Els bards i joglars a l'època medieval composaven cançons lloant les fites dels herois del moment. Moltes de les cançons eren iròniques, d'altres eren èpiques, i totes bevien de la imaginació i els desitjos del poble, que escoltant aquelles gloses podien per uns instants, oblidar la seva realitat quotidiana i identificar-se amb les històries cantades. D'aquí i d'allà, se les aprenien de memòria i anaven canviant segons qui les cantava, perdent autoria i formant part de la cultura popular. Quanta veritat hi ha, i quant de simbolisme. Necessitem herois a la nostra vida, símbols en qui reflectir-nos o a qui admirar, particularment quan les circumstàncies van mal dades. L'època actual també construeix els seus símbols, però avui no voldria parlar d'esportistes, actors o cantants, sinó de científics i de persones que amb les seves contribucions fan que la ciència, la tecnologia, la literatura o l'economia avancin. Avui faré èmfasi en el Premi Nobel i en les persones que reben aquest reconeixement tan desitjat i celebrat.

Quan Nobel va instaurar la seva fundació, no li devia semblar que les matemàtiques necessitessin un premi específic, ni molt menys la biologia (una ciència que en aquells moments era encara difusa i es dedicava a estudiar els éssers vius, les cèl·lules i els microorganismes d'una manera purament descriptiva). Els matemàtics han generat els seus propis premis de reconeixement als qui fan aportacions substancials en aquesta disciplina, les medalles Field. Els biòlegs no ens hem organitzat ni hem generat premis internacionals de tant renom i, en canvi, se'ns troba força sovint compartint els Premis Nobel de Fisiologia i Medicina o, fins i tot, el de Química. Així, ens trobem que Watson i Crick pel seu model de doble hèlix del DNA van guanyar el Premi en Fisiologia i Medicina, i enguany, el Premi Nobel de Química del 2020 s'ha concedit a dues biòlogues, Doudna i Charpentier, que han descobert com funciona un sistema de defensa adaptativa de bacteris i arqueobactèries, el sistema CRISPR (pronunciat en totes les llengües com a "crisper") i com utilitzar-lo com una espècie de bisturí molecular amb GPS, que talla el DNA de forma específica i dirigida. Podeu trobar la seva contribució, molt ben explicada per a un públic no especialista i per a científics, a la pàgina web de la Fundació Nobel.

Emmanuelle Charpentier i Jennifer Doudna es van trobar l'any 2011 a un congrés a Puerto Rico. Van prendre un cafè i van discutir molt de ciència. Charpentier, microbiòloga, era molt conscient de la possible rellevància del sistema CRISPR, però necessitava l'ajut de Doudna, que era biòloga estructural especialista en RNA, per aprofundir en com funcionava el sistema CRISPR, que té entre els seus components RNA. Aquell cafè i les següents xerrades van quallar en una col·laboració que va resultar en una publicació a la reconegudíssima revista Science, en què demostraven que el sistema CRISPR podia ser usat, si es programava i dissenyava per enginyeria genètica, per tal de tallar i editar de forma precisa qualsevol seqüència de DNA. Poc després, grups del Broad Institute a Harvard, liderats per George Church i Feng Zhang, van demostrar que el sistema CRISPR modificava (editava) de forma eficient i precisa el DNA de cèl·lules humanes i de ratolí. Avui dia, només 8 anys després d'aquest article inicial, tots els laboratoris de biologia molecular del món utilitzen o utilitzaran CRISPR: per canviar la informació genètica de bacteris, però sobretot de plantes, amb variants més resistents a la sequera, o que no incorporen metalls pesats, xampinyons que no s'oxiden ni es tornen marrons, tomàquets que no es fan malbé tan fàcilment, i animals, sobretot de laboratori, que recreen mutacions com les trobades en pacients humans, per tal d'estudiar com i per què progressa una malaltia. Evidentment, si es poden modificar tots els organismes que coneixem, també es pot modificar el DNA dels humans, sigui per a curar malalties (teràpia) o qui sap si, en un futur, millorar l'espècie humana? I aquí entrem en consideracions bioètiques importants que avui no desenvoluparem, però certament s'obren les portes a editar i canviar el DNA de la nostra espècie, com vam comentar amb en Jordi Basté al programa No pot ser! (paga la pena repescar-lo ara que sabeu que hi ha un Premi Nobel darrere). De fet, aviat farà dos anys que us vaig parlar de la Lulu i la Nana, dues bessones que van néixer després que fossin "editades" mitjançant CRISPR, fruit de l'experiment prematur d'un científic irresponsable a la Xina. Sí que us volia dir, però, que dins de l'àmbit terapèutic i per tractar malalties greus, com ara càncers incurables, anèmia falciforme, l'hemofília i alguns tipus de ceguesa hereditària, s'està aplicant la tecnologia CRISPR en humans, però que en aquests casos, els canvis genètics introduïts no poden ser transmesos a la descendència.

Així que ja podeu veure que aquest és un Premi Nobel molt merescut, perquè CRISPR ha revolucionat el món de la biomedicina i la biotecnologia, hi ha un abans i un després. De fet, és magnífic que s'hagi premiat dues dones científiques, que poden ser exemple, en qui moltes noies poden emmirallar-se (poquíssimes dones aconsegueixen el Premi Nobel). De fet, Doudna i Charpentier han rebut molts altres premis i reconeixements internacionals, entre ells el Premi Princesa d'Astúries, l'any 2015. Però com ja sabem, els joglars actuals lloen a qui potser és més conegut, i potser obliden altres persones que també es mereixien un reconeixement. I aquí ens trobem que ja en el Premi Princesa d'Astúries hi ha una clamorosa omissió. Potser per això no ens hauria de sorprendre que tampoc hi sigui a la concessió del Premi Nobel d'enguany. Em refereixo a Francis (Francisco) Mójica, un microbiòleg que porta investigant el sistema CRISPR des de la seva tesi doctoral, els anys 90, estudiant les arqueobacteris de les salines d'Alacant. Us ho vaig contar en una història de perseverança, humilitat i bona ciència bàsica, en el seu moment eureka. Francis va descobrir que CRISPR era un sistema de defensa bacterià contra la invasió dels seus virus i patògens i va encunyar el nom CRISPR (l'acrònim d'una frase quasi irrepetible!). Evidentment, molts pensem que Francis Mójica es mereixia compartir el Premi Nobel, però no ha pogut ser.

Amb el seu to habitual, comenta que ell vol continuar dedicant-se a investigar, que és la seva passió. Però jo no em puc deixar de preguntar per què mai no ha rebut el reconeixement que mereix. Durant anys, ha tingut molts pocs diners per fer recerca, continua éssent un professor titular d'universitat, amb molta càrrega docent i amb un grupet molt petit de recerca. Doudna a Berkeley i Charpentier a Berlín tenen moltíssim més finançament, han creat empreses, dirigeixen grans grups de recerca, de més d'una dotzena de persones i tenen al seu abast totes les facilitats de les seves institucions respectives. Què hauria passat si Francis Mójica tingués el mateix reconeixement al seu país? Per sort, molts sabem de la seva contribució, el seu esforç i la seva capacitat. Ens deixa a molts un sabor agredolç, perquè la investigació aplicada potser ha amagat el valor de la investigació bàsica. Gràcies, Francis!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat