en una crisi sanitària i econòmica sense precedents. És aquesta mateixa crispació la que impedeix que el debat segueixi vies mínimament racionals i que es puguin expressar amb tranquil·litat parers divergents, que no haurien de ser assumits com un atac personal.
La discussió s'ha conduït a un terreny insà que impedeix que es vegi la cromatografia pròpia de qualsevol situació complexa. El debat no pot ser "estat d'alarma o caos", perquè, entre una i una altra situació, està clar que hi ha alternatives i són aquestes les que han de ser explorades si no volem transformar en habitual l'excepcionalitat. Es tracta d'un fals dilema, mirem per què.
Partint de la base que l'interès superior, i principal, dels drets que s'han de garantir és el de la vida, sembla evident que existeixen una altra sèrie de drets i llibertats que també ho han de ser, condicionats pel primer. Per això, el millor que es pot fer és buscar, entre tots, un marc jurídic que ho faci possible, sense haver d'abusar d'un que requereix una sèrie de pressupòsits fàctics que, en el dia d'avui, potser ja no es donen.
Convé recordar que l'estat d'alarma requereix un determinat pressupòsit fàctic, que, en aquest cas, evidentment, va ser la crisi sanitària a causa d'una epidèmia i que va generar una situació greu. Aquest i no un altre és el fet habilitant per haver acordat la mesura excepcional.
Com va sostenir el Tribunal Constitucional, l'estat d'alarma és la resposta per la qual "ha optat la Constitució per regular les situacions d'alteració de l'ordre constitucional" i que "la regulació dels estats d'emergència busca una unitat d'acció entre el poder legislatiu i l'executiu per afrontar les situacions de crisi institucional que alteren la normalitat constitucional, de tal manera que l'executiu no podrà exercir els seus poders i funcions excepcionals en aquestes situacions de crisi institucional sense el suport continuat del Congrés dels Diputats, per tot el que implica d'alteració del sistema constitucional de distribució de funcions i poders".
Doncs bé, l'estat d'alarma es va declarar "per afrontar la situació d'emergència sanitària provocada pel coronavirus Covid-19" i la seva renovació no pot alterar aquesta finalitat, que és la que es renova cada 15 dies. A partir d'aquesta premissa, segurament la desescalada medicosanitària hauria de venir acompanyada d'una altra de caràcter jurídic; és a dir, el marc legal utilitzat per al confinament no pot servir per a altres finalitats diferents del que es va declarar en un principi, tampoc per al desconfinament.
L'únic que impedirà la judicialització de la política és la maduresa i cultura democràtica i no el format legal que es triï per treure'ns d'aquesta pandèmia.
Tenint present tot això, crec que, de cara a un procés que es repetirà d'aquí a dues setmanes, és necessari analitzar, amb serenitat, altura de mires i des de fora de les trinxeres, si realment és necessària aquesta mesura tan excepcional o no per poder fer front a la desescalada.
Potser una bona manera de començar a parlar d'una desescalada jurídica passa per estudiar certes premisses que s'han utilitzat sense fer-ne una anàlisi prou seriosa. Aniré a pams.
És veritat que en funció del decret d'estat d'alarma s'ha restringit el moviment de les persones per impedir els contagis, però també és cert que la llibertat de moviment es pot restringir sense necessitat d'un estat excepcional com és el d'alarma, perquè per a moments com l'actual una llei ordinària estableix que "les activitats públiques i privades que, directament o indirectament, puguin tenir conseqüències negatives per a la salut, seran sotmeses pels òrgans competents a limitacions preventives". El mateix passa amb els moviments internacionals, que estarien sempre sota el control de l'executiu central.
Molts han argumentat que posar fi a l'estat d'alarma comportava, també, un perjudici per als treballadors afectats pels ERTO, la protecció dels quals estaria vinculada a la vigència de l'estat d'alarma.
Però, en realitat, això no és cert, n'hi ha prou amb una lectura desapassionada del RD de 18 de març que estableix que: "Les suspensions de contracte i reduccions de jornada que tinguin la seva causa directa en pèrdues d'activitat com a conseqüència de la Covid-19 (...) tindran la consideració de provinents d'una situació de força major". El pressupòsit fàctic és la Covid-19 i no l'estat d'alarma.
