És indubtable que la crisi generada per la pandèmia del coronavirus ho està posant a prova tot, i a tots, almenys tot allò que fins ara coneixíem i donàvem per garantit. La situació és greu i segurament més del que ens expliquen les autoritats encarregades; ometo els termes competents i responsables. Però en qualsevol cas, crec que, per molt complexa que sigui la situació, si ens centrem en l'avui, segurament estarem hipotecant el demà que, en definitiva, és per al que ens hem de preparar.

Pel que sé, que d'epidemiologia no en sé res, la millor aportació que els ciutadans podem fer és quedar-nos a casa, comportar-nos civilitzadament, cuidar de la salut dels nostres i, també i que no és poca cosa, preparar-nos per al demà, encara que el tancament ens sembli odiós i inaguantable. Pot semblar senzill dir-ho i difícil complir-ho, però no ens queda cap altre remei mentre no es trobi un remei millor per a una pandèmia que ens ha sorprès en plena era de la globalització i que, per això mateix, ja és un problema planetari que veurem quan i com se soluciona.

Estar tancat és complex i tots n'anirem patint les conseqüències amb el pas dels dies o setmanes que duri això, però, com que he estat tancat 7 anys 11 mesos i 23 dies, crec que hi tinc una certa experiència que he decidit compartir per aportar el meu granet de sorra en aquests moments complexos. Sí, és un fet públic i notori que vaig estar tot aquell temps a la presó i, si bé, creguin-me, no és el mateix, d'aquesta experiència he pogut treure conclusions i lliçons que són totalment aplicables a aquesta situació que, com a societat, estem enfrontant.

Si volem sortir reforçats d'aquesta situació, el millor que podem fer és provar de pensar en positiu, individualment i col·lectivament, superposant el demà a l'avui i actuant, clarament, en aquest sentit: les coses bones, però també les complexes, vindran demà i, per tant, cal utilitzar l'avui pensant en l'endemà per estar preparats. La clau de tot estarà en com ens plantegem el demà i què hem de fer avui per enfrontar-nos al futur de la millor forma possible.

Definit l'objectiu —uns són individuals, altres familiars i altres en clau de país—, el següent pas serà planificar l'avui i, d'aquesta manera, aprofitar al màxim aquest temps que, a diferència del que alguns creuen, no és vacacional sinó preparacional, en el sentit que és una etapa en què ens hem de preparar per al futur que, per molt dur que se'ns presenti, serà sempre millor que el present.

Una bona manera de superar el present és generar una rutina diària que impedeixi que el temps, la clausura i la falta de perspectives o la por al futur ens desbordin. No hi ha regles per establir quina és la millor rutina i cadascú tindrà la seva, però, per exemple, la que m'he autoimposat és la de mantenir un ritme vital aliè a la situació de confinament, i que ja em va donar un bon resultat en el tancament anterior que vaig viure i que, guardant les distàncies, se sembla a l'actual, només que ara és en millors condicions.

Del que està passant n'hem d'aprendre un seguit de lliçons, treure'n conclusions i, des de ja, traçar un pla per així ser capaços de sortir amb forces renovades a enfrontar-nos al que s'arrossega del passat 

Continuo llevant-me cada dia com si arribés tard a l'oficina, al tren o a l'avió; faig una estona d'esport, per molt poc espai que un tingui, sempre és possible, i, després, a esmorzar, llegir la premsa, dutxar-se i vestir-se tal com faríem cada dia de la setmana si no estiguéssim tancats a casa. No veig la necessitat d'estar en xandall o en pijama quan és un dia feiner, perquè a treballar no s'hi va vestit així.

Complerta la primera part de la meva rutina, ve la que a molts els costarà més que mai, la laboral. Sí, diran que és fàcil treballar com a advocat des de casa, però ja els avanço una cosa que no és tan senzilla: no tinc venciments pendents perquè els terminis estan suspesos, ni sé quan se celebraran les vistes, audiències i judicis suspesos ni els assenyalats per a les properes setmanes, per la qual cosa la meva feina, i la de totes les meves companyes, se centra en l'autodisciplina més que en la urgència.

Treballar, treballar i treballar, s'ha de fer amb la mateixa intensitat, rigor, metodologia i temps que ho faríem en condicions normals i, per tant, ho faig de nou a catorze i de setze a dinou hores, i em dono una pausa per menjar i relaxar-me que, en aquestes circumstàncies, també implica cuinar, la qual cosa, sens dubte, pot ser una tasca entretinguda si se sap esprémer la imaginació. És evident que no tothom pot fer la seva feina des de casa, hi ha professions i oficis que no ho permeten, però si no es pot treballar, bé podem utilitzar la mateixa disciplina per formar-nos i això, avui dia i amb les possibilitats que ofereix internet, és, sens dubte, factible i només depèn de la força de voluntat.

Òbviament, no tot pot ni ha de ser feina. En realitat, i si ho mirem des d'una perspectiva positiva, en aquests moments disposem cada dia d'un temps important que en condicions normals no teníem, i que bé podem dedicar a les nostres famílies, al lleure, a la cultura i al divertiment, només que d'una manera diferent de l'habitual i sense sortir de casa. Em refereixo, concretament, als temps de desplaçament que són hores al dia que ens estem estalviant des que estem tancats als nostres domicilis.

Dit tot això, és evident que ningú no pot en aquests moments dir-nos quin serà el món que ens trobarem una vegada estigui superada la pandèmia ni quant del que coneixíem i donàvem per garantit continuarà funcionant o existint, però, igualment, està clar que cadascú, des de la seva perspectiva i situació, ha de preparar-se per enfrontar-se a la incertesa des de la millor posició possible.

Del que està passant n'hem d'aprendre un seguit de lliçons, treure'n conclusions i, des de ja, traçar un pla per així ser capaços de sortir amb forces renovades a enfrontar-nos al que s'arrossega del passat —les conseqüències de tot això— i, sobretot, al que ha d'arribar, que, insisteixo, no sabem com serà ni quan començarà. El desafiament és gran, però saber convertir-lo en una oportunitat és una cosa que depèn, exclusivament, de nosaltres.

En definitiva, fem en aquest avui que estem patint tot el que estigui a les nostres mans per gaudir d'un demà per al qual estiguem preparats i, sobretot, que sapiguem com enfrontar-lo i on volem arribar. Per això, d'avui depèn el demà.