Avatar i Matrix són dues pel·lícules de ciència-ficció que, a més de desenvolupar un bon guió, feien un ús revolucionari dels efectes especials. Encara avui dia són objecte de culte per a molts. Tanmateix, en aquest article em voldria fixar en certes parts del guió que, almenys per a alguns de nosaltres, ens podien quedar camuflades, abduïts per la rapidesa de l'acció i la bellesa estètica de les imatges. A Avatar, el protagonista era un humà paraplègic a causa d'un accident militar, que era capaç de viure una nova vida mitjançant un nou cos, d'un alienígena. Aquesta transferència de la personalitat era virtual i alhora física, ja que l'humà i l'avatar compartien percepcions i experiències, i es transmetien pensaments i sentiments. Quan estava dins del seu avatar, el protagonista era ell mateix, només que en un altre cos, com un déu hindú encarnat. A la pel·lícula Matrix, hi ha unes escenes en què observem el Neo enganxat a una xarxa d'humans, dels quals només s'aprofita l'energia elèctrica de les connexions nervioses. Els humans produeixen impulsos elèctrics quan estan imaginant i creuen que estan vivint la seva vida, una vida aparentment real que, en realitat, és una vida virtual. Potser en el fons aquestes pel·lícules ens fan reflexionar sobre el que realment som envers què pensem i com ho transmetem. I si resulta que no és ciència-ficció, i realment ens podem transmetre coneixements i pensaments replicant els estímuls neuronals? Podríem arribar a ser avatars els uns dels altres?

Fa temps que s'exploren els límits entre el pensament i l'acció. Com controla el nostre cervell les nostres accions físiques? Les neurones es connecten mitjançant impulsos elèctrics. Tenim neurones que reben els estímuls sensorials (com ara els estímuls visuals, auditius o de qualsevol altre sentit), elaboren la informació, la transmeten a altres zones del cervell, on s'integra amb altres estímuls i, finalment, transmeten la informació a neurones efectores, que innerven teixits i òrgans, i executen una funció. Veiem una persona coneguda, i el nostre cervell processa la informació visual, reconeix la persona, i emet instruccions a les cordes vocals i la resta d'òrgan fonador per tal de pronunciar el seu nom i cridar-la. És a dir, es produeixen tot un seguit de transmissions elèctriques entre neurones de diverses zones del cervell fins a emetre finalment l'ordre de l'acció: parlar.

Calen algoritmes precisos, cada cop més perfeccionats, per tal de transmetre l'activitat neuronal a màquines fetes pels humans

Una de les preguntes que ens fem els humans és si podem analitzar i estudiar totes aquestes connexions. Si podem arribar a conèixer quines zones del cervell s'activen i com, podríem intentar intervenir en els casos que aquestes connexions s'han trencat per traumatisme, com ara succeeix en lesions de la medul·la espinal o de l'encèfal a causa d'un ictus, tot connectant cervell amb músculs, per exemple. Fa temps que es treballa en interfícies entre cervell i ordinadors (BCI, brain computer interface), però per intentar resumir-ho una mica, aquesta primavera passada va sortir un article a Nature sobre els aparells que poden llegir la nostra ment i comunicar-se amb músculs que estan paralitzats, refent la connexió trencada. Per exemple, podríem connectar el cervell mitjançant elèctrodes amb un exoesquelet per tal d'ordenar determinats moviments. Per a executar aquestes ordres, cal primer aprendre com i quines zones del cervell s'activen, i a quines regions musculars cal anar a parar, però si es graven milers de vegades aquest tipus d'accions, es pot reconèixer un patró d'activació, és a dir, quina és la seqüència de transmissió elèctrica dins el cervell i transmetre l'ordre correctament als músculs o altres òrgans receptors per tal que efectuïn l'acció. No és una tasca trivial fer gravacions de les activacions de les diferents zones del cervell de forma no invasiva, és com escoltar música a distància, es perden moltes de les subtileses, però és factible. Calen algoritmes precisos, cada cop més perfeccionats, per tal de transmetre l'activitat neuronal a màquines fetes pels humans. De fet, s'ha observat en paraplègics connectats a un exoesquelet, que no cal pensar activament en un moviment per efectuar-lo, sinó que si actuem mentalment com ho faríem habitualment, gairebé sense pensar-ho, per exemple, quan veiem un vas ple d'aigua, i ens apropem per a agafar-lo, sense pensar en cadascun dels moviments, el nostre cervell és capaç de governar i manar l'exoesquelet amb força eficiència. 

