Amb el seu punt d’ironia, Oscar Wilde va dir “Puc resistir-me a tot, menys a la temptació”. Els humans sabem que exercir autocontrol sobre les coses que ens agraden és difícil. Setembre, amb l’inici de curs, és un mes on acostumem a fer llargues llistes de bons propòsits. “Aquest curs m’apuntaré al gimnàs i faré exercici tres dies a la setmana; aquest any em poso a dieta per perdre l’excés de pes; definitivament, aquest mes deixo de fumar; aquest curs em poso a estudiar anglès…” exclamem davant d’amics i família. Les intencions són bones, però moltes vegades acabem fent l’inrevés d’allò que en veu alta ens vàrem proposar, i sovint procrastinem, és a dir, posposem la implementació dels objectius amb tota mena d’excuses. Molts som procrastinadors experts, i contínuament anem canviant la llista de prioritats. També és cert que si estem passant una època de molt estrès, no sempre ens sentim capaços d’endegar accions que ens demanen un esforç suplementari.

Però, és realment cert que exercir l’autocontrol és tan difícil? Com ho podríem mesurar? La percepció subjectiva és que ens trobem davant d’una forquilla de decisió: d’una banda, la temptació, allò que voldríem fer, i de l’altra, assolir el nostre objectiu. Renunciar a la temptació ens costa un esforç que no sempre estem preparats per assumir. Per exemple, quan estem sota estrès, sembla que ens costa molt més mantenir el nostre autocontrol. Quantes vegades no hem arribat a casa, cansats de la feina i en tensió, i pensem que ens ve de gust menjar xocolata? O beure una copa de vi? O menjar-nos una pizza ben bona, saltant-nos la dieta que ja feia uns dies que havíem començat? Com s’explica la paradoxa de la poca concordança entre les bones intencions i el que finalment acabem fent? Hi ha teories que assumeixen que renunciar a la temptació és un procés de posposar racionalment un impuls a canvi d’una gratificació diferida. Aquest procés racional i costós és desgastant, de forma que quan ja ens esforcem molt, se’ns esgoten els recursos d’autocontrol i acabem sent incapaços d’esforçar-nos més, com si se’ns acabessin les piles. Altres teories assumeixen que la contradicció entre els bons propòsits i el que realment fem, s’explica gràcies al fet que el que diem no reflecteix realment el que volem fer. Els bons propòsits serien una manera de quedar bé, però no assumiríem la demanda real d’esforç que finalment som incapaços d’entomar. En definitiva, som una mica arlequins.

La literatura està plena d’exemples de temptacions i subterfugis per evitar caure-hi. Per exemple, a l’Odissea, Ulisses evita caure pres dels cants encisadors de les sirenes lligant-se al pal del seu vaixell. Sabia que els mortals no podien resistir la seva crida letal, i d’aquesta manera no evita la temptació, però com que està impedit físicament, no hi pot sucumbir. Aquest és un exemple de compromís previ (precommitment), en què per tal de facilitar assolir uns determinats objectius, resistim la temptació tot evitant-la. Per exemple, si volem fer dieta i sabem que hi ha una pastisseria que fa unes ensaïmades boníssimes, fem una volta més llarga per evitar passar-hi per davant. O si volem anar al gimnàs o estudiar anglès, ens hi apuntem amb alguna amiga o company perquè així ens és més difícil deixar d’anar-hi. Així, fem accions prèvies per assegurar-nos un cert autocontrol. Però, podem mesurar i quantificar científicament el cost de l’autocontrol? Aquesta és la pregunta que s’han fet uns investigadors, i després de pensar-hi molt, han dissenyat una sèrie d’experiments relativament senzills per mesurar com nosaltres mateixos valorem l’autocontrol que hem d’exercir per evitar una temptació. El mèrit d’aquest article és que s’intenta obtenir una mesura subjectiva de l’esforç de l’autocontrol. Us explico breument el que han fet i quines són les seves conclusions.

