El nom d’aquest conegut conjunt de rock americà fa referència a un tipus de pebrots vermells picants. Els pebrots són els fruits de les plantes del gènere Capsicum, del qual en coneixem més de 20 espècies diferents, originàries de la zona tropical i subtropical d’Amèrica. Colom va portar-ne llavors cap a Espanya a la tornada del seu segon viatge, pels voltants de 1493, i el cultiu i consum es va estendre ràpidament per tot Europa i Àsia, de manera que, actualment, diversos tipus de pebrots o de la seva pols dessecada s’usen com a verdura o com a espècie. La gran majoria d’espècies salvatges del pebrot són picants, però n’hem domesticat unes cinc, amb diferents mides, formes i sabors. Hem anat seleccionant alguns tipus perquè perdessin la picor, són els pebrots dolços. Sabem que les poblacions indígenes d’Amèrica usaven pebrots per cuinar, com a mínim fa 6.000 anys, ja que se n’han trobat restes “fossilitzades” en fins a set excavacions d’aquesta època, localitzades des del Carib al sud del Perú. Com que són originaris d’Amèrica, és on en trobem més tipus diferents, i no és gens estrany que rebin noms d’origen local, com ara ají o chile, que anomenen tipus concrets de pebrot i les salses especiades que se n’elaboren, típiques de diversos països de Meso i Sud-amèrica.

El component picant principal del pebrot és la capsaïcina (de la família de les vanil·lines). La capsaïcina en grans quantitats té dos efectes sobre les nostres papil·les: d’una banda, una sensació de cremor, i de l’altra, una sensació de dolor intens que pot saturar les nostres neurones i ens anestesia la boca. Els mamífers només tenim un receptor per a la capsaïcina, que és compartit tant per sentir el dolor com l’alta temperatura. De fet, coneixem aquest doble efecte perquè existeixen pomades per als dolors articulars i també apòsits impregnats de capsaïcina que es poden fer servir per apaivagar el dolor de la ciàtica, que causen una sensació intensa de calor molesta, però que acaba per saturar les terminacions nervioses i, llavors, deixem de notar el dolor.

Que la sensació de temperatura extrema, sigui fred o calor, ens causi dolor no és estrany. Ens podem cremar tant si un objecte està molt fred com si està molt calent. Sempre busquem una temperatura que ens sigui agradable. La sensació de temperatura es troba dins del sentit del tacte, com també la sensació de pressió. Un excés de pressió ens fa mal, però un contacte lleuger (com ara una carícia) ens agrada. El nostre cos està preparat per sentir estímuls exteriors i interpretar-los, per tant, ha de tenir sensors específics per a aquests estímuls i neurones que rebin aquesta sensació, per traslladar-la al cervell, que els interpretarà i actuarà conseqüentment. El sentit del tacte és tan intrínsec a la nostra percepció de la realitat que no hi parem esment. No som del tot conscients de la nocicepció (la percepció del dolor) excepte quan alguna cosa ens fa mal, i poques vegades pensem en la propiocepció (que ens indica com estem respecte al món que ens envolta), per exemple, si estem estirats o asseguts, cap per avall o dempeus, si caiem o ens movem, independentment de si tenim els ulls tancats. Però el sentit del tacte, en tots els seus vessants, és cabdal en el nostre benestar. Imagineu que camineu a la vora del mar, noteu la frescor de l’aigua i la sorra sota els peus, noteu com s’enfonsen els dits, la brisa a la cara que us remou el cabell i com la roba xopa emmotlla el vostre cos. Us sentiu a gust. O potser teniu una mica de calor al cap i us poseu un barret per protegir-vos. Heu pensat què passaria si ens manqués algun d’aquests sentits que tenim tan integrats en la nostra percepció de la realitat?

