Els humans passem molt temps preocupats pel nostre cabell. Sigui la nostra cabellera curta o llarga, si comptem les hores que passem per adobar-lo amb sabons i cremes, pentinar-nos, tallar-lo o canviar-ne el color és probable que ens sorprengués.

Una de les característiques comunes a tots els mamífers és que tenim el cos cobert de pèl, però justament els humans som únics en el fet que no tenim una distribució homogènia del pèl. En els processos evolutius que han dut al nostre llinatge, els fol·licles pilosos d’una bona part del nostre cos s’han miniaturitzat, però encara conservem una densitat alta en zones concretes, com ara el nostre cap. La distribució i color del cabell en humans varia amb l’edat i totes dues característiques tenen un component genètic important. Sabem que la pèrdua del cabell o alopècia és molt més freqüent en homes que en dones, i això és degut en part a variants genètiques en el gen del receptor d’andrògens (AR, un gen que està localitzat en el cromosoma X). També sabem que amb l’edat disminueix la coloració dels pèls i incrementa la proporció de cabells grisos o blancs. De fet, hi ha matins que sobtadament descobrim que tenim un cabell blanc que no havíem vist la nit abans, o ens preocupem perquè cauen més cabells que no pas tornen a sortir. Evidentment, cap de les dues condicions hauria de ser considerada una malaltia però molts de nosaltres fem esforços per semblar més joves tenyint-nos el cabell, o recorrent als implants, per tal d’alentir la percepció de l’inexorable pas del temps en el nostre cos. També és cert que tenir una bona cabellera blanca transmet autoritat i saviesa (pensem en Gandalf), mentre que un crani totalment calb o rapat transmet autoritat i austeritat (pensem en Gandhi).

Les estadístiques ens indiquen que un 30% dels homes europeus caucàsics tindran símptomes de calvície amb 30 anys, incrementant a un 50% amb 50 anys i fins a un 80% amb 70 anys de vida. Pel que fa als cabells grisos, entre el 6%-23% de la població mundial (aquí tant fa dones com homes) presenta al voltant del 50% dels seus pèls grisos als 50 anys, incrementant el percentatge amb l’edat. Ens podem preguntar el perquè: és degut a la genètica, o a l’ambient? Ja l’any 1942, a una revista mèdica reconeguda (JAMA), un metge va publicar una carta a l’editor comentant que segons la seva experiència, la majoria dels homes de mitjana edat o eren calbs o tenien el cabell blanc, però que rarament ell havia trobat homes de 50 anys calbs de cabell blanc. Curiosament, la nota al peu dels editors indiquen que no es presenta cap anàlisi estadística a aquesta dada aparentment subjectiva.

Els homes amb calvície tenen una major probabilitat de patir d’hiperplàsia de pròstata i problemes cardiovasculars

Han passat més de 75 anys d’aquesta publicació. Hem avançat gaire més? Sabem com aturar un procés o l’altre? Justament l’any passat es va publicar una revisió que recollia tota la bibliografia publicada des de 1916 fins al 2016 sobre alopècia masculina, la seva genètica, fisiologia i un resum dels dos tractaments bàsics contra la calvície. Per exemple, és probable que conegueu el minoxidil, el nom del component principal de locions que limiten la pèrdua de cabell. El que probablement no sabeu és que inicialment era un component per a mantenir la tensió arterial sota control i que es va observar que els homes que prenien aquesta medicació presentaven hipertricosi (excés de pèl), d’aquí el seu ús actual com a regenerador capil·lar. Potser no sabeu tampoc que els homes amb calvície tenen una major probabilitat de patir d’hiperplàsia de pròstata (en principi, benigna, però que pot derivar a càncer si no està controlada) i problemes cardiovasculars. Si investiguem sobre els gens que intervenen en l’alopècia, podrem també conèixer el perquè d’aquesta relació i com cercar tractaments preventius per aquestes malalties.

Doncs bé, aquesta setmana s’ha publicat un article a Plos Biology en què intentant entendre per què el tractament amb ciclosporina, que és un medicament immunosupressor que es dona per evitar el rebuig en trasplantaments d’òrgans és alhora un potent factor d’hipertricosi. Estudiant quins són els mecanismes que s’activen a les cèl·lules de les arrels dels cabells en tractar-les amb ciclosporina, han demostrat que s’activa el creixement de nous cabells i s’estimula la formació de queratina (la proteïna principal dels cabells), i trobat un medicament que segurament no tindrà tants efectes secundaris com els anteriors, la qual cosa és una gran notícia. També a la mateixa revista hi ha un altre article que descriu el descobriment d’un gen que regularia el color dels cabells. En aquest cas, se sap que són els melanòcits que es troben al fol·licle pilós els que produeixen la melanina que els dona color. Quan cauen els cabells i són substituïts per nous, també s’han de produir nous melanòcits, però amb l’edat, les cèl·lules mare productores de melanòcits envelleixen i moren, de forma que els cabells van perdent el color. Estudiant ratolins que tenen el color gris, han vist que un factor estimulant de la producció de melanina és també un gen important per a la resposta immunitària contra els virus. Això obre una pregunta nova... hi ha una relació entre els cabells grisos i les infeccions víriques? Doncs encara no ho sabem, però sembla molt intrigant.

Hem trobat o no tots els gens responsables de totes dues característiques? Doncs la resposta és que no

El més curiós del cas, és que si mirem les notícies, fa ja uns quants anys que cada any es troba un gen que intervé en la producció de cabells grisos, i cada vegada es tracta d’un gen diferent. Així l’any passat ja es va publicar com dos gens diferents implicats en càncer neurològic controlaven la producció de pèl i l’altre, la pèrdua del color (us recomano que mireu el vídeo d’aquest enllaç, que ho explica de forma molt entenedora). Però espereu, que encara no hem acabat, l’any 2016 també es va publicar que s’havia trobat un gen responsable dels cabells grisos en humans (a més d’altres gens que intervenen en altres trets facials, com ara la forma de les celles). I segur que els propers anys tornarem a llegir que es van trobant més gens. Com hem de digerir tota aquesta informació? Hem trobat o no tots els gens responsables de totes dues característiques? Doncs la resposta és que no. El que sí que és cert és que cada vegada estem més a prop, i com més en sabrem, més ens aproparem a una solució.

A mi, particularment, m’agraden molt els cabells blancs. Cada cabell blanc és un minut més d’experiència a la qual no penso renunciar.