Els incidents recents de sabotatge del gasoducte Nord Stream a les profunditats del mar Bàltic, l’autoria del qual encara avui genera dubtes, ens ha recordat que algunes de les infraestructures claus que condicionen, no sols la geopolítica, sinó que també el nostre dia a dia, passen en gran part en aigües submarines.

Una altra d’aquestes infraestructures estratègiques, la importància de les quals és inversament proporcional al seu coneixement públic, també transcorre majoritàriament en l’entorn subaquàtic. Es tracta del cablejat submarí, en general de fibra òptica i per on circula més del 95% del trànsit d’internet, una espessa i creixent xarxa de cables submarins que connecten el món i per on circula la saba de la nova economia: les dades.

La història del cablejat submarí no és nova. Els primers cables submarins es van instal·lar al voltant del 1850 i el primer d’intercontinental, de 4.000 quilòmetres de llargada, es va posar en funcionament el 1858, connectant Irlanda i Terranova (Canadà). Òbviament, es tractava d’un cable telegràfic i, si bé el primer telegrama —enviat per la reina Victòria a l’aleshores president del EUA, James Buchanan— va trigar disset hores a arribar d’un punt a l’altre, es va considerar tota una proesa tecnològica. A partir d’aquí la xarxa cresqué imparablement i les comunicacions al món van canviar.

Seguí el cablejat telefònic, i el 1956 es posà en funcionament el primer cable telefònic intercontinental, connectant de nou Europa i Amèrica amb trenta-sis línies telefòniques que aviat foren insuficients. Passats trenta anys, el primer cable de fibra òptica —substituint el coure— s’activà el 1988 i en les darreres dècades la xarxa de cablejat submarí ha fet eclosió, arrossegat pel creixement exponencial de la demanda que ha generat la nova economia i societat digitals.

Sobta, doncs, que una infraestructura tan crítica i rellevant com aquesta passi alhora tan desapercebuda, tenint en compte que es tracta de l’espina dorsal d’una societat cada vegada més dependent de la seva dimensió digital. És el que els experts anomenen la “paradoxa de la invisibilitat”. Perquè, insisteixo de nou, més del 95% del que veiem diàriament als nostres mòbils, ordinadors, tauletes i xarxes socials, del que pugem o descarreguem del nostre núvol o visionem per plataformes —i així milions de persones, institucions i empreses d’arreu del món— passen per aquest sistema de cablejat submarí.

Un sistema, però, que pateix un dèficit important de governança i, alhora, està subjecte a canvis substancials en la seva configuració i, sobretot, en la naturalesa dels seus operadors i propietaris. I és que, tradicionalment, els principals operadors d’aquestes xarxes eren les companyies de telecomunicacions o, sobretot, consorcis de diverses companyies d’aquest sector. I si bé moltes d’aquestes companyies estaven participades o mantenien una estreta relació amb els governs del seu país d’origen —i, per tant, quedaven vinculades a les legislacions nacionals o regionals— generaven un model pensat sobretot en els interessos i la interconnectivitat dels seus clients.

En els darrers anys, però, la creixent necessitat d’hiperconnectivitat a la qual s’han vist sotmesos els grans conglomerats digitals (Google, Meta/Facebook, Amazon, etc.) ha fet que aquests hagin passat de ser simples consumidors del cablejat submarí a esdevenir, primer, els principals usuaris i, segon, els nous promotors dominants d’aquest tipus d’infraestructures; reforçant, per tant, el seu poder quasi omnipotent, i no sols en l’entorn digital.

I si a tot això hi afegim l’absència d’un mecanisme de governança global al respecte, ja que la Convenció Internacional de Protecció dels Cables Submarins de 1884 està més que superada, com també ho està la Convenció de Nacions Unides sobre la Llei del Mar (UNCLOS) on queda emmarcada, els reptes són més que evidents, com la necessitat que la comunitat internacional entomi la qüestió i li doni una resposta. Resposta que no sols ha de ser a nivell global, també ho ha de ser a nivell regional i, a casa nostra, de la Unió Europea, sobretot si ens volem assegurar la nostra sobirania digital, element vital en clau present i nuclear en el futur.

Sigui com sigui, amb la inauguració del Barcelona Cable Landing Station, és a dir del port de cables submarins de Barcelona (a Sant Adrià del Besòs) es fa un pas de gegant en el posicionament de Barcelona, i per tant de Catalunya, en la ruta de les dades mundials. Una ruta que havia quedat pràcticament monopolitzada fins ara, al Mediterrani occidental, per Marsella.

Gràcies a aquesta nova infraestructura, darrere la qual es troba AFR-IX Telecom, una empresa de matriu catalana que ha jugat un paper molt important en el cablejat submarí d’una part rellevant d’Àfrica, Barcelona podrà ser port de vuit cables de gran capacitat, dos dels quals ja tenen destinatari. El primer és per MEDUSA, el cable d’alta capacitat promogut per la mateixa AFR-IX Telecom que connectarà tots els països del Mediterrani amb un total de 8.700 quilòmetres de cablejat, amb l’avantatge de ser gestionat per un actor neutral i independent. I el segon —mastodòntic i, aquest sí, finançat en gran part per Meta (Faceebook)— el 2Africa, amb una previsió de 45.000 quilòmetres de cable que connectaran tota la conca mediterrània i, a través del canal de Suez i la Mar Roja cap al sud, tota Àfrica (rodejant-la i seguint cap al Nord la costa d’Àfrica Occidental fins a Portugal i el Regne Unit), i cap a l’est connectant tot el Golf Pèrsic i estenent-se fins a Karachi (Pakistan) i Mumbai (Índia).

Un port, això sí de cables, que ressitua al nostre país en el camí correcte de la geopolítica de profunditats submarines.