Papallones a la panxa. Així és com m'he sentit per uns segons, mentre mirava unes cares expectants i uns ulls brillants. Un punt d'inflexió, aquesta és l'època que se'ls obre davant. Han acabat un cicle i els horitzons s'eixamplen. Vertigen, suor freda, adrenalina, nervis. Però també, pausa i un sentiment difós de felicitat.

Tot això m'han transmès, col·lectivament i en uns instants, des de les files ordenades en un teatre, els rostres somrients i atents dels universitaris que es graduen aquest curs. He tingut l'immens plaer i l'honor de participar com a padrina de graduació en un acte formal i alhora ple de calidesa. Pares orgullosos i amics fent de claca, i les dues padrines convidades. Les instruccions eren clares: només una intervenció de 3 a 5 minuts. És el dia dels estudiants, un dia de culminació d'esforços i il·lusions, de frustracions vençudes i d'alegries compartides. I com que és el seu dia, volen escoltar els discursos dels seus companys, i veure les fotos i vídeos de milers de petits moments reduïts i destil·lats en quatre imatges, de festes i moments robats al temps més que de moments acadèmics. Riures, aplaudiments... el moment d'entrega dels diplomes simbòlics. Talons de plataforma ben alts, corbates, vestits llargs, americanes i pantalons de pinces... Tots hem viscut moments d'aquests i els protagonistes són els nostres fills, nebots, fillols, alumnes...

Què els hi puc dir? Com resumir que ara és el moment dels dubtes i les decisions? Que si estudiar un màster, que si buscar feina, que si prendre's un any sabàtic, que si treballar ajudant a casa... Tot està per fer, tot està per descobrir. El món és seu. Què els hi puc dir?

En moments com aquests, a una li agradaria ser tan brillant com l'Steve Jobs en un d'aquells vídeos que circulen com a padrí convidat d'una festa de graduació dels Estats Units, o tenir la capacitat oratòria d'un Churchill, però en tres minuts no dona temps de gaire cosa, més que de ser sincera i d'intentar transmetre aquells consells que jo crec que es poden endur a la "motxilla de la vida".

"Mai no renunciïs als teus somnis". No sempre es poden aconseguir, però s'ha d'intentar. Res que realment paga la pena a la vida és gratis, per tant, cal lluitar per trobar la manera de fer-los realitat. Sigui treballar en una feina que ens ompli, dedicar-nos a la recerca, viatjar i conèixer altres cultures, fer una família, escriure, pintar, ballar... Joves i grans, tots tenim somnis, però quan un és jove no has de renunciar-hi abans d'hora.

"Sigues honest amb tu mateix i no intentis ser el que no ets". Impostar un paper, intentar ser competitiva quan ets una treballadora en equip, intentar obeir ordres quan ets creativa i caòtica, genera molt descontent i infelicitat. Es tracta de conèixer bé els teus punts forts i fer-los valdre, i acceptar els punts febles per a reforçar-te. No hi ha res que ompli més a la vida que dedicar-te a una tasca per a la qual estàs preparada, tens recursos personals, idees i il·lusió.

"Sigues íntegre". Ja sé que no és una qualitat que sigui gaire anomenada i potser no sembla atractiva, però és tan necessària avui dia. Ser una persona, sigui on sigui, que la gent pugui confiar en tu. Pots ser responsable, però si no ets íntegre, de què serveix? Has de reconèixer els mèrits dels altres igual que vols que reconeguin els teus. La paraula donada no ha de ser retornada. Integritat personal a la feina, a la recerca, a la vida diària. Poder mirar-se al mirall quan t'aixeques cada dia. Donar el millor de tu i fer les coses el millor que puguis.

Somnis, honestedat amb tu mateix i integritat amb els altres. Equipatge de vida per a un graduat universitari. I per a qualsevol de nosaltres.