Fa molt, potser massa temps, que insisteixo sobre els greus riscos sistèmics que presenta Espanya en matèria de drets i llibertats i, especialment, sobre l'excessiu poder, sense cap contrapès, que tenen les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles. Els exemples es van acumulant, però, fins ara, sempre s'ha justificat tot excés o desgavell sota el prisma de la salvaguarda de la indissoluble unitat de la nació espanyola... Potser, quan se'n vulguin adonar, la situació acaba sent irreversible.

Els símptomes d'aquest poder desmesurat i desequilibrat, i de com allunyat està de la societat en el nom de la qual imparteixen justícia, són molts, el problema és que no es volen veure. Aquesta setmana, com poques vegades passa, se n'han acumulat els símptomes i ja qui no vulgui veure'ls és, simplement, perquè comparteix l'esmentada manera de pensar i de dirigir els designis de l'Estat.

Quan l'actuació d'ETA permetia justificar l'injustificable ningú no es va preocupar; després, quan l'abús anava en contra dels catalans també va semblar que la cosa podia passar, i així hem anat avançant en una deriva que ens ha portat fins a l'actual moment en el qual qui realment té el poder no és ni el govern ni el legislatiu sinó, simplement, un poder judicial enquistat en una visió d'Espanya que dista molt de ser compatible no només amb Europa sinó amb qualsevol estat democràtic i de dret.

Fa dies, setmanes, mesos o fins i tot anys que passaran a la història per la forma en la qual uns quants van marcar l'agenda de tots i, utilitzant i abusant dels mitjans i mecanismes al seu abast, han fet del seu poder l'arma més devastadora per marcar l'agenda política de tots, així com per restringir els nostres drets a mínims intolerables i desconeguts des d'abans de la mal anomenada Transició.

Quan l'actuació d'ETA permetia justificar l'injustificable ningú no es va preocupar; després, quan l'abús anava en contra dels catalans també va semblar que la cosa podia passar, i així hem anat avançant en una deriva que ens ha portat fins a l'actual moment

A molts els va semblar normal que, per actes de clara naturalesa política, s'empresonés i condemnés una sèrie de líders polítics catalans; "no passa res, si no va ser rebel·lió haurà estat sedició i, en tot cas, segur que hi ha hagut malversació". Això és el que van pensar o van dir aquells que es van negar a defensar la democràcia perquè no els convenia.

A d'altres també els va semblar normal que, al final, s'enderroqués un president de la Generalitat de Catalunya perquè, segons irresponsablement sostenien, els espais públics han de ser neutrals i, per tant, és una clara desobediència -ves a saber contra qui-, penjar una pancarta a favor de la llibertat dels presos polítics. Això és el que van pensar o van dir aquells que es van negar a defensar la democràcia perquè no els convenia.

No són pocs els que han entès que el fet que el Tribunal Europeu de Drets Humans reconegui que a una persona se li van vulnerar els drets fonamentals per fer-lo complir més de 6 anys de presó permet tornar a asseure aquesta persona al banc dels acusats tantes vegades com sigui necessari. Això és el que van pensar o van dir aquells que es van negar a defensar la democràcia perquè no els convenia.

Així s'han anat acumulant els exemples fins que hem arribat a un punt on no queden més excuses i ens veiem enfrontats a una realitat que o s'enfronta amb rigor i valentia o ens arrossegarà a una forma de dictadura que acabarà sent tant o més perillosa que aquelles que s'estableixen per la força física.

Ara, i potser ja és tard, la cosa no va ni de bascos ni de catalans sinó dels drets i llibertats de tots i, per tant, no hi ha més excuses per assumir que existeix un problema, buscar els seus orígens i trobar ràpidament solucions que, sens dubte, estan a les mans dels que continuïn considerant-se demòcrates i estiguin disposats a assumir el desafiament que uns pocs ens han plantejat a uns molts.

No tinc cap dubte que tot estat democràtic i de dret ha de mantenir una sana i rigorosa separació de poders; el problema és que n'hi ha uns quants que creuen que la separació de poders consisteix en el fet que ningú no els pugui ni rebatre, però aquesta no és més que una antidemocràtica interpretació del concepte de separació de poders.

La separació de poders és una garantia per a l'exercici de la funció jurisdiccional de jutges i magistrats, però també ho ha de ser per al bon acompliment de les funcions legislatives i executives; dit més clarament: els polítics no han de ficar-se en els assumptes de la justícia i els jutges no han de fer política ni ficar-se en les funcions pròpies dels altres poders de l'estat.

No tinc nap dubte que tot estat democràtic i de dret ha de mantenir una sana i rigorosa separació de poders

Ja fa temps que des de les altes instàncies jurisdiccionals s'intervé obertament en política i això, fins ara, estava limitat a la política basca i catalana, però, ara, ja han fet el salt a la capital i pretenen criminalitzar la gestió executiva de la pandèmia i, alerta, només cal veure a instàncies de quines acusacions populars ho faran per comprendre quins són els autèntics objectius d'un Tribunal que fa temps va depassar els límits del que és democràticament tolerable.

El desafiament que li estan plantejant al Govern central prové d'un intent manipulat de gestionar hegemònicament tot el procés de nomenaments dels membres del Consell General del Poder Judicial.

Bàsicament, pretenen ser un poder tan autònom que acaba sent autàrquic i davant el qual no existeixi cap tipus de contrapès; en definitiva, el que pretenen és manar més i no estar sotmesos a cap tipus d'escrutini ni exigència de responsabilitat. Això i un sistema democràtic resulta obertament incompatible.

L'amenaça d'involució és tan gran, tan real i tan generalitzada que si no s'actua ja, quan es vulgui reaccionar potser acaba sent massa tard

En qualsevol cas, i malgrat el que sostenen alguns i de les amenaces que aboquen sobre quin serà la reacció d'Europa si es modifica la Llei Orgànica del Poder Judicial, allà on han de tenir clar que tal argument no és més que una excusa de mal pagador, ho tenen molt clar.

Sobre això, n'hi ha prou amb veure les conclusions que aquesta setmana ha emès l'advocat general de la Unió Europea que va afirmar que: "el simple fet que els jutges són nomenats per un membre del poder executiu, per si mateix, no genera una relació de subordinació d'aquests respecte d'aquest últim poder ni suscita dubtes sobre la seva imparcialitat, sempre que —i aquesta és una excepció crucial— una vegada nomenats, quedin al marge de qualsevol influència o pressió a l'exercici de la seva funció".

Dit més clarament: l'important no és com són nomenats els jutges sinó com actuen una vegada nomenats... Ergo: deixin-se d'històries i amenaces, que el perill no està en qui us nomena sinó en com us comporteu.

Ara bé, en temps regirats potser no és convenient apostar per grans canvis però sí per un petit però ferm cop de timó que permeti reconduir el curs i, en aquest cas, n'hi hauria prou amb una reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial que inclogui un article únic on es determinin les conseqüències de l'esgotament del mandat dels membres del Consell General del Poder Judicial. Majoria parlamentària per a una reforma així ja hi és. Per tant, la qüestió és saber si també existeix la voluntat de fer-ho.

Sigui com sigui, deixo constància que l'amenaça d'involució és tan gran, tan real i tan generalitzada que si no s'actua ja, quan es vulgui reaccionar potser acaba sent massa tard.