Els investigadors realitzen 5 experiments amb persones diferents que estan a dieta i tenen gana. La temptació és menjar, que porten a l’habitació on està la persona sola, i s’observa el seu comportament. En primer lloc, es fan una sèrie de preguntes, de forma que els investigadors coneixen prèviament quins menjars els són més atractius i quins els agraden menys. El primer experiment consisteix, durant mitja hora, a posar-los a una habitació amb el menjar que més els agrada i preguntar quants diners estarien disposats a pagar (amb un màxim de 10 dòlars) per tal de no estar-hi exposats. Es fa una espècie de subhasta durant 30 minuts, de forma que si guanyen, només se’ls canvia el menjar que més els agrada pel menjar menys temptador, mentre que si perden, continuen exposats al menjar que més els agrada. Com més pugen de preu a la subhasta per evitar la temptació del menjar que més els agrada, més es valora la temptació i l’esforç d’autocontrol per resistir-la. Si es considera que la temptació és molt forta i difícil de resistir, la persona pagarà més per evitar-la en una acció de compromís previ. Si no volen pagar o pujar de preu, es queden una hora davant del menjar que els agrada. Al final de l’hora, es mira quin valor li han donat al seu autocontrol i si han pogut resistir la temptació. Els resultats mostren que les persones estan similarment disposades a pagar quan estan davant del menjar que els agrada (per tant, tenen una bona percepció del cost de l’esforç personal de renúncia), i que al voltant del 22% dels participants, no poden resistir la temptació.

Es va repetir l’experiment amb un incentiu econòmic. Qui resistia sense menjar l’hora sencera, rebia 15 dòlars al final. Aquest incentiu fa que els participants de l’assaig s’afanyin a pagar per no estar exposats a la temptació i alhora poder guanyar el petit incentiu monetari. El 100% de les persones estudiades van aguantar sense menjar el que els agradava durant aquella hora. Per a resistir la temptació, l’incentiu econòmic és important (el que voldria dir que les persones mesurem l’esforç respecte al guany, i actuem conseqüentment). I què passa si les persones estan estressades? Es va repetir el mateix experiment amb persones sota estrès, en aquest cas, un estrès tèrmic. Per causar el mateix tipus d’estrès a tots els participants, se’ls fa enfonsar el braç en aigua gelada cada 3 minuts. L’experiment mostra que el preu que estan disposats a pagar per evitar la temptació en aquestes condicions és més alt, és a dir, sota estrès, percebem que ens costa més resistir-nos al que ens agrada o tempta. Tot i això, si es mira quanta gent realment s’acaba menjant el menjar, tenim una proporció similar al primer cas, un 23%. Paguem més per evitar la temptació, però al final qui té menys autocontrol, cau igualment en la temptació. Si afegim un incentiu monetari a l’estrès, la gent resisteix millor la temptació. Finalment, quan es mira qui ha aguantat millor, els que han pagat més o els que han pagat menys, es veu que quan es tempta amb el menjar que menys agrada, es paga menys i s’incrementa el preu a mesura que el menjar ens sembla més atractiu. A més, qui ha pagat més per evitar la temptació sol ser també qui se l’ha acabat menjant, la qual cosa vol dir que els humans tenim una bona percepció de l’esforç que ens costa resistir-nos a la temptació. Aquests assajos preliminars (com bé diuen els investigadors) són interessants perquè permeten mesurar i “posar preu” al nostre esforç d’autocontrol. Manca però, fer estudis separadament en homes i dones, i en diferents fases d’estrès real.

Corol·lari, quan fem bons propòsits ja calculem d’entrada quin és l’esforç que ens costarà i, per tant, quina és, aproximadament, la probabilitat de complir-los… o d’acabar procrastinant. També podem inferir lògicament que Wilde es coneixia prou bé per a saber que no podia resistir-se a res que desitgés, i Homer ja sabia que, davant la temptació més poderosa, només amb un enginyós subterfugi Ulisses podria resistir-la.