El coneixement adquirit a partir d’aquestes investigacions sobre com aquests receptors funcionen i regulen la sensació de dolor i de temperatura permet dissenyar medicaments més eficients, per exemple, per tractar el dolor visceral o el dolor neuropàtic

Doncs bé, s’han concedit els Premis Nobel de Fisiologia i Medicina d’enguany a dos investigadors, David Julius i Ardem Patapoutian, que han investigat alguns aspectes d’aquest sentit del tacte, tan polièdric: el sentit de la temperatura i el dolor, i el sentit de la pressió mecànica. Julius tenia com a objectiu identificar el receptor de la capsaïcina, que, com hem dit, ens dona sensació tant de cremor com de dolor. A partir de la seva recerca sabem que només tenim un receptor de la capsaïcina, TRPV1, tot i que en tenim altres per ajustar la sensació de temperatura. Aquests receptors són canals d’entrada d’ions que són a la membrana de les nostres cèl·lules. Normalment solen estar inactius i tancats, però a partir d’una certa temperatura (al voltant dels 43 graus Celsius), s’obren els canals permetent l’entrada d’ions dins la cèl·lula, i aquesta transforma aquesta entrada d’ions en un corrent elèctric que estimularà la neurona sensorial, que ho transmetrà al sistema nerviós. Llavors percebem la sensació de cremor i dolor. El seu grup de recerca ha anat identificant la família d’aquests receptors i ara sabem molt més dels receptors de la inflamació i el dolor.

També van trobar (en aquest cas, tots dos investigadors de forma independent), el receptor sensor del fred. El fred intens també ens causa dolor. El nostre receptor del fred s’activa amb la baixa temperatura, però també quan entra en contacte amb certs productes, com ara el mentol. Tots sabem que el mentol (un oli que es troba a les fulles de la menta) és un component habitual de xiclets i pasta de dents que proporciona sensació de frescor a la boca. Aquests receptors de temperatura ens permeten determinar si estem dins de la zona de confort, de forma que només sentim dolor a partir d’un cert llindar de temperatura, ja sigui més alta, ja sigui més baixa. Les toxines d’alguns animals, que quan ens piquen ens causen dolor, actuen via aquest receptor de la capsaïcina. Per exemple, el verí de les taràntules causa un dolor insuportable perquè exacerba aquests sensors. Les persones que tenen mutacions en els gens que codifiquen els receptors de la temperatura tenen problemes a la vida diària i poden presentar brots d’hipertèrmia o cremar-se i perdre dits pel fred, sense quasi adonar-se’n. Ara en sabem el perquè. El coneixement adquirit a partir d’aquestes investigacions sobre com aquests receptors funcionen i regulen la sensació de dolor i de temperatura permet dissenyar medicaments més eficients, per exemple, per tractar el dolor visceral o el dolor neuropàtic.

Pel que fa a Patapoutian i el seu grup, han investigat de forma específica com les cèl·lules del nostre cos poden notar la pressió sobre elles. Van identificar dos receptors importants, PIEZO1 i PIEZO2 (el nom és un derivat de píesi, que vol dir 'pressió', en grec). Aquests receptors també són canals d’ions, i presenten una forma molt curiosa, similar a la d’un bol amb una peça dalt que fa de tapadora del canal. Quan la membrana es deforma per la pressió que rep, el bol s’aplana i la tapa queda separada, per la qual cosa el canal s’activa i deixa passar ions, que generaran un corrent elèctric que es transmetrà al sistema nerviós. Aquests dos receptors es reparteixen les tasques de percepció de la pressió. PIEZO1, per exemple, regula la pressió sanguínia (el bombeig de sang des del cor causa pressió sobre les parets dels vasos sanguinis). PIEZO2 és responsable de la propiocepció externa, de si ens movem o estem quiets i de les diferències de pressió entre els diferents òrgans quan ens movem ens permeten redreçar i corregir la nostra postura contínuament, per no caure. També és responsable que sentim la bufeta de l’orina plena i tinguem ganes d’orinar. Existeixen malalties minoritàries causades per mutacions en el gen PIEZO2, i els pacients presenten descoordinació de moviments, dits torts i mal col·locats (no s’adonen que els torcen en posicions anòmales) i no poden orientar bé el seu cos quan es mouen si no poden fer servir la visió (la visió ens dona un marc de referència que usem per reorientar-nos en l’espai). Fins i tot presenten un cert descontrol sobre la respiració, ja que quan respiren i expandeixen els pulmons, no saben quan han de deixar d’inspirar (el que causa un excés de pressió sobre els teixits circumdants que no poden notar). Si teniu curiositat per saber-ne més, us recomano que consulteu la pàgina que la Fundació Nobel dedica a difondre la investigació dels guardonats, en una versió més divulgativa i una altra amb una versió més avançada.

Que important que és el sentit del tacte!