A la primera meitat del segle XX, va haver-hi un llarg debat entre els neuròlegs i psiquiatres sobre el que es va anomenar la dementia pugilistica, és a dir, es va observar que molts boxejadors professionals patien demència en edats relativament joves. S'assumia que els cops repetits al cap, molt freqüents en la pràctica de la boxa afavoriria l'aparició precoç de microictus o altres processos neurodegeneratius, que afavoririen la simptomatologia neurològica. Un exemple podria ser l'afectació de Muhammad Ali, un reconegut campió del món de boxa, que presentà una afectació neurològica prematura de la malaltia de Parkinson.

Els estudis de l'època no tenien eines suficients per analitzar en profunditat si l'esport amb un elevat contacte físic, que implica traumatismes o moviments de sacseig del cap molt intensos, podrien comportar lesions neurològiques a llarg termini. Aquest debat es va revifar quan a inicis del nostre segle, es va observar que entre els jugadors retirats de la Lliga Nacional de Futbol Americà (clarament un esport de contacte físic molt intens) també hi havia més casos de demència o neurodegeneració prematura, que es va associar a una encefalopatia traumàtica crònica (chronic traumatic encephalopathy, o CTE). Aquí cal fer la reflexió que no estem parlant de traumatismes cranioencefàlics greus que es produeixen esporàdicament en un partit concret i que requereixin visita mèdica o hospitalització, sinó que estem referint-nos als cops continus i persistents en la pràctica del joc, que produirien processos d'inflamació neurològica crònica. S'ha discutit si aquesta entitat clínica existeix o és una casualitat que els jugadors retirats de boxa i de futbol americà presentin més casos de demència prematura que la resta de la població, però les autòpsies postmortem dels cervells d'alguns d'aquests jugadors demostren una acumulació d'agregats d'una proteïna tòxica al cervell, la proteïna tau-fosforilada, que es troba també en els cervells de les persones afectades de la malaltia d'Alzheimer i de demència fronto-temporal.

Com us podeu imaginar, aquesta no és una qüestió trivial. És aquesta acumulació casual? S'han analitzat mostres de cervells postmortem de jugadors retirats de futbol americà i comparats amb jugadors retirats de beisbol i la conclusió és que clarament hi ha un increment de casos de neurodegeneració i de mortalitat avançada entre els jugadors de futbol americà que reben cops al cap, però que aquest increment no és molt gran, però sí indicatiu. Bé, em podreu dir, però aquests són esports que en el nostre país no es practiquen de forma gaire generalitzada i, per tant, ho podem mirar a una certa distància.

Doncs bé, acaba de publicar-se un article que realitza una anàlisi retrospectiva de l'afectació de demència en jugadors de futbol retirats, amb dades registrades a Escòcia. Estem parlant de futbol com el que es juga a les nostres contrades. Els investigadors examinen els registres epidemiològics de la sanitat pública escocesa, amb les dades de 7.676 jugadors professionals retirats i més de 23.000 individus controls (comparacions ponderades pel mateix sexe, mateixa edat i extracció social) respecte a la causa de la mort i si havien rebut medicació per a tractar malalties neurodegeneratives i demència. Els resultats són bons i dolents alhora. Per la banda de les bones notícies, la causa de la mort rarament era una patologia cardiovascular en els exjugadors de futbol, i el seu estat metabòlic i físic havia sigut més bo. De fet, la mortalitat abans dels 70 anys era molt menor entre els jugadors retirats de futbol que a la resta de la població. D'altra banda, el percentatge de persones medicades per malalties neurodegeneratives i l'índex de mortalitat era una mica més elevada en els exjugadors de futbol a partir dels 70 anys. No es van observar diferències entre porters i jugadors de camp respecte a la mortalitat, però sí en les medicacions per a la demència, en què hi havia menys percentatge de casos entre els porters. Evidentment, que el futbol europeu no és equivalent amb la intensitat del contacte físic amb el futbol americà, però un jugador de futbol pot rebre i tirar la pilota amb un cop de cap al voltant de 6 a 12 vegades per partit (sí, està calculat!). I s'ha associat picar amb el cap la pilota, durant molts anys de la vida, amb una afectació neurològica que implica des de canvis en el metabolisme neuronal, un aprimament de la substància blanca i alguns problemes cognitius.

A veure, aquí cal posar una mica de calma, perquè no tot és blanc ni és negre. Està demostrat que l'exercici físic i la pràctica d'esport, sobretot si és moderat però continu al llarg del temps, és molt beneficiós per la salut, tant si el practiques de jove com si el practiques de gran. A més dels beneficis cardiovasculars, la prevenció d'osteoporosis i de pèrdua de massa muscular, la pràctica dels esports també reverteix, en general, sobre una menor probabilitat d'aparició de demència prematura. Així que s'entén molt fàcilment l'editorial de la revista New England Journal of Medicine d'aquesta setmana que comenta i posa en context les investigacions actuals de forma ponderada, i aconsella als pares i mares que tenim fills que juguen a futbol que no comencem a patir abans d'hora. En primer lloc perquè els estudis estadístics sempre són més fiables com més dades s'analitzin. També se'n podran extreure conclusions més certes i fiables. Els matisos sempre són importants, particularment en epidemiologia, puix l'estadística ens parla de percentatges, però les persones som individus i sempre hi ha un context. Abans de fer grans titulars i quedar-nos en els resultats superficials, potser ens hauríem de concentrar en els múltiples beneficis per a la nostra salut que proporciona la pràctica d'algun esport, sobretot respecte a la qualitat de vida, i segurament, per als jugadors professionals d'un esport de contacte, com ho és el futbol (i molts altres), caldria considerar fins a quin punt l'encefalopatia traumàtica crònica, molt probablement causada per cops repetits al cap, pot constituir un risc laboral per a la seva salut en edats més tardanes, un cop retirats. A tenir en compte.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gemma Marfany
Opinió Minicervells Gemma Marfany
Gemma Marfany
Opinió On són les noies? Gemma Marfany