No és una guerra

A través d'una reiteració sistemàtica miren d'acostumar-nos a una estampa militaritzada de la lluita contra la pandèmia i, per a això, el govern espanyol ens va presentant el comunicat diari de la seva particular "guerra contra la Covid-19". Igualment, i amb la mateixa metodologia, se'ns va introduint en una retòrica bel·licista segons la qual estem en una guerra, que la guanyarem i que hem de preparar-nos per a la reconstrucció del període de postguerra.

Juntament amb posar uns uniformats a explicar-nos la situació, Pedro Sánchez no ha dubtat a afirmar: "En la guerra contra el virus, mai no ens doblegarem, resistirem, vencerem". I després insistia: "Necessitem entre tots fer front a la guerra i també a la postguerra". El problema és que les paraules s'acaben apropiant de les situacions, instal·len un relat que ni es correspon amb la realitat actual ni amb els desafiaments a què ens enfrontarem i creen una artificiosa realitat que finalment es consolida.

El contrapunt a aquest relat bel·licista que pretén instal·lar Sánchez l'ha donat, entre d'altres, el president alemany Frank-Walter Steinmeier quan el cap de setmana passat va declarar: "No, aquesta pandèmia no és una guerra", i va rematar la idea quan va afirmar: "Les nacions no s'alcen les unes sobre les altres, no hi ha soldats contra soldats, això és una prova per a la humanitat". Steinmeier té raó, aquesta no és una guerra, abordar-la com a tal i plantejar-se la postpandèmia com si es tractés d'una postguerra no només és un error, sinó, pitjor encara, una clara demostració de no estar entenent el que està passant ni els desafiaments a què ens enfrontem.

Equivocar-se d'anàlisi implica, necessàriament, no encertar la solució i, de passada, arrossegar-nos cap a un escenari que en cap cas no ens ajudarà a encarar el que ens cau a sobre. Això no és una guerra i m'explicaré.

En una guerra es mata i es mor; aquí només es mor i, per tant, tots estem patint el rigor del confinament i el dolor de les pèrdues de vides humanes, la incertesa sobre el futur i el desgast econòmic

En una guerra hi ha bàndols enfrontats, aquí tots estem en el mateix bàndol o hauríem d'estar-hi i, per això i com a primer punt, no existeix la necessitat de dotar de cap mena de protagonisme, ni molt menys mediàtic, als uniformats. Això no és una guerra.

En una guerra es mata i es mor. Aquí només es mor i, per tant, tots estem patint el rigor del confinament i el dolor de les pèrdues de vides humanes, la incertesa sobre el futur i el desgast econòmic que el confinament està generant, però, afortunadament i pensant en el futur, no estem causant mal ni cap dolor a cap enemic. Això no és una guerra.

En una guerra es destrueix, però també es gasta i produeix, en funció de les necessitats bèl·liques. Aquí només ens hem sotmès a un procés, obligat i necessari, d'hibernació productiva i de consum que no té res a veure amb la destrucció i la producció que qualsevol guerra genera. Això no és una guerra.

Ras i curt, una guerra destrueix fàbriques, instal·lacions diverses, edificis, enllumenat públic, carreteres, hospitals, cases, etc., i, en canvi, n'hi haurà prou amb poder sortir de casa per comprovar que tot plegat continua sencer i que no existeix la destrucció que se'ns està venent. Això no és una guerra.

Ara bé, és evident que la hibernació productiva i de consum té unes conseqüències econòmiques, socials i anímiques molt importants que hauran de ser abordades quan se superi la fase aguda d'aquesta pandèmia, però la reconstrucció no s'assemblarà en res a la d'una postguerra. Això no és una guerra.

L'autèntica devastació no és en l'àmbit de les infraestructures, sinó d'estructures econòmiques, de teixit empresarial, de model econòmic i confiança social. No serà necessària una elevada inversió ni despesa pública en infraestructures per al procés de reconstrucció, amb els avantatges i desavantatges que això comporta. Això no és una guerra.

El que cal realment és entendre què ha passat, quins canvis s'han produït, es produiran i es consolidaran en la nostra societat i visió del món, a quin model de societat ens dirigim i, a més, però, sobretot, cal un esforç d'acompanyament estatal perquè tots puguem tornar a posar-nos en marxa.

Les estructures productives, materialment, estan intactes i, per tant, no cal reconstruir-les, sinó dotar-les de liquiditat perquè puguin tornar a funcionar i siguin capaces de fer la transició cap al nou model al qual ens haurem d'adaptar, quan hàgim definit quin serà, però sabent ja que no serà igual a aquell al qual ens havíem acostumat.

La globalització, sobre la qual estàvem basculant, sembla que no és un model sostenible en el temps, almenys no compatible amb l'equilibri adequat amb el nostre ecosistema ni amb el que pot ser una època de pandèmies i riscos de salut pública de dimensió global. Això comportarà, necessàriament, el replantejament dels models productius i un acostament de la producció als llocs en què es necessiti i consumeixi. És molt probable que passem de la globalització a la regionalització, amb les derivacions que això tindrà i les necessitats d'inversió que implicarà.

Els desafiaments són tants i tan complexos que el millor és començar fent una anàlisi honesta de la situació, fugir de clixés i dir les coses pel seu nom, i el millor que podem fer és acceptar que això és una pandèmia, no una guerra

Saber cap a on anem seria ideal, però és difícil fer prediccions quan ni tan sols tenim clar quin dia podrem sortir de casa. Ara bé, una cosa és no saber on anem i una altra de molt diferent és saber on no volem anar.

En primer lloc, no podem tornar al lloc de partida perquè aquesta pandèmia ha demostrat, entre altres coses, que amb un model globalitzat cadascun de nosaltres i tots junts som extremadament vulnerables, tan vulnerables com que un virus, que no podem ni veure, ens aniquila per milers.

En segon lloc, no podem anar cap a un escenari d'autoritarismes, control estatal de la privacitat i la intimitat, militarització, odi i restricció de drets i llibertats, perquè d'aquesta mena de situacions ja en vam tenir experiències de sobres al llarg del segle passat.

En tercer lloc, no ens podem endinsar en un sistema autàrquic, sinó que n'hauríem de promoure un d'integració descentralitzada basat en la solidaritat i lleialtat, però mantenint la diversitat i el respecte mutu. Les nacions, que coneixen millor els seus ciutadans que els estats, hauran de cooperar, conservant les seves respectives identitats i peculiaritats, i caminar cap a models regionals que permetin donar respostes ràpides als diversos problemes, segurament noves pandèmies, a les quals amb més i més freqüència ens haurem d'enfrontar.

Els desafiaments són tants i tan complexos que el millor és començar fent una anàlisi honesta de la situació, fugir de clixés i dir les coses pel seu nom, i el millor que podem fer és acceptar que això és una pandèmia, no una guerra i que no hi haurà una postguerra sinó una postpandèmia que requerirà una resposta molt diferent de la que es donaria en una situació postbèl·lica.

Com que el futur no serà com el passat, i d'això ja en podem estar segurs, no ens deixem atrapar per relats interessats per un ús indegut del llenguatge, per la qual cosa proposo que, de cara al procés que abordarem més aviat que tard, en lloc d'anomenar-lo reconstrucció comencem ja a parlar de construcció. Després de la guerra es reconstrueix, però quan el que canvien són els paradigmes, es construeix.