Un dels avantatges de conèixer més d’una llengua és la incorporació de noves paraules i girs expressius que, molts cops, ens permeten comunicar millor el que volem dir, a més d’ampliar-nos la ment pel que fa a varietats gramaticals. De vegades, però, parlar més d’una llengua ens limita el nivell de la profunditat que assolim en cadascuna i, sense voler, cometem errors en algunes construccions per desesperació dels monolingües. Formen part de la nostra vida diària les “catalanades” quan parlem castellà o les “castellanades” quan parlem català. En conjunt, però, parlar més d’una llengua és un enriquiment intel·lectual que ens permet parlar i comunicar-nos amb gent d’altres contrades i, a més, divertir-nos amb jocs de paraules o entretenir-nos amb l’aparició i ús de certs termes que només es poden comprendre en la globalització de certes llengües. Si, per exemple, ens fixem en l’anglès, hi ha tot un seguit de paraules que quan era jove mai no havia escoltat ni llegit (i això que era una àvida lectora), però que ara sovintegen amb molts texts i converses. Per exemple, mai no havia escoltat la paraula serendipitat (de l’anglès serendipity, paraula que deriva d’un conte persa i significa 'casualitat, un cop de sort'), conundrum (una paraula anglesa d’origen incert que significa 'dilema'), oxímoron (que tot i tenir origen grec i significar 'contradicció', és molt més usada pels anglesos que per nosaltres) o procrastinació (una paraula llatina que significa 'dilació', i que rarament he escoltat o llegit en català, però és molt usada en anglès acadèmic). Paraules totes que avui dia podem escoltar en qualsevol tertúlia radiofònica o trobar en articles als diaris.

És curiós com les llengües van canviant en el transcurs del temps, i paraules que ens semblaven molt conegudes i útils van caient en desús, i van ocupant el seu lloc altres de noves. De vegades el que canvia és el significat que li donem o l’accepció  preferencial. Els que parlem anglès hem de fer esforços per recordar les diferències entre assist i attend, totes dues d’origen llatí i que tenen les seves paraules homòlogues en assistir i atendre, però per les que preferim accepcions diferents en català/castellà respecte a l’anglès. Així nosaltres diem assistir a una reunió i atendre els malalts, mentre els angloparlants intercanvien els dos verbs. Segur que podeu pensar molts més casos similars en aquestes o altres llengües.

Darwin va intuir que l’evolució de les llengües podria tenir trets similars amb l’evolució de les espècies

Els lingüistes fa temps que estudien l’evolució dels llenguatges i com d’una llengua ancestral se n’han derivat diverses llengües. Existeixen tot d’escoles de lingüistes que han estudiat i estudien com es generen llengües noves, i com aquestes poden evolucionar al llarg del temps. Però els temps canvien i també canvien com es fan aquests estudis i anàlisis. Aquestes qüestions que abans només interessaven els estudiosos d’humanitats, ja fa temps que criden l’atenció d’altres científics. D’una banda, ja Darwin va intuir que l’evolució de les llengües podria tenir trets similars amb l’evolució de les espècies. De fet, durant el segle XX en què la genètica va madurar com a ciència, aquesta similitud entre informació lingüística i informació genètica s’ha fet cada cop més palesa. Tots els genetistes moleculars parlem de l’ADN fent comparacions amb el llenguatge i donant nous significats a termes inicialment lingüístics com ara transcripció (copiar la informació de l’ADN en ARN), traducció (passar de la seqüència de nucleòtids en l’ARN a la seqüència d’aminoàcids de la proteïna mitjançant el codi genètic), fins i tot, fem símils més directes i parlem de les quatre lletres de l’ADN (nucleòtids), que les paraules de l’ADN tenen tres lletres (triplets) i de signes de puntuació. Fins i tot quan parlem de mutacions, diem a classe una frase en què canviem una lletra d’una paraula per il·lustrar com el significat de la frase amb una sola lletra canviada és diferent.

També la lingüística ha rebut influències de ciències, en principi, alienes. Ja al segle XIX, s’elaboraren arbres filogenètics de les llengües que es parlen al món, amb les llengües ancestrals fent de troncs, i les llengües i dialectes actuals com a branques i branquillons, van començar a ser comuns a molts llibres. I a finals del segle XX, es va intentar trobar explicacions de per què les llengües actuals són com són, utilitzant comparacions amb la genètica evolutiva. Així, es va parlar de forces de selecció a favor o en contra (com en la selecció natural darwiniana) per explicar que certes paraules o formes verbals perduressin i fessin fortuna en una llengua o, per contra, es perdessin a causa de l’atzar (com en la deriva genètica). A inicis del segle XXI, aquest tipus d’estudis es van formalitzar, amb l’aplicació de models matemàtics que van ser publicats en revistes científiques de molt prestigi (com ara Nature i Science), però que van ser rebudes amb molta recança pels lingüistes que feia anys i panys que estudiaven els detalls de moltes llengües per a elaborar teories, i van veure, de sobte, com el seu tema preferit d’estudi era “ocupat per nouvinguts” que aplicaven fórmules i algoritmes matemàtics per resoldre temes complexos dels quals en desconeixien moltes qüestions.

A finals del segle XX, es va intentar trobar explicacions de per què les llengües actuals són com són, utilitzant comparacions amb la genètica evolutiva

Sortosament, en la frontera de la interdisciplinarietat és on es pot créixer més ràpidament, i com va dir un important genetista i neurocientífic evolutiu, Steven Pinker, “potser els lingüistes de més edat no canviaran de manera de fer i pensar, però els joves seran més proclius a aprendre noves idees i usar totes les eines al seu abast”. Doncs bé, just ara fa un mes va ser publicat un nou estudi científic en què les eines d’anàlisi de moltes dades, la ciència del Big Data, s’ha usat per analitzar diverses qüestions de l’evolució de la llengua anglesa. Formalment i sistemàtica (és a dir, amb eines d’anàlisi matemàtica i informàtica), els autors analitzaren 100.000 textos, des de l’ocupació normanda de l'illa britànica fins a l’actualitat, una fita impensable per a l’ull o el cervell humà. Mitjançant aquest poder estadístic i uns bons algoritmes matemàtics i simulacions, analitzen com evolucionen les formes verbals del passat anglès: si queden regulars (l’infinitiu acabat amb –ed, com ara learned, cutted) o bé s’acaben incorporant com a irregulars (com ara learnt, cut). Els exemples són anecdòtics, però el que és important és que es demostra que les llengües no sempre evolucionen per selecció natural (en què s’incorporarien les formes regulars, que són més fàcils i surten de forma natural quan aprens un idioma com a infant), sinó que també hi ha fenòmens d’atzar, perquè són paraules que s’usen molt i les aprenem de petits, o potser perquè tenen un ritme i una accentuació millor, o s’assemblen a altres paraules...

No tot a la nostra vida es pot preveure; intervé la selecció i la necessitat, però també l’atzar. I ara procrastinem, però potser en cinquanta anys ningú procrastinarà, ni coneixerà l’amor de la seva vida per serendipitat, ni li semblarà que aquest article és un oxímoron que el posa en un conundrum...