Quan se celebren competicions esportives d'elit, com ara els Jocs Olímpics, a molts de nosaltres, encara que no practiquem gaire esport, ens encurioseix saber si en la carrera dels 100 metres llisos, o al salt d'alçada o longitud s'ha batut un nou rècord. Suposo que ens atreu veure com alguns humans excel·leixen en activitats físiques i aconsegueixen valors i mesures que semblen inversemblants. Jo molts cops em pregunto si no estarem ja molt prop del límit a què pot arribar a aconseguir un cos humà. Actualment, per rebaixar el temps una centèsima més o saltar un centímetre més enllà, només pot ser gràcies a factors externs, com ara que el lloc de celebració dels Jocs Olímpics sigui alt i allunyat del centre de la Terra, amb la qual cosa la força de la gravetat és lleugerament menor, tal com va passar als Jocs Olímpics de Mèxic, on es van batre rècords en moltes disciplines esportives. Podem pensar també que les millores en el disseny i enginyeria de materials de la roba, les sabatilles d'esport o dels articles esportius, com ara la llança i l'arc, poden ajudar una mica en algunes activitats. Evidentment, també pot haver-hi factors il·legals, com ara el dopatge (que afavoreix un increment de la capacitat muscular o una major producció d'eritròcits i l'hemoglobina que transporta l'oxigen al múscul), per no parlar de possibles millores per la incorporació de peces d'enginyeria dins del cos o d'una potencial millora genètica.

L'any 490 aC, Fidípides, un soldat grec, va córrer els 42 kilòmetres que separaven la ciutat de Marató a Atenes per a anunciar que havien guanyat la guerra contra els perses. Aquells 42,2 km van suposar la mort per extenuació de l'abnegat corredor i, durant un temps, es va considerar com el límit màxim d'un esforç sostingut, una prova de foc de resistència humana. Avui dia sabem que per preparar-se físicament per a córrer una marató cal esmerçar-hi molt temps i esforç, sobretot si volem competir, però també sabem que no és el límit que pot córrer un humà si està ben entrenat, alimentat i, sobretot, ben hidratat. Hi ha investigadors que fa poc van establir quins són els rècords actuals de la intensitat de la força humana, tant en exercici explosiu (anaeròbic, com ara la carrera dels 100 m llisos, o el salt de longitud) com en exercici aeròbic (ciclistes, corredors de mig i llarg fons) en homes i dones. Però aquestes mesures parlen de força muscular i no pas de resistència, ni de despesa energètica i metabòlica. Resulta que quan no parlem de guanyar carreres sinó del fet de poder-les córrer, és a dir, si ens fixem en la resistència a l'exercici sostingut i mantingut al llarg del temps, els humans no som tan diferents entre nosaltres, però sí que som diferents respecte a altres simis.

La despesa metabòlica en els humans s'adapta a la durada del temps de l'esforç

En un treball publicat no fa gaire s'estudià quina és la despesa energètica total i els requeriments d'aigua (hidratació) en exercici físic continuat de 12 hores a 48 hores (per exemple, caminar llargues distàncies) en els humans de diverses condicions, i es compara amb la requerida per altres espècies properes i les que se suposa requeririen altres representants del gènere Homo. Les mesures es refereixen sempre al metabolisme basal de la mateixa persona o animal. L'humà pot fer un exercici que requereix fins a 10 vegades la despesa energètica basal durant dos dies i resisteix bé, sense necessitat d'entrenament. En altres paraules, tot i que no formem part de l'elit esportiva, els humans podem fer esforços sostinguts que requereixen resistència i elevada despesa energètica, per exemple, recórrer durant una setmana una part del Camí de Sant Jaume o fer una travessa pels Pirineus. No anirem tan ràpid com els que estan entrenats, però si no tenim problemes de salut, portem bon calcer, menjar al sarró i suficient aigua per hidratar-nos, tots ho podem fer. El nostre cos és resistent i resilient a l'esforç sostingut, sobretot, a la marxa (la nostra evolució cap al bipedisme, tant en la longitud de les cames, la posició respecte a la pelvis i l'arc de la planta dels peus, ens permet ser més eficients que altres espècies Homo), almenys en durades de temps curtes. Ara bé, i si en lloc de parlar de resistència a un o pocs dies, parlem de resistència a llarg termini? Som realment una espècie resistent a esforços sostinguts de mesos?

