Cada matí, i moltes de les tardes, em toca passejar el gosset que tenim. És menut i carinyós, ben bé sembla un peluix, però és un ésser viu amb necessitats ben bàsiques. Com tot animal de companyia, aprèn ràpidament a captar els patrons de la nostra rutina i només veient com ens movem o el que diem, sap que anem a passejar. El nostre gosset salta de content, talment sembla que balli, i corre des d’on sap que hi ha la seva corretja a la porta de casa, indicant-me què he d’agafar i per on hem de sortir. Quan arriba al carrer, s’esmuny com una daina, olorant i cercant. I allà on ho creu convenient, fa la seva “pixadeta”. Marca el seu territori deixant l’olor de l'orina. Però el que vull remarcar aquí és que el gosset no pixa a l’atzar, sinó que controla on i quanta estona orina. Orina de manera voluntària i, per això, pot aguantar-se quan és a casa fins que surt al carrer. És clar que no ens estranya la seva acció, perquè una de les coses que ens sembla més natural és orinar. Però si ho pensem una mica, veurem que no es tracta d’una acció tan fàcil.

La micció, nom que rep el procés d'orinar, necessita un control molt fi. D'una banda, la producció d'orina pels ronyons és contínua, però nosaltres no orinem gota a gota, sinó que acumulem l'orina en un dipòsit, la bufeta, que es va omplint i que, en determinat moment, dona un senyal al cervell per indicar que s’està omplint i s'ha de buidar. El control de la micció té una part d'acte reflex i una altra, molt important, d’acte voluntari. Orinem allí on ens sembla convenient i és socialment acceptable. Però aquest control voluntari és costós d'adquirir i mantenir. Tots sabem que els nadons orinen de manera involuntària (molts cops coincidint amb el moment de canvi de bolquers i mullant, de pas, els pares inexperts). Els infants han d'aprendre a controlar-la de forma voluntària entre els tres i els cinc anys. Aquest aprenentatge és més fàcil durant el dia, quan el nostre cervell pot estar amatent als senyals que ens envia la bufeta a mesura que es va omplint, però el control és més difícil quan el nostre cervell conscient reposa, com ara a la nit, quan dormim. Hi ha nens que tenen enuresi nocturna (s'orinen al llit) fins a edats més avançades, que poden arribar fins a l'adolescència. A més, aquest control sobre l'esfínter i els músculs contractors de la bufeta es pot perdre momentàniament amb certes activitats com ara riure, tossir, esternudar o defecar (pensem en l’expressió col·loquial “pixar-se de riure") i tenim una petita (o gran) incontinència urinària. Per malaltia, per medicació, per relaxació dels esfínters a causa dels parts, o per edat (en la gent adulta) la incontinència pot arribar a ser un problema.

No només els humans controlem la micció de manera voluntària. Ho fan molts organismes, com ara els mamífers, que fan servir l'orina com a senyal de comunicació sexual o de rang. Tal com hem introduït l’article d’avui, tots sabem que els gossos marquen territori amb l'orina, però altres animals, com ara els cérvols o els conills, també han de controlar quan orinen per no estar indefensos quan hi ha depredadors a prop. Llavors, però, com sabem quan toca anar al bany? Tot i que s’han fet estudis en humans mitjançant tècniques no invasives (de ressonància magnètica-fMRI i de tomografia de positrons-PET) per determinar quines zones del cervell donen l’ordre al múscul de la bufeta que es contragui i s’obri l’esfínter per tal d’alliberar el líquid retingut, encara es desconeixen molts dels punts de control de la micció. Doncs bé, aquesta setmana s'ha publicat un article que justament explica com es produeix el control neurològic del procés de micció.

En aquest article, els científics han implantat elèctrodes al cap d'algunes rates per registrar l'excitació i activitat de certes zones del cervell mentre també mesuraven la pressió de l’orina dins la bufeta. Aquest electroencefalograma continuat els ha permès de gravar tot el procés entre dos successos de micció, és a dir, què és el que passa al sistema nerviós entre “pixadeta” i “pixadeta”. Se sap que quan la bufeta es va omplint, el sistema parasimpàtic fa que els músculs llisos de la bufeta i l’esfínter es tanquin, però les cèl·lules de l’epiteli de l’interior de la bufeta són sensors del volum i indiquen quan se sobrepassa un llindar. Aquest senyal es produeix quan encara hi ha espai per omplir i així donar temps per reaccionar, però cal que el cervell s’activi per decidir quin és el millor moment. Un primer centre de control, l’involuntari, es troba a la medul·la espinal. Però, a més, aquests ganglis estan connectats també amb dues regions del tronc del cervell (on s’iniciarà el control voluntari), una de les regions farà d’interruptor —la que donarà l’ordre d’orinar o no a la bufeta— mentre que l’altra s’estimula a partir d’un llindar de quantitat d’orina a la bufeta, activant llavors una regió del còrtex cerebral conscient, per “despertar-nos” i fer-nos adonar que cal anar a orinar. Ara el cervell estarà alerta i pararà més atenció a la situació exterior, per tal de cercar un lloc i un moment adients, abans que la bufeta estigui plena del tot. És aquí quan nosaltres cerquem activament un bany per alliberar-nos de la pressió a la bufeta, i si no el trobem en un temps prudencial, ho podem passar molt malament.

Com podem veure, també pot passar que no puguem assolir tan fàcilment aquest control voluntari, o que el senyal d’avís no sigui prou fort perquè el nostre cervell intervingui. I llavors ens fem pipí a sobre. Tot i que durant molt de temps s’ha pensat que hi ha només raons psicològiques, de fet, hi ha factors genètics que intervenen en l’establiment del control de la micció, i ja fa anys que es coneix que l’enuresi nocturna pot ser hereditària. Hi ha famílies en què molts dels membres han tingut enuresi nocturna fins als 14, 16 o, fins i tot, passats els 18 anys. Recordo que quan vaig començar a impartir classes de genètica humana, hi havia diversos grups cercant els gens que hi intervenen. S’han determinat fins a tres regions del genoma humà (als cromosomes 13q, 12q i 22q11) que estan clarament relacionades amb el control de l’enuresi. Tot i això, en el control de la micció hi intervenen molts factors, i de vegades està molt relacionat amb trastorns del son i amb malalties que interfereixen amb una bona qualitat del descans nocturn, i seria molt convenient destriar-los per poder tractar tant l’enuresi nocturna (que afecta nens i joves d’algunes famílies), com la incontinència urinària en adults (que afecta moltíssimes persones). Només coneixent-ne bé la fisiologia, les neurones i neurotransmissors que hi intervenen, i com es produeix aquest control —tant el reflex com el voluntari—, podrem actuar-hi eficientment.

Així que la pròxima vegada que aneu al bany, penseu en el munt de neurones que estan a l’aguait perquè no “fem un riu” on no toca.