Sense adonar-nos-en, quan parlem, acompanyem les nostres paraules de gestos corporals (movem les mans) i també gestos facials. De fet, aquests moviments (com us vaig explicar en un altre article), el to de la nostra veu i els gestos de la cara donen context emocional al nostre interlocutor i li indiquen si estem contents o enfadats, encara que estem pronunciant la mateixa frase. Com aprenem a acompanyar de moviments facials la nostra expressió? Segurament em direu que n'aprenem quan som nadons, molt abans d'aprendre a parlar, veient les expressions dels qui ens envolten, i relacionant el to de veu i les accions amb trets facials concrets. Quan estem contents i anem pacíficament, somriem. Quan estem tristos, plorem. Quan una cosa ens sorprèn, obrim la boca sense voler. Quan estem preocupats o concentrats, arruguem el front... Però aquests moviments, aquests gestos, són universals a tots els humans? O són una convenció cultural que no té relació entre diferents cultures i països del món?

Un dels treballs de Darwin que més va impactar l'àmbit de la psicologia va ser publicat el 1872.  El llibre tracta sobre les emocions humanes i dels animals: L'expressió de les emocions en l'home i animals (The Expression of the Emotions in Man and animals). Fins aquell moment s'havia considerat que les emocions eren un signe d'humanitat, una manifestació corporal de les emocions de l'esperit humà, cos i ànima. Darwin situa les emocions al seu nivell biològic. Tant els humans com molts animals expressen les seves emocions davant d'una situació concreta. La por, el dolor o l'alegria no són només expressions humanes. Darwin observa com les persones poden reconèixer els sentiments d'altres humans a través de fotografies (és, de fet, un dels primers llibres en què hi ha fotografies impreses), també observa que compartim una expressió física de les emocions amb altres mamífers. Darwin proposa que tant humans com animals expressem les emocions físicament i que la diferència principal entre humans i animals és sobretot pel que fa al grau o quantitat, més que de qualitat. També proposa que la manifestació de les emocions, és a dir, la manera com expressem les emocions amb moviments dels músculs facials, és universal a tots els humans. Han passat quasi 150 anys d'aquest llibre seminal, s'han escrit molts llibres al respecte, i encara hi ha investigadors que actualment intenten demostrar si realment existeix un llenguatge de gestos facials universal a tots els humans, ja que també hi ha altres investigadors que defensen que les emocions són comunes entre els humans, però no és comuna la manera de manifestar-ho. És a dir, plorar quan estem tristos, aixecar les celles quan hi ha desconfiança, o somriure amablement dependrien totalment del context cultural. Si ens haguessin ensenyat a somriure quan estem enfadats o a arrugar el front quan estem contents, doncs ho faríem així.

Com us podeu imaginar, es poden fer experiments per veure si, en primer lloc, les persones de la mateixa cultura interpretem els senyals facials de la mateixa manera. Després podem observar si persones de cultures diferents també donen la mateixa interpretació. Clàssicament, aquests experiments s'han fet ensenyant fotos de cares de persones fent ganyotes diferents, i demanant que les interpretem. Estan rient?, entenem que estan contents. Tenen la boca oberta amb les celles aixecades?, és senyal de sorpresa.  Per tal de classificar les respostes millor, proporcionen al subjecte investigat diferents paraules que descriguin una emoció. I poden demanar que assignin emoció a la cara: angoixa, tristor, dolor, ira, enuig, sorpresa, desig, triomf... Aquest tipus d'experiments poden estar esbiaixats, perquè cada llengua i cultura pot usar paraules que són diferents. Hi ha llengües que no tenen una paraula concreta per anomenar una emoció determinada, però això no vol dir que les persones que parlen aquesta llengua no sentin aquesta emoció. Senzillament fan un èmfasi diferent. Una altra manera de fer aquesta recerca és demanar als subjectes voluntaris investigats que facin ganyotes, tot intentant transmetre una emoció: cara de concentrat, cara de feliç, cara de malfiat... es poden gravar vídeos o fer fotos, i després, es demana a altres voluntaris si saben reconèixer aquestes cares impostades, de nou, amb una assignació a un llistat curt i predeterminat d'emocions. El problema d'aquest tipus d'experiments és que són "impostats" i fora de context. Podem reconèixer les expressions facials més evidents, però en podem confondre altres, que tenen més matisos.

Algun dia anirem pel carrer i els ordinadors, gràcies a la intel·ligència artificial, interpretaran les ganyotes de les nostres cares, i avaluaran si estem tristos o contents, si estem feliços o enfadats, malalts o sans...

Doncs bé, acaba de publicar-se a Nature el que possiblement és l'experiment sobre la gestualitat de les emocions humanes més complet, utilitzant intel·ligència artificial (IA) sobre milions de vídeos penjats a Youtube. Aquesta és una qüestió per parlar-ne un altre dia, el que passa quan pengem les nostres fotos a xarxes socials i les etiquetem, o pengem fotos de quan érem petits i com som ara, és que estem donant una quantitat ingent d'informació per als projectes de digitalització i reconeixement facial. El reconeixement computacional de cares per intel·ligència artificial requereix entrenament usant moltíssimes dades. I s'entrenen amb les nostres fotos.

Dit això, què han fet aquests investigadors i quines són les conclusions a les quals arriben? Els investigadors analitzen 6 milions de vídeos gravats en 144 països de 12 àrees geogràfiques de tot el món. Utilitzen ordinadors amb un mètode computacional potent de machine-learning anomenat de xarxes neuronals profundes (DNN), per tal de classificar les expressions facials en 3 milions de vídeos, i avaluar en els altres 3 milions de vídeos el context de les imatges (una boda, focs d'artifici, un partit esportiu...). Després, estimen les associacions entre les dues classificacions i determinen 16 categories diferents d'emocions i demostren que fins al 70% de les expressions facials s'associen amb la mateixa emoció arreu del món. Per exemple, l'expressió facial de "sorpresa o meravella" és reconeguda molt freqüentment en un context on hi ha joguines, pares amb fills, gent ballant o focs d'artifici; l'expressió de concentració en un context d'arts marcials; o de dubte, quan hi ha policia. D'altra banda, hi ha expressions que ens costa més d'interpretar: una cara que reflecteixi dolor la trobem en persones que aixequen peses, o en músics quan interpreten una peça musical. Així, doncs, els investigadors creuen haver demostrat que hi ha un llenguatge facial d'emocions compartit i universal entre diferents cultures i que les associem fàcilment a un determinat context. D'altres expressions són molt més subtils i per a la correcta interpretació depenen molt més del context i de l'experiència cultural.

En tot cas, això no ha fet més que començar. Algun dia anirem pel carrer i els ordinadors, gràcies a la intel·ligència artificial, interpretaran les ganyotes de les nostres cares, i avaluaran si estem tristos o contents, si estem feliços o enfadats, malalts o sans, deprimits o engrescats... potser sabran com ens trobem i sentim millor que nosaltres mateixos.