En el capítol de dones que han modelat la història de Barcelona, Eulària Anzizu (1868-1916) n'és una de les indispensables, per la seva vehement defensa del patrimoni del monestir de Pedralbes.
La van batejar com a Maria de la Mercè, Francisca d’Assís i Ramona. Avui es podria haver dit Abril, Vanessa i Paula. La seva mare, Josefa Vila i Bacigulpi, no va arribar a veure la brillantor de la seva filla, ja que va morir poc temps després de tenir-la. El pare també morí, i aquesta nena que seria una gran religiosa del monestir de Pedralbes es va quedar amb els avis, que per llei de vida també moren aviat. Va ingressar en aquest històric monestir on, menys el d’abadessa, hi va tenir tots els papers de l’auca: infermera i secretària, arxivera i traductora, música, mestra de novícies i procuradora. Però sor Eulària, coneguda com a monja contemplativa, va ser una dona d’acció. Ella ho demanà, la comunitat va compartir la idea de restaurar l’església, i es renovà amb l’obra de Joan Martorell. Els fidels sempre fan aportacions per garantir la continuïtat de les obres d’art i de les esglésies, però sense el patrimoni de sor Eulària, la reforma no s’hauria fet. Cal visió, patrimoni, generositat i mecenatge per a obres col·lectives que perduraran.
Anna Castellano i Carme Aixalà coneixen el llegat d’aquesta dona, i tant a les guies del monestir com en monografies dedicades a sor Eulària en reivindiquen el llegat: el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes és un dels millors exemples del gòtic català. Va ser fundat l’any 1327 per la reina Elisenda de Montcada, la darrera muller de Jaume II el Just, per a una comunitat de dones que seguien la regla de les clarisses, germanes espirituals dels franciscans. I sor Eulària n’ha estat una de les més significatives.
Sor Eulària no només millorava el seu entorn i el de les seves companyes, sinó que a més tenia temps per fer poesies i articles, i també volums sobre història i art
Aquesta religiosa clarissa va ordenar les col·leccions del monestir i en va supervisar les restauracions arquitectòniques, que eren d’una magnitud considerable. La vessant de mecenes no va ser fruit de la vida contemplativa: ho havia vist fer a casa. El pare era de la família Girona, banquers que van restaurar part de la catedral de Barcelona. La mare era de la família dels Güell i del marquès de Comillas, els protectors d’Antoni Gaudí. Sor Eulària no només millorava el seu entorn i el de les seves companyes, sinó que a més tenia temps per fer poesies i articles, i també volums sobre història i art. Era una dona molt formada —autodidacta—, però se la coneix poc. Jacint Verdaguer li va reconèixer la vàlua poètica. Va escriure molt, encara que no va veure res publicat en vida. El volum Poesies (1919) i Santa Clara d’Assís. Llegendari franciscà (1928) són pòstums. La nostra monja va poder viatjar; Itàlia la va fascinar, especialment la terra d’Assís de sant Francesc i santa Clara, la seva patrona a la comunitat de les clarisses.
Té un carrer (només faltaria), però podria tenir més visibilitat en una ciutat amb nom de dona que encara té feina de rescat de personalitats que hi han deixat molt, no només l’ànima, sinó el patrimoni.