Jo no sé si també us passa, però d'un a temps ençà noto com les manies i les modes tornen. El que fèiem quan érem joves, la roba que ens havíem posat, la música que ens agradava, després de tants anys d'agafar polsim a l'esgolfa dels records, ara s'espolsa i torna amb força, amb energia renovada.

Quan era jove em van ensenyar a fer punt de mitja i ganxet. Guiada per la meva mare, que no li agradava gens la gent ociosa, a estones mortes em vaig fer algun jersei i una armilla de ganxet, que llavors era de moda dur sobre vestits llargs. Vaig viure el final de l'època hippy, quan era moderna la roba amb estampat tie-dye, els texans de pota d'elefant i les botes camperes. Els anys 80 van venir plens de lluentons i muscleres quadrades, i tota aquella roba que tan moderna m'havia semblat a l'adolescència va quedar arraconada perquè semblava amb poc estil. Doncs actualment, aquesta moda dels anys 50 i 70 torna, i ben forta, encara que li diuen moda boho. He d'admetre que no m'he atrevit a comprar pantalons de pota d'elefant però, en canvi, m'acabo de comprar un vestit que hagués pogut perfectament portar en aquella època daurada dels vestits vaporosos. A les botigues tenen camisoles de ganxet fet a màquina que simula el que es fa a mà. L'altre dia vaig llegir que s'ha posat de moda entre la gent més jove fer punt de mitja, per fer bufandes de coll i gorros, sobretot amb agulles de fusta molt gruixudes, perquè s'avança més ràpidament i es fa més via. No tens temps de cansar-te'n i en un tres i no res l'has acabat. Em sembla una idea molt bona, i crec que quan tingui temps tornaré a fer ganxet i mitja, esperem que encara trobi el material perquè es mantingui de moda.

Fa uns anys es van posar de moda els cromos de picar. Jo tenia dues caixetes de cromos de picar, els que m'agradaven més i em resistia a jugar-me'ls, i els que no m'agradaven gaire i sempre els posava al mig perquè no m'importava gaire si els perdia. Ara no veig que ningú hi jugui, perquè suposo que això de picar a terra amb la mà corbada per fer saltar els cromos i fer-los girar, acaba rascant la mà. Els io-ios també tornen de tant en tant, fan un boom i desapareixen. Un dels jocs més innocents i que encara m'embadaleixen és un que permet fer bombolles bufant pel forat d'un palet, perquè m'agrada fer-les créixer i girar mentre brillen irisades, i després llençar-les a l'aire. Els jocs de sempre tornen, molts d'ells són activitats antigues i ancestrals, com el d'anar enfilant peces petites de colors per a fer collarets. Ara tinc la meva filla i nebodes passant l'estona de màxima canícula estival fent braçalets, tal com ho hem fet molts de nosaltres de ben petits, i tal com les trobem a molts museus, joies antigues fetes de granadures de vidre, llavors, i pedres acolorides, que s'han trobat en tombes i aixovars mortuoris.

Tot torna, també la música, amb cançons de les quals es fan noves versions, o biopics de músics, amb els quals retornem al passat o els redescobrim. Hi havia grups musicals que en el seu moment no eren dels meus preferits i ara, amb el temps, m'agrada molt escoltar-los. Jo era més de Supertramp (i encara ho sóc) i he redescobert Genesis. Queen m'agradava però no n'era gaire aficionada, i ara m'hi enganxo cada vegada que en sona una cançó. Tot torna, i a l'estiu sembla que més que mai, perquè volem desconnectar del present i allò que va ser un èxit en el passat, pot tornar-ho a ser, per uns dies o unes setmanes.

Molts cops agafem un llibre pensant que la història que ens explica serà nova. I el que acabem de trobar és una vella història amb un nou vestit. Em va passar quan es va posar de moda l'escriptor Paulo Coelho, que a mi em va semblar una barreja més o menys reeixida de Rabindranath Tagore, Khalil Gibran i Les mil i una nits. Moltes de les històries de crims i novel·la negra que ara agraden tant, em recorden la complexitat de les trames d'Agatha Christie, la foscor de Dashiell Hammett o les pors irracionals dels contes d'Edgar Allan Poe. Moltes de les pel·lícules o les sèries em recorden, en un flaix, imatges de llibres o pel·lícules anteriors, potser és una aclucada d'ulls a l'audiència amatent o potser un joc de miralls amb aquells sentiments i històries que agraden de forma transversal a totes les generacions. Al cap i a la fi, el drama i la comèdia, la venjança i la passió, l'amor i la melangia, la por i el desig són sentiments atemporals.

Tot torna. A l'estiu reviscolem vivències, però també en volem enterrar d'altres. Pugem a l'esgolfa dels nostres records, hi trobarem una mica de tot. Us deixo amb un poema de Maria Mercè Marçal, per llegir i rellegir.

 

Dalt les golfes

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,

el cartipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d'alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

 

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

 

Maria Mercè Marçal