Quan era molt joveneta, llegia a totes hores i “devorava” qualsevol llibre que em queia a les mans. Així, no és d’estranyar que quan al meu germà gran li va tocar estudiar l’Odissea, jo n’acabés heretant el llibre i el rellegís diverses vegades, seduïda per la barreja de literatura, mitologia i unes gotes d’història. Potser per això, quan sento a dir Mèntor (una paraula que ara torna a escoltar-se molt per anomenar les persones amb experiència que ajuden i aconsellen a una de més jove en el seu camí dins una empresa o dins la ciència), sempre penso en el seu inseparable deixeble, en Telèmac. Perquè a la història d’Ulisses, Mèntor és l’adult entrenat i reflexiu, el sènior que acompanya i aconsella, el mestre-amic que ensenya quins són els obstacles i dificultats, com enfrontar-se als problemes i tenir prioritats, com créixer amb els fracassos i no morir dels èxits. I això és rellevant perquè parlar de Mèntor no té sentit si no l’acompanya Telèmac, un i l’altre es donen sentit mútuament. I això és cert en ciència, és clar, però també en qualsevol feina o professió, siguis metge, forner, emprenedor, advocat, artista, paleta o professor.

Així, doncs, quan aquesta setmana al nostre departament de la Universitat de Barcelona, hem celebrat el dia dels estudiants de doctorat o PhDDay, una activitat organitzada amb gran èxit pels mateixos estudiants —on els protagonistes i actors són els científics joves, i els directors de tesi i científics amb experiència hi som convidats—, em va venir al cap com és d’important tenir un bon mentor a la vida, i el difícil però extremadament satisfactori repte que suposa fer de mentor. De fet, hi ha nombrosos articles sobre la mentoria (mentoring, en anglès) i, fins i tot, cursos en institucions reconegudes per a formar mentors “de qualitat”. Aquesta generalització d’adonar-nos de la rellevància dels mentors en qualsevol carrera professional i científica no ens ha de fer perdre de vista que estem parlant d’una relació dual, que necessita també un interlocutor que rebi, reinterpreti i al seu torn transfereixi l’experiència i els coneixements que els transmetem.

Una de les xerrades en aquesta activitat dels estudiants va ser la d’una exdoctorand meva que ara treballa a una empresa, en què explicava el salt entre el món acadèmic i el món empresarial. Em van demanar que la presentés al públic, i vaig recordar la trucada que em va fer qui ara és el seu nou cap a la feina, per tal de demanar-me’n referències, i la conversa que vam mantenir sobre quines són les qualificacions que ens interessen en les persones que incorporem al nostre grup de treball. I aquest justament és el tema que avui volia desenvolupar, ja que he fet una llista d’aquelles característiques que jo, com a mentora, considero que són molt importants en els meus telèmacs... i crec, sense errar gaire, que coincideixen amb els que són també requisits per aconseguir una feina. No cal tenir totes les qualitats, no tothom som iguals, però sí un bon grapat. Penso que si la gent jove tingués més clar què demanem als membres del nostre equip, anirien molt millor preparats a les entrevistes de treball, perquè no tot són els mèrits curriculars. Així que, estudiants i gent jove, obriu les oïdes.

No hem de perdre de vista que estem parlant d’una relació dual, que necessita també un interlocutor que rebi, reinterpreti i al seu torn transfereixi l’experiència i els coneixements que els transmetem

1) Motivació. No es pot treballar a ple rendiment si no estàs motivat. En ciència, la motivació és imprescindible, però ho és en moltes altres feines. És que algú pot ser un bon mestre si no li agrada ensenyar? Pots ser una bona infermera si no et motiva el benestar de la gent? I així aniríem dient... Treballem moltes hores i si no ens motiva la feina, difícilment ens sentirem satisfets i gaudirem dels esforços per obtenir resultats.

2) Col·laboració i treball en equip. De genis individuals n’hi ha molt pocs, i la ciència avui dia no pot progressar sense la cooperació d’un equip, o de diversos equips. I una empresa també és una feina en equip. Sense bona dinàmica de grup no es poden realitzar grans avenços.

3) Capacitat crítica. Davant qualsevol situació, cal que ens adonem de quins són els punts febles i quins els forts; no per criticar, sinó per saber actuar. Ser un “troubleshooter”, o advocat del diable, és una excel·lent actitud sempre que vagi acompanyada de la següent qualitat:

4) Tenir recursos. Qualsevol activitat humana, la científica també, té múltiples situacions on ens enfrontem amb problemes, dilemes i situacions complexes. Hi ha gent que només veu els problemes i n’hi ha que cerquen solucions. Cerquem solucions.

5) Persistència. No és només necessari saber treballar molt, sinó saber persistir quan toca. La satisfacció per la feina ben feta és una gratificació diferida. Invertim temps i esforços confiant veure’n el resultat. Si els nostres objectius són clars, cal persistir.

6) Creativitat. És evident que cal tenir una mica d’imaginació i ser capaços de cercar vies alternatives quan no trobem la sortida. Fins i tot, podem ser creatius en la manera com fem les coses o donar una mica de color a la taula de feina, el plaer estètic ens permet conviure amb la realitat.

7) Tenir coratge i ser capaços de prendre riscs. Riscs calculats, si voleu, però els camins fàcils no porten gaire lluny. Cal plantejar-se noves preguntes i nous reptes, i no caure en el “sempre s’ha fet així”.

Cap dels grans avenços científics és només “meu” o només “teu”, és “nostre”, de tota la societat

8) Capacitat de comunicació. En ciència ets el que ets perquè pots comunicar i transmetre els resultats perquè altres puguin créixer i construir. Sigui oralment, per escrit, en persona, cal saber trobar la manera d’expressar-nos i que el nostre missatge arribi. La capacitat d’explicar en 10 minuts la feina de tres anys i transmetre el més important. Això no té preu.

9) Saber escoltar i tenir ganes d’aprendre. Ningú té ciència infusa ni neix sabent-ho tot. Per a cada feina i cada tasca, hem d’escoltar els qui en saben i hem d’aprendre per continuar bastint l’edifici de la ciència. O per fer millor la nostra feina, fem el que fem. No hem de perdre mai les ganes d’aprendre.

I per últim, però no menys important; de fet, és requisit indispensable:

10) Integritat i respecte. Totes les activitats humanes, però la ciència, més, necessita la confiança mútua entre el mentor i l’estudiant. Diposites la confiança i el respecte. Per això ens dolen tant les acusacions de plagi, o de manipular resultats, o de comunicar només les mitges veritats i amplificar les mitges mentides, com a les pseudociències. Cal anar molt amb compte, perquè la reputació i dignitat adquirides amb anys de suors i esforços se’n poden anar en orris amb un únic estudiant que malbarati els resultats del grup. I viceversa, un mentor ressentit pot acabar amb la carrera d’un jove que s’inicia.

Acabaré amb una reflexió a l’editorial de la revista Science d’aquesta setmana, en què emfatitza la rellevància en la ciència de la feina en col·laboració, i del suport als científics per part de les institucions universitàries i centres de recerca: cap dels grans avenços científics és només “meu” o només “teu”, és “nostre”, de tota la societat. I ens pertoca, com a societat, defensar activament les institucions que permeten que la ciència i el coneixement avancin... mèntors i telèmacs.