Si encara no heu anat i trobeu un parell d’hores, us recomano que aneu a veure amb la família l’exposició del CCCB, “Mart. El mirall vermell”, una exposició que s’acabarà aviat i que de forma molt divulgativa i atractiva exposa com l’ésser humà sempre ha mirat el cel, cercant una explicació a la realitat que l’envolta i trobant un reflex de la Terra en el planeta vermell. Des de la mitologia a l’astronomia, des de la tecnologia a la ciència-ficció, de déus guerrers del passat a invasions alienígenes, comprovareu com la imaginació desfermada s’ha aliat sempre amb l’enginy humà per finalment, acabar enviant naus amb robots capaços d’explorar la superfície marciana. Molt recomanable.

Més enllà de la imaginació i l’anècdota, la recerca científica s’interessa pel que ens espera més enllà de la nostra Terra. No penseu que només se’n preocupen els enginyers o els astrofísics, moltes disciplines tenen l’espai en el seu punt de mira. Podem trobar vida en un altre planeta? Podrem tripular naus i enviar missions a l’espai? Si ho fem, quins problemes fisiològics es poden generar a l’espai? S’adaptarà el nostre cos i el nostre cervell a la microgravetat? Podrem generar suficient aliment? Què hi ha a l’espai? Quins perills ens esperen en els viatges interestel·lars?  Si generem colònies a l’espai, seran autosuficients? Com es comunicaran amb la terra? Existirà Internet? Quina economia regirà aquestes societats? Podran terraformar altres planetes, per exemple, podem convertir Mart en una segona Terra (com a la famosa trilogia de ciència-ficció de Kim Stanley Robinson (Mart vermell, Mart verd, Mart blau)? Què podem aprendre de l’espai? Podem utilitzar l’espai i les aventures espacials com una estratègia d’aprenentatge per al jovent? Tots aquests aspectes sobrepassen àmpliament el que poden fer grups de recerca individuals i necessiten una visió interdisciplinària que abordi aquestes preguntes des de molts punts de vista i coneixements diferents.

Per això, aquesta setmana i com a targeta de presentació, els Instituts de Recerca de la Universitat de Barcelona han fet una Jornada multidisciplinària en què investigadors de molts àmbits diferents han aportat el seu coneixement i la recerca que estan realitzant per tal de preparar-nos a l’exploració (i potser explotació?) de l’espai exterior. La Jornada, promoguda des de l’Institut de Ciències del Cosmos, ha aixoplugat a investigadors de molts instituts. Diversitat màxima, des de la història medieval, a la biodiversitat, l’economia i els sistemes complexos. Perquè tan rellevant és la visió aportada des de la neurociència, com la de l’astroquímica, les ciències de l’educació o la nanotecnologia. Penseu que en acabar l’Edat Mitjana i entrar em el Renaixement, l’exploració i conquesta dels espais del nostre planeta Terra va esperonar el coneixement científic més enllà de la imaginació i la superstició. D’igual manera, els avenços del final del segle XX i aquest inici del segle XXI obren les portes a explorar l’espai exterior i atiaran l’economia. Perquè… Qui sap si podrem continuar vivint a la Terra molts més anys en les circumstàncies actuals? Sigui com sigui, ens cal molta recerca. Podeu trobar tota la sessió gravada, i em sembla molt interessant per totes aquelles persones que vulguin reflexionar sobre el futur i pels que vulguin parlar-ne a classe (magnífics debats i fins i tot, treballs de recerca). En tot cas, jo només us en faré cinc cèntims d’algunes de les qüestions que es van presentar, que crec, poden ser d’interès general. Tenim uns investigadors a la UB espectaculars, de veritat.

L'ésser humà sempre ha mirat el cel, cercant una explicació a la realitat que l’envolta

Tenim molta sort de viure al Mediterrani, perquè habitualment ens il·lumina la llum del Sol, aquesta llum que ens arriba daurada i potent, que ens escalfa, reconforta i ens dona energia per continuar les tasques del dia a dia. El Sol és un element tan present en la nostra vida diària que rarament pensem que el Sol és un astre “viu”, que no és un element quiet i fix, sinó que és una bola de gas incandescent en la qual permanentment ocorren en el seu interior reaccions de fusió d’hidrogen. A més de la llum dins del rang visible, ens arriben molts altres tipus de radiacions, i si no tinguéssim la protecció de l’escut magnètic de la Terra que fa de barrera deflectora, la vida estaria permanentment amenaçada per les radiacions d’alta energia. Les flamerades i les ejeccions de material incandescent del Sol (minut 2:14:08), posen en perill molts dels instruments, extremadament sensibles, que enviem a l’espai. També posarien en perill la vida dels astronautes en els viatges espacials. Els humans hem fet sondes solars, aparells que viatgen i orbiten per estar prop del Sol i enviar-nos dades, amb les que astrofísics investiguen i modelen quina és l’activitat del Sol, i quines les conseqüències d’aquestes radiacions solars sobtades. Així, per exemple, l’helicòpter que va sortir del Perseverance per explorar la superfície marciana, va rebre primer l’OK d’aquests investigadors un cop analitzades les sondes solars. Així es va evitar que l’impacte d’un excés de radiacions solars hagués definitivament espatllat alguns dels sensors, com ha passat amb altres sondes enviades a Mart.

Sabíeu que el material sòlid més abundant a l’univers és el pols d’estels (stardust, en anglès), els grans de pols generats amb el refredament dels estels i expulsats cap a l’exterior, que poden formar nebuloses? Aquest pols d’estrelles emet radiació en l’infraroig, perquè els àtoms es mouen i vibren dins del sòlid (sorprenents els vídeos de simulació, minut 3:01:50), i aquestes vibracions poden ser detectades en aquesta banda de l’espectre. La imatge combinada d’una galàxia amb la llum de milions d’estels en el camp visible juntament amb l’infraroig de la pols interestel·lar és absolutament magnífica. Gràcies a la investigació en astroquímica computacional, es pot inferir com i per què es formen les molècules a l’espai, molècules tan rellevants com els compostos orgànics que formen part de la vida a la Terra.

I per acabar, us voldria remetre a un vídeo d’un astronauta que havia estat a l’estació espacial sis mesos (minut 3:52:05). Sabíeu que és incapaç de caminar i moure’s per si mateix? L’estat de microgravetat implica una munió de canvis fisiològics del nostre cos, evolucionat per viure en plena gravetat terrestre. Ossos que es descalcifiquen, músculs que perden massa, artèries que s’endureixen; tot s’adapta a les circumstàncies que es donen sota baixa gravetat. També el cervell s’ha d’adaptar i els canvis són visibles, els ventricles incrementen el seu volum (per tant, perdem volum neuronal), la glàndula pineal que controla els ritmes circadiaris es fa més petita, i els nostres sentits perden el marc de referència. Imagineu-vos amb els ulls tancats, sabeu situar-vos i si moveu un braç o no perquè noteu la gravetat. En microgravetat, no sabeu si esteu drets o estesos, si moveu el braç més ràpid o més lent, ens tornem maldestres i lents, la precisió motora es perd i cal adaptar-se de nou, perquè canvia totalment el marc de referències. Igualment, la percepció sensorial de l’oïda i la visió es veu alterada per la manca de gravetat. Si mai fem un viatge a l’espai, on la gravetat és quasi nul·la, pot arribar a semblar que estàs marejat permanentment, sense dalt ni baix, i quan et mous, et deus desorientar fàcilment. Viatjar a l’espai… per pensar-s’ho primer, oi?