On són els nostres límits? Tot just s'acaba de publicar un article que fa una comparativa de la despesa energètica total i taxa metabòlica en exercici molt sostingut en el temps, i demostra que la despesa metabòlica en els humans s'adapta a la durada del temps de l'esforç. És a dir, si fem un esforç intens de poques hores, per exemple, un torneig de tenis, una caminada de tot un dia, gastem molta energia i la taxa metabòlica és molt alta. Això vol dir que no obtenim prou energia del que hem menjat i fem circular l'energia ràpida emmagatzemada a múscul i fetge (glucosa acumulada en forma de glicogen). En aquests casos, arribem a més de 10 vegades la taxa metabòlica basal. Però aquesta altíssima despesa no és sostenible molt temps, i si hem de continuar durant més dies (per exemple, els ciclistes que fan el Tour de França o una travessa d'algunes setmanes), adaptem el nostre metabolisme baixant la taxa metabòlica fins a 5-6 vegades la taxa basal i comencem a fer servir les reserves de proteïnes i de greix. Però, de nou, aquesta despesa tan alta no és sostenible, vol dir que gastem més del que incorporem. Acabaríem amb totes les reserves i, per tant, amb la nostra vida. Doncs bé, comparant quina és la despesa energètica i la taxa metabòlica dels esportistes que han fet travesses àrtiques llargues, i corredors que corren una marató al dia durant 20 setmanes (creuen de punta a punta els Estats Units fent 250 km a la setmana), han vist que al cap de poques setmanes, la taxa metabòlica dels corredors baixa fins a unes 2,5 vegades més que la taxa metabòlica basal, on s'estabilitza. En aquestes condicions (unes 4.000 calories diàries de mitjana), el cos pot incorporar a través del menjar la mateixa energia que consumeix i arriba a un equilibri estable, que pot sostenir indefinidament. Així, doncs, el límit humà a l'exercici sostingut no és la capacitat muscular o pulmonar, el límit és la quantitat d'aliment que podem digerir i incorporar eficientment sense malmetre fetge i ronyons.

Doncs bé, resulta que aquest punt d'equilibri és el mateix al qual arriben de forma natural i sostinguda les dones embarassades (i les que alleten), ja que des de l'inici de l'embaràs, hormonalment, es regula la despesa metabòlica per tal de mantenir la mare i el nadó (que, per cert, té unes elevadíssimes necessitats energètiques) a 2,2-2,3 vegades la despesa metabòlica basal. Tot i que les mares hem d'incrementar l'alimentació progressivament i pugem de pes, en un embaràs normal fins a un increment de 12 kg, el cos s'adapta i resisteix metabòlicament tot arribant a un equilibri i, per això, podem continuar corrent una "marató", cada dia i cada nit, durant 9 mesos d'embaràs i els que caiguin de lactància (si el nadó només s'alimenta de llet). I no ens hem entrenat, senzillament, la selecció natural ens ha portat a ser naturalment resistents. Mira per on, igual que els esportistes d'elit! O si em permeteu, encara una mica millor, perquè els corredors que corren la marató transcontinental no estan fent res més que córrer tot el dia, mentre que les dones durant l'embaràs treballem en moltes altres activitats, algunes són físiques, però moltes demanen concentració intel·lectual.

Repto a qualsevol corredor que, alhora que està corrent una marató, intenti escriure un article científic, ensenyi a llegir i a escriure a criatures, faci cures als malalts o atengui als clients... Ei, i sense despentinar-se!