En qualsevol cas, les activitats productives o econòmiques suspeses en virtut del previst al decret d'estat d'alarma també poden mantenir-se suspeses partint de la legalitat ordinària. Sobre això, només cal recordar que la llei ordinària estableix: "Quan l'activitat desenvolupada tingui una repercussió excepcional i negativa en la salut dels ciutadans, les Administracions Públiques, a través dels seus òrgans competents, podran decretar la intervenció administrativa pertinent, per tal d'eliminar-la", i continuaria tractant-se d'una causa de "força major".
Però, a més, aquesta llei també té previst: "En cas que existeixi o se sospiti raonablement l'existència d'un risc imminent i extraordinari per a la salut, les autoritats sanitàries adoptaran les mesures preventives que considerin pertinents, tals com la confiscació o immobilització de productes, suspensió de l'exercici d'activitats, tancaments d'empreses o les seves instal·lacions, intervenció de mitjans materials i personals i tot allò que es consideri sanitàriament justificat". Aquestes mesures, també restrictives de drets, duraran tant temps com calgui i, a més, podran ser renovades.
És cert que molts dels reials decrets vinculen una sèrie de mesures a la durada de l'estat d'alarma, però, a més de ser un error tecnicojurídic i de previsió, per part de l'executiu, avalat pel Congrés, res no impedeix d'esmenar les esmentades vinculacions en la mateixa forma en què han estat acordades. Derogar-les i dictar-ne de noves més adequades a l'etapa que estem iniciant és la solució més democràtica.
Aquesta crisi sanitària, que està costant milers de vides i ens sotmet a un estrès social inusitat, també està posant a prova la resistència i qualitat del nostre sistema democràtic
Pel que fa als suposats avantatges del manteniment de l'estat d'alarma, cal recordar que tampoc no impedeix la judicialització de la política. Tant la regulació de l'estat d'alarma com les normes aplicables en matèria de sanitat preveuen la mateixa mena de recursos i l'única raó per la qual el Tribunal Suprem va entendre que no li corresponia resoldre un assumpte en concret sinó que ho havia de fer el Tribunal Constitucional va ser perquè la "impugnació directa dels reials decrets" com que són "disposicions d'un valor normatiu equiparable, pel seu contingut i efectes, al de les lleis i normes amb força de llei, el control del qual correspon al Tribunal Constitucional pels mecanismes de control de la constitucionalitat de les lleis i no a aquesta sala" però, i al contrari, sí que pot jutjar la resta de la demanda.
Sigui el format que sigui el que s'utilitzi, l'únic que impedirà la judicialització de la política és la maduresa i cultura democràtica i no el format legal que es triï per treure'ns d'aquesta pandèmia.
Aquesta crisi i la seva gestió, entre moltes altres coses, ens està tornant una estampa que no és la pròpia d'un estat democràtic i de dret, la qual cosa ens obliga a plantejar-nos, amb molt rigor, la necessitat d'una desescalada jurídica que ens porti a una normalitat, fins i tot a una "nova normalitat", però que no faci pudor de naftalina.
En resum, la gran diferència entre la via de l'estat d'alarma i la de la legalitat ordinària rau, justament, en el que no es vol acceptar: la cogestió de la solució entre l'executiu central i els governs autonòmics. Tota la resta no són més que excuses de mal pagador perfectament desmuntables i solucionables.
Una crisi d'aquestes característiques només la podrem resoldre units, però aquesta unitat no pot ser un clixé de publicista buit de contingut, sinó una actitud que, a més, impliqui, d'una part, cogestió amb les autonomies i, d'una altra, corresponsabilització per part dels ciutadans, perquè, així, l'excepcionalitat no s'acabi convertint en la normalitat.
Aquesta crisi sanitària, que està costant milers de vides i ens sotmet a un estrès social inusitat, també està posant a prova la resistència i qualitat del nostre sistema democràtic. Si acceptem com a habitual l'excepcionalitat, haurem claudicat i assentat les bases perquè aquesta "nova normalitat" acabi sent qualsevol cosa menys normal i democràtica.