La immortalitat és una d'aquelles fites que la humanitat ve perseguint des de l'inici dels temps i que no acaba d'atènyer mai, siga perquè no s'han fet encara els suficients i necessaris avenços tecnològics o bé perquè este serà sempre un objectiu inassolible, per molts esforços que s'hi esmercen. Com allò de Sant Agustí, que volia posar tota l'aigua del mar dins d'un clot fet a l'arena de la platja i algú li va fer vore que més aviat era faena debades.
Però què seria ben bé la immortalitat? No morir mai i que el cos perdure físicament tal com lo coneixem o desaparèixer d'este món i començar a viure en un altre del qual ningú mai no n'ha tornat? La vida eterna pot donar-se fora de l'àmbit del raciocini conegut o si no és tangible i recognoscible no ens val? Independentment dels debats entre ciència i religió —que no sempre són antagònics— una altra variable a tindre en compte és des d'on la mirem, esta possible perennitat: des del prisma de qui se'n va o des dels ulls de qui es queda.
Probablement, la immortalitat és la memòria dels vius. Com se sol dir, un mai no mor del tot si hi ha algú que el recorda i que en parla. L'evocació latent fa que els difunts ressusciten una mica més a cada conversa. Ves a saber si arribaria el dia que, de tant parlar-ne, tornarien a ser cossos palpables. Mentrestant, natros mos hem de conformar amb l'esperit, que no té tacte però sí ànima. És possible que l'elixir de l'eterna joventut siga sembrar en vida perquè els fruits puguen ser recollits fins i tot un cop traspassats. L'edat biològica no sempre és la que mana.
Los instants amb què els absents pinzellen la nostra quotidiana existència els fan reviure i múltiples són les formes amb què es manifesten
En tot cas, lo dubte mos aborda només als que ens quedem —de saber o no si als que van faltar els arriba el nostre pensament— perquè als absents no els ho podem preguntar. Ells, i elles, deuen fer també les seues tertúlies celestials —o infernals— i ves a saber si la nostra longevitat a la Terra depén igualment de les vegades que els morts mos pensen i mos esmenten, des del seu immaterial univers estant. Potser són vasos comunicants les memòries que ens anem tenint uns i altres i esta retroalimentació manté activa la invisible cadena de l'estima intemporal.
Los instants amb què els absents pinzellen la nostra quotidiana existència els fan reviure i múltiples són les formes amb què es manifesten. Una cançó de fons. Una olor evocadora. Una foto en blanc i negre oblidada en un calaix. Una frase feta que solien dir. La sopa de la iaia, l'aixada del iaio. Lo model de cotxe que tenia l'oncle i aquell clàxon escandalós que ha dixat de fabricar-se. La colònia que feia servir la tieta. L'arròs bullit que mai no aconseguim que tinga el mateix sabor. Un conte explicat a la falda. Un davantal mig descolorit. Una bicicleta en desús. Un vinil precintat. Unes tovalles brodades.
Hi ha objectes i emocions que tenen nom i cognom, tant se val si formen part del món de les defuncions o del de les coses despertes. L'experiència pot habitar diferents fronteres, a banda i banda del present estricte i corpori. Hi ha naixements que no acaben de finir i envelliments que fan marxa enrere. Hi ha perpetuïtats disfressades i cèl·lules que vibren i suren malgrat els anys. L'infinit és una realitat perquè hi ha gent que mai no mor.