Evidentment, la tasca principal dels docents en qualsevol etapa educativa és ensenyar. Però ensenyar és quelcom més que transmetre coneixement. Ensenyar és també transmetre una manera de pensar, una manera d'enfocar els problemes, d'analitzar-los i resoldre'ls, una manera d'argumentar i contra-argumentar; el fil discursiu és tant o més important. A més d'aquesta transmissió racional, educar també implica la transmissió d'emocions, com ara la curiositat, la motivació i la passió per aprendre; educar és trucar a la ment de l'alumne. Educar també implica una transmissió de valors, de dignitat, d'ètica personal i professional; educar és formar persones. L'encaix de tot plegat és el que fa que es pugui "fer escola". Fer escola, un terme meravellós que implica generacions i relacions interpersonals, que descriu el mestre que ensenya a alumnes, que en un futur seran mestres i ensenyaran a altres alumnes, i així successivament, amb un fil de continuïtat de forma que el coneixement, la manera d'enfocar un problema i la passió es van transmetent, incloent-hi tota la diversitat i el canvi que els humans, amb capacitats i interessos diversos, afegim a les nostres accions. A la universitat també es fan escoles, escoles de pensament i escoles científiques. Els científics universitaris ensenyem a investigar i, per això, existeixen títols acadèmics que mostren el progrés personal i la capacitació per resoldre un problema determinat, el títol de Doctor és el màxim títol acadèmic que es pot aconseguir. Per això existeixen els doctors honoris causa, que són persones notables, a qui se'ls reconeix la seva contribució a l'avenç d'un determinat camp del coneixement universitari, independentment de quina sigui la seva formació prèvia.
És sorprenent quan observes que es continua fent escola a la universitat
És probable que, en el passat, les universitats tinguessin els seus fonaments en les escoles, escoles filosòfiques, escoles científiques. Tampoc no hi havia tanta gent a les universitats, i els pocs que hi havia en cada camp s'aixoplugaven sota el paraigua d'un determinat professor. Però avui dia ja no és tan freqüent, per això és sorprenent quan observes que es continua fent escola a la universitat. He sigut observadora de primera fila de la creació d'una d'aquestes escoles científiques. Recordo perfectament com fa uns 25 anys, dues persones joves reunides a la Universitat d'Oxford, es van plantejar un problema biològic rellevant. L'investigador principal, el que en diríem el director de la feina, tenia clara la pregunta i l'organisme en el qual fer la recerca per intentar respondre-la. Li calia engrescar algun investigador, un jove doctor que fos prou curiós perquè el tema el motivés, prou ambiciós i exigent per no tirar-se enrere davant els múltiples problemes tècnics i conceptuals, prou independent per cercar la manera de respondre a la pregunta i ser més que unes mans que treballen sinó ser un company intel·lectual amb qui abordar grans reptes. Aquestes dues persones es van trobar, van engrescar-se mútuament, i al seu torn, han generat una escola que ha aconseguit transmetre coneixement i maneres d'abordar el problema, han format a més joves, doctors i postdocs que, al seu torn, han engrescat altres investigadors que si no hagués estat pel seu treball previ, no s'hi haurien engrescat. I aquests investigadors no han sortit del no-res, també procedeixen i són hereus d'altres escoles de pensament científic; la que correspon a la Universitat de Barcelona és l'escola de genètica del desenvolupament.
La pregunta biològicament rellevant, de manera simple, seria "Quines innovacions genètiques expliquen genèticament la complexitat més gran en la morfologia i la funció dels organismes vertebrats (entre els quals ens trobem els mamífers, per tant, també els humans) respecte als invertebrats? Com ha arribat a desenvolupar-se el cervell dels vertebrats? Com s'ha generat la gran diversitat de tipus cel·lulars que tenim els vertebrats, particularment al cervell?". Per a respondre aquesta pregunta, que té múltiples facetes, no hem de mirar els vertebrats, sinó cercar un organisme invertebrat que sigui molt similar a un vertebrat, però és clar, simplificat. Ha de ser un arquetip de l'ancestre que va donar lloc als vertebrats, podríem dir-ne un "fòssil viu". De forma senzilla, si vull entendre com funciona un cotxe de carreres, primer he d'entendre com funciona una moto senzilla i trobar-ne les similituds bàsiques. L'organisme triat va ser i és l'amfiox, un ésser marí que viu a les sorres de la costa mediterrània i de l'atlàntic, que sembla un filet d'anxova de color blanquinós. Atents, no és un peix perquè no és vertebrat, no té ulls, ni espines, ni cervell com sí que tenen els peixos, però és un cordat, com també ho som nosaltres, ja que té un notocordi a la regió dorsal. Doncs bé, la primera aproximació a respondre la pregunta va demostrar que una de les raons de la complexitat rau en el fet que els invertebrats tenen un gen de cada tipus, mentre que a la base dels vertebrats, es van duplicar gens i fins i tot regions cromosòmiques senceres, de forma que per a molts gens, els vertebrats en tenim diverses còpies. No entrarem en tota la recerca que es va fer en aquell moment ni la que ha fet altra gent, perquè ja pertany al coneixement que podem trobar a llibres de text de genètica i genòmica.
El que sí que voldria explicar-vos avui és que aquesta mateixa setmana acaba de sortir un article d'aquesta escola publicat a Nature. Hi signen molts autors, que ara treballen a més de 10 països diferents. Els dos investigadors que van començar aquesta història amb l'amfiox signen, més altres investigadors que van treballar i formar-se científicament amb ells, i altres grups que s'hi han afegit amb el temps. I potser us preguntareu quin és el tema de l'article. Doncs continua sent la mateixa pregunta, ¿en què ens diferenciem els vertebrats dels vertebrats?, només que amb un abordatge diferent. L'article que us comento explica que part de l'explicació de per què els vertebrats som més complexos que els invertebrats es deu a les diferències en la regulació dels gens. No és només que els vertebrats tinguem més gens, sinó que els gens s'han especialitzat. Això és així perquè les regions reguladores s'han diversificat de forma que la informació genètica que codifiquen sigui llegida i faci la seva funció en diferents teixits i òrgans. I molt interessant, encara que l'amfiox tingui només un gen de cada grup, la manera en què regula els gens és igual que la manera en què ho regulem els vertebrats, per metilació, és a dir, afegint una mena de senyals, com si fossin post-its, per regular quan i com cal expressar aquella informació genètica.
Les escoles de pensament han existit sempre i continuaran existint, no només en ciència, en totes les disciplines
Aquesta història no és més que un exemple que il·lustra el meu missatge. Les escoles de pensament han existit sempre i continuaran existint, no només en ciència, en totes les disciplines. Hi ha corrents filosòfics i corrents de pensament que han anat contribuint al nostre coneixement, al nostre bagatge cultural, a la nostra manera d'enfrontar-nos a la vida. També hi ha hagut escoles de diferents disciplines de l'art, escoles de pintors que eren mestres i ensenyaven als seus aprenents, de forma que hi ha quadres, escultures, peces arquitectòniques en què la mà del mestre i de l'aprenent es fon en una obra harmònica. Tots en podem trobar exemples, siguin famosos o no. Estic convençuda que els humans avancem fent escola. Coneixement, argumentació, curiositat, motivació, dignitat. Passió per aprendre. No hi ha futur sense escoles. No hi ha futur sense mestres.