L'estiu és un temps propici per a trobar temps per moltes activitats que queden en un segon pla durant la resta de l'any. Nosaltres enfilem cap a la terra ferma, terra dels meus avis, on encara tenim família. Ens espera una caseta que els meus pares van construir amb molts esforços. L'estiu és moment de bonança i, en terra de pagès, la fruita, l'hortalissa i la verdura, madurades a l'arbre o a la mata (i com ara es diu sovint, de kilòmetre zero) tenen una altra olor i un altre sabor. Pares, fills i nebots sota el mateix sostre, on les portes estan obertes per deixar passar l'aire, i les persianes només s'abaixen per mantenir la calor fora. Quan no hi havia tant enllumenat als carrers, des de la terrassa podíem veure les llàgrimes de Sant Llorenç, ara costa una mica més.

Als estius som molts a taula, i una de les coses que més retrobo és la cuina que tota la vida s'ha fet a casa. Aquells menjars que omplien la taula quan jo era petita, aquells menjars que, encara avui dia, tots mirem amb cara de gana i dels que no en deixes ni les engrunes perquè es rosta tot el que queda amb pa. M'agrada cuinar i remenar cassoles, però no puc fer-ho gaire sovint durant l'any. Avui hi érem dues a la cuina, la meva filla s'ha apuntat a ajudar. Mentre anava remenant el sofregit en una cassola i a la paella del costat s'anava coent la samfaina, amb bon oli i a poc a poc, em pregunta: "I a tu, qui t'ha ensenyat a cuinar així? La iaia?". Li responc que sí, que la meva mare cuinava molt bé i jo l'havia ajudat molts anys, així havia anat aprenent, un dia a fer un sofregit, un altre dia a fer un pollastre rostit amb panses i pinyons. Llavors, em pregunta: "I a la iaia, qui li va ensenyar a cuinar? La seva mare?". Me la miro i li dic: "Sí, la teva iaia va aprendre de la teva besàvia". I segurament, ella de la seva mare...

No hem dit res més, enfeinades com estàvem, però crec que les dues érem molt conscients que, com qui no vol la cosa, estàvem cuinant, amb molt poca variació, seguint la tradició i la manera de cuinar de les nostres rebesàvies, les quals van anar transmetent les receptes de la seva casa, com cuinar i com anar afegint els ingredients perquè quedessin més saborosos, i com aprofitar totes les restes de menjar perquè no es podia fer malbé res. En el fons, avui he sentit un petit moment de transcendència, essent la depositària d'una part la saviesa culinària d'aquestes terres, des dels meus ancestres fins a la meva àvia i la meva mare, i alhora, la transmissora a la meva filla. Potser també, qui sap si algun dia, als meus néts. Avui mateix he decidit que quan em jubili i tingui temps, escriuré les receptes, i els ingredients i les petites manies i truquets que hem fet sempre a casa quan cuinem. Un llegat antic i suculent, que pot anar-se complementant amb noves receptes... però sempre l'olor i el sabor els recordarà la cuina de la besàvia, de la iaia i de la mare. Un llegat de cultura culinària i saviesa ancestral.