El 12 d’octubre és una data que a Catalunya passa gairebé desapercebuda. No hi ha celebracions, ni gaire rebuig actiu: simplement indiferència. Per això sobta veure un president de la Generalitat a Madrid. Feia catorze anys que cap no hi anava; l’últim, José Montilla, també del PSC. La distància no és casual. La festa de la Hispanitat no forma part de l’imaginari català. No hi ha arrels emocionals ni sentiment d’identitat compartida. És una celebració aliena, nascuda d’una mirada colonial i consolidada durant el franquisme com a exaltació de l’Espanya “una, grande i libre”.
A Espanya, la qüestió nacional continua sent una ferida oberta. És un estat, però no una nació. La nació que hi ha darrere de tot plegat és Castella, i la resta només en formen part per adhesió administrativa. Aquest és el seu problema estructural. No tots els estats són nacions ni totes les nacions tenen estat. Bèlgica, per exemple, és un estat amb diverses nacions. Els Estats Units són una nació feta d’estats. Espanya, en canvi, és un estat que vol ser nació, però no ho és. I ho suplanta amb símbols buits. A falta d’un relat compartit, Espanya ofereix símbols d’ordre i submissió: l’exèrcit, el rei i la cabra de la Legión. La desfilada del 12 d’octubre és exactament això: una representació de poder i jerarquia. Una escenografia de domini, no de convivència.
El dia que el país patia, el president que va prometre “més gestió i menys bandera” estava jurant bandera; no qualsevol, sinó la bandera espanyola
Per això sorprèn —o no— que Salvador Illa hi hagi anat. Històricament, el lehendakari i el president no hi fan acte de presència. Anar-hi és fer un gest de subordinació simbòlica. Una genuflexió davant un relat que no és el nostre. Al PSC en són perfectament conscients. I per això, quan van veure la coincidència de la desfilada amb els aiguats que afectaven especialment les Terres de l’Ebre van córrer a dir que el president “estava connectat”. Tant insistiren els mitjans a remarcar-ho, que el missatge va acabar sent el contrari: el president Illa no hi era.
Quina ironia. El dia que el país patia, el president que va prometre “més gestió i menys bandera” estava jurant bandera. No qualsevol, sinó la bandera espanyola. I no en un acte institucional, sinó en una desfilada militar, amb el rei i la cabra. El simbolisme és devastador. Illa va voler semblar home d’estat i va acabar mostrant-se com home d’obediència. Va perdre l’oportunitat de ser un president català responsable per convertir-se en un soldat disciplinat de la hispanitat. La gestió, aquell valor que havia de distingir-lo, va desaparèixer entre els himnes i els uniformes. I el que queda és la imatge d’un president que, en el moment de triar entre servir el país o jurar bandera, va escollir la bandera. Concretament l’espanyola. Amb el rei i la cabra.