Vaig tenir l’esperança que, una vegada celebrat el Festival d’Eurovisió, tota la conya eurovisiva acabaria. Però, ves per on, la geopolítica va prendre el relleu a Melody, una tonadillera pop en la qual varen recaure les esperances d’un friquisme hispànic tan antic com el landisme o el gol de Señor que va classificar Espanya per a l’Eurocopa del 1984. Señor, un futbolista que parlava d'ell mateix en tercera persona, això sí, del singular, va fer el gol 12 contra Malta i va demostrar que les coses no anaven de manies persecutòries, sinó de despatxos i de comissions, per a un país que estava acostumat a viure en l'autocompassió de qui es creu perseguit per culpa de la seva grandesa i que tracta de pal·liar les derrotes amb un: “es que nos tienen manía”.  

Reconec que jo no soc neutral, ja que considero l’actual Festival d’Eurovisió un dels espectacles més xarons que existeixen, encara que hortera, un castellanisme, seria el mot més adient per qualificar un festival que sembla que cerqui artistes al cubell de les escombraries del friquisme internacional. Això no obsta que els últims anys hi hagi hagut certes cançons que m’han agradat, com Hold me closer de Cornellia Jackobs, Voilà de Barbara Pravi o Amar pelos dois de Salvador Sobral. Però si l’any passat vaig fer l’esforç —per una qüestió d’empatia familiar— de veure el festival, aquest any vaig decidir anar-me’n a casa i gaudir en solitari de Gladiator II. Per als crítics, Gladiator II és un pecat cinematogràfic, i sé que, probablement, és com una versió eurotelevisiva de l’Imperi Romà, però la majoria dels pèplums que van nodrir la memòria sentimental de la generació del Terenci Moix també són, respecte a l’Imperi Romà, el mateix que la cançó Espresso Macchiato vers la música.

Malauradament, els experts en Eurovisió —professionals que viuen i informen del festival com si estiguessin assistint a la Conferència de Ialta— han tingut la fortuna que la tupinada final hagi magnificat el resultat d’un certamen que va tenir com a guanyadora una cançó infecta i com a medalla de plata una representant israeliana que va gaudir del vot popular quan a Gaza s’estava bombardejant l’últim hospital apte per curar-se o morir amb dignitat. Jo, i perdonin la meva tendència a la incredulitat, crec més en les causalitats que en les casualitats, i fa temps que les plataformes van plenes de documentals i pel·lícules destinades a explicar l’Holocaust justament d’ençà de la invasió i el genocidi practicat per les tropes israelianes al territori de Gaza. No tot s'hi val per justificar els actes del present.

En el nostre món, tot és geopolítica, fins i tot l’acte més quotidià que un ciutadà pugui fer al llarg del dia

Yuval Raphael, l’artista d’Israel, va presentar-se al festival amb la cançó New Day Will Rise, que, com diu el títol, ens promet que un nou dia arribarà, i que apareixerà la llum del sol i desapareixerà l’obscuritat, i que les moltes aigües —pútrides, afegeixo jo— no apagaran l’amor, i que un arc de Sant Martí dibuixarà finalment els cels del color de l’esperança. La cançó va dedicada a les víctimes de la injustificable carnisseria perpetrada per Hamàs en territori israelià el 7 d’octubre del 2023. Des d’aquella fatídica matança, però, es compten per desenes de milers els palestins morts en mans de l’exèrcit israelià. Jo, com a incrèdul ortodox, crec que aquest New Day hauria d’arribar a tothom, incloent-hi les famílies palestines que ploren els pares, les mares i els infants assassinats dissabte, mentre Yuval Raphael, una supervivent del 7 d’octubre, cantava una cançoneta propagandística.

Diuen que la caixa de tots els trons eurovisius la va obrir TVE amb un missatge emès abans de començar el festival. Un missatge que deia textualment: “Frente a los derechos humanos, el silencio no es una opción. Paz y justicia para Palestina”. Una vegada acabat el circ de friquis eurovisius, les veus contràries al missatge “capciós” contra el judaisme internacional no es van fer esperar. Evidentment, els primers a reaccionar van ser els exemplars de la dreta i la ultradreta espanyola, la mateixa que en els seus orígens ideològics considerava el contuberni jueu-maçònic com l’enemic —juntament amb el comunisme— de la raça i la nació espanyola. És evident que la declaració de principis no va ajudar a salvar els mobles d’una cançó amb flaire, sospitosament, de l’Espanya de l’AVE Madrid-Sevilla. A Esa diva, el nom de la cançó, no hi ha castanyoles, però sí un rerefons de tonadillera passada pel filtre de la modernitat. Tot plegat, Esa diva va ser una merda més dins d’una gran merda que em vaig estalviar, però que, ves per on, m’ha donat una sobretaula que s’ha convertit en un curs en línia de geopolítica. S’ha de tenir en compte amb qui t’enfrontes, i sobretot si l’enemic és un país com Israel, una nació que és capaç d’acompanyar un president del Govern a fer-se una colonoscòpia a través del telèfon mòbil sense que ell sàpiga que li estan veient la ullera.  

En el nostre món, tot és geopolítica, fins i tot l’acte més quotidià que un ciutadà pugui fer al llarg del dia. Decidir comprar 100 grams de pinyons D.O. Catalunya en comptes de pagar 3 euros menys per 100 grams de pinyons xinesos, és geopolítica. Decidir no comprar un Tesla o una llauna de caviar rus, si la butxaca del client s’ho pot permetre, és geopolítica. Convertir The Apprentice en una pel·lícula de culte o que la revista Charlie Hebdo tingui com a subscriptors milers d’insubmisos contra el fanatisme islamista, és geopolítica. Un festival com el d’Eurovisió i tractar de guanyar-lo, encara que sigui a través de la tupinada telefònica, és geopolítica. Per a Israel, tot és geopolítica. Per a Israel, el fi justifica els mitjans. Per a Israel, tot s'hi val per justificar els actes del present.