Europa a dues velocitats

El 1974 Billy Brandt ja plantejava la possibilitat de crear una Europa a diferents velocitats. La seva tesi bàsicament consistia que, per aconseguir una Europa unida, calia tenir presents les diferències econòmiques, culturals i socials, i com que eren tan profundes, requerien potenciar una integració diferenciada, de cadascú al seu ritme o en blocs.

Aquesta idea no s'ha abandonat del tot i així es reflectia, des d'una perspectiva exclusivament econòmica, el març del 2017, quan diversos líders europeus (Merkel, Hollande, Gentiloni i també Mariano Rajoy) van donar l'aval per anar cap a una "Europa a dues velocitats" o el que també es va conèixer com una "Europa a la carta". En principi, aquest concepte de les dues velocitats ha estat associat a aspectes econòmics del funcionament de la Unió.

Si revisem diferents documents, declaracions i notícies, comprovarem que en cap cas hi va haver una previsió d'una Europa a dues velocitats o, com pretenen alguns, a la carta en matèria de drets i llibertats. La raó és molt simple: el nucli dur o l'essència mateixa de la Unió Europea es fonamenta "en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes".

Sobre aquesta base, "la Unió oferirà als seus ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres interiors, en el qual estigui garantida la lliure circulació de persones".

Fins a aquest punt encara no hem passat de l'article 3 del Tractat de la Unió Europea, fet que reflecteix quina és la base sobre la qual es va pretendre i pretén la construcció europea. No es tracta d'una declaració de principis, sinó de principis i normes rectores d'obligat compliment i que són les que afecten el conjunt dels ciutadans de la Unió.

En cap cas hi va haver una previsió d'una Europa a dues velocitats o, com pretenen alguns, a la carta en matèria de drets i llibertats

Doncs bé, casos com el de Valtònyc, la repressió a l'independentisme català o l'última decisió del Tribunal Constitucional de Polònia o del mateix Constitucional espanyol en el cas dels exiliats reflecteixen que, almenys a la pràctica, estem davant d'un fenomen que és incompatible amb el sosteniment de la Unió Europea: l'Europa a dues velocitats en matèria de drets i llibertats.

Només des de la perspectiva d'una concepció de les dues Europes és com es poden entendre situacions tan rocambolesques i contràries al dret de la Unió com la que sorgeix a partir de la recent sentència del Tribunal Constitucional belga, que finalment ha declarat inconstitucional un precepte del seu codi penal, el que es refereix al delicte d'injúries a la Corona, que és, justament, la base legal sobre la qual Espanya reclama el lliurament de Valtònyc.

Vegem el recorregut d'aquest cas per comprendre que, d'una banda, tenim una Europa democràtica i respectuosa tant dels drets i llibertats reconeguts al Tractat, a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea i al Conveni Europeu de Drets Humans i, de l'altra, aquells països que creuen que el dret patri és preeminent al dret de la Unió i per als quals les normes contingudes al Tractat, la Carta i el Conveni no són més que simples referències per si en algun moment consideren necessari citar-les... com qui envernissa un moble antic.

Valtònyc, que és reclamat des de fa anys per l'Audiència Nacional en funció d'una sentència que el va condemnar per un delicte d'injúries a la Corona, un altre d'enaltiment del terrorisme i un altre d'amenaces; aquests delictes, segons la sentència per la qual se'l reclama, sorgeixen de les lletres de les seves cançons.

Exiliat a Bèlgica, la seva defensa s'ha centrat a establir que aquesta condemna encobreix, entre altres coses, una vulneració dels seus drets a la llibertat d'expressió i creació artístiques.

El cas de Valtònyc és un bon exemple que ens serveix per plantejar-nos si som davant d'una única Unió Europea o davant de dos o més, en les quals uns estats defensen i respecten els valors fonamentals de la Unió i d'altres acaben fent el que volen

Des d'un començament, les autoritats belgues així ho van veure i per això el Tribunal de Primera Instància de Gant va denegar el lliurament després d'una sèrie de picabaralles amb l'Audiència Nacional, la qual, en una comunicació desganada, va pretendre dir als jutges belgues el que havien de fer i, alhora, colar-los una norma que no estava vigent en el moment dels fets.

La Fiscalia belga, responent a les peticions espanyoles, va recórrer l'esmentada sentència, i la Sala d'Apel·lacions de Gant, com a primera mesura, va elevar una qüestió prejudicial al TJUE per saber si era possible el lliurament sobre la base de normes que no existien en el moment dels fets. La resposta va ser lapidària.

Malgrat els grans esforços argumentatius de l'Advocacia de l'Estat en representació del Regne d'Espanya, es va superar la fase processal i, a fi d'evitar crítiques posteriors i infundades cap a la justícia belga, la Sala d'Apel·lacions de Gant, amb caràcter també prejudicial, va elevar una consulta al seu Tribunal Constitucional perquè determinés si el delicte d'injúries a la Corona existent en el Codi Penal belga continuava sent una norma constitucionalment acceptable.

La resposta del Constitucional belga, la setmana passada, és aclaparadora i això perquè, principalment, se sustenta en la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i, més concretament, en sentències per les quals es va condemnar Espanya. En concret, esmenten la sentència d'Otegi Mondragón contra el Regne d'Espanya de 15 de març del 2011 i en la qual el TEDH va establir que l'article 490.3 del Codi Penal espanyol és contrari a l'article 10 de la Convenció Europea de Drets de l'Home.

Sí, Bèlgica ha entès que la sentència del 2011 del TEDH l'obliga a modificar la seva pròpia legislació per no entrar en contradicció amb la Convenció i, per això, decreta la inconstitucionalitat del seu precepte de dret intern, amb la qual cosa el lliurament de Valtònyc es fa cada vegada més inviable. Tanmateix, això no va d'una defensa del que és individual sinó col·lectiu, d'una manera d'entendre el dret que sigui compatible amb els principis i valors que sustenten la Unió Europea i, en definitiva, amb una visió i aplicació democràtica del dret.

El cas de Valtònyc és un bon exemple que ens serveix per plantejar-nos si som davant d'una única Unió Europea, o davant de dos o més, en les quals uns estats defensen i respecten els valors fonamentals de la Unió i d'altres acaben fent el que volen.

Europa, pel que fa al tema econòmic, pot resistir funcionar a dues velocitats, i potser és fins i tot recomanable. Però el projecte europeu, pensat i dissenyat com una unió d'estats, no resistirà si les velocitats afecten el nucli dur dels seus principis fonamentals i generen dues realitats tan dispars i incompatibles com les que estem veient entre l'Europa democràtica i la que es pretén des de Polònia, Hongria o la mateixa Espanya.