Estem parlant de telepatia i telecinèsia, amb cervells avatar que repliquen les ordres d'un altre cervell, pura ciència-ficció

Però encara podem anar més enllà, i en lloc de comunicar un cervell amb una màquina per efectuar un moviment, podríem intentar connectar dos cervells humans per tal de transmetre un coneixement o un missatge senzill. Per exemple, dir hola o adeu. Aquest experiment es va realitzar l'any 2014 entre persones molt allunyades físicament (estaven a França i l'Índia), i l'error en la interpretació va ser només (només!) d'un 15%. Mentrestant, un altre grup de recerca mirava de transmetre, també mitjançant connexions neuronals, una ordre: la de prémer un botó i disparar en un videojoc. Aquest experiment també es va realitzar gràcies a la col·laboració d'un grup de neurocientífics i enginyers de robòtica, amb dues persones que estaven separades (a uns 10 kilòmetres de distància) però que jugaven al mateix videojoc, en el qual calia defensar una ciutat disparant un canó que interceptés els dispars enemics d'un vaixell pirata. Ambdós jugadors estaven connectats mentalment mitjançant elèctrodes que gravaven les accions neuronals d'un jugador i les enviaven per internet a l'altre jugador, de forma que s'estimulessin les mateixes zones neuronals. És com si s'enviessin missatges telepàtics, només que els estímuls elèctrics d'un cervell es replicaven artificialment en l'altre. Ei, i no és ciència-ficció, el jugador receptor va rebre l'ordre, i va encertar! Després d'aquest èxit, els científics es van sentir força optimistes, i van optar per fer un assaig encara més difícil.

En aquest nou assaig, van pensar si podríem algun dia transmetre coneixement directament, del cervell del professor a l'alumne, per exemple. Van intentar transmetre entre dues persones les respostes a un examen de 20 preguntes, en el qual es podia respondre sí o no. Podem arribar a pensar el que els altres pensen? Ja no és una ordre senzilla, sinó més complexa. Els científics feien que si la resposta era positiva, el receptor veiés una llum al seu camp visual. Aquí hem de fer un incís, els que hem fet exàmens de camp visual sabem que de vegades no veus les llumetes, sinó que creus que les veus. Igualment passa amb els exàmens auditius, reconeixes un patró de sons i creus sentir-lo encara que no sigui cert, perquè el cervell aprèn a reconèixer un patró i ens autoenganya. Però fins i tot, en aquest cas, els jugadors connectats encertaven el 72% de les preguntes, comparat amb un 18% de les situacions control, en què no hi havia connexió entre els cervells dels jugadors. Doncs bé, els mateixos científics han anat un pas més enllà, i han connectat tres cervells de jugadors, dos que són els emissors i un que és el receptor i que rep els senyals emesos sobre les mateixes zones cerebrals. I a què jugaven de forma col·lectiva aquest cop?, al Tetris. Aquest joc d'ordinador en què peces de formes geomètriques cauen per la pantalla i les hem de girar per col·locar-les i que encaixin. Els emissors veien la pantalla completa i enviaven el senyal de si s'havia de girar la peça o no al receptor, el qual rebia els senyals cerebrals dels dos emissors i havia d'interpretar si calia girar la peça o no. Doncs no sé si us ho creureu, però clarament s'encerta més d'un 72% de les vegades una ordre que no és tan senzilla, i que necessitava dos emissors, amb la possibilitat d'una segona emissió, per a corregir. El que ja m'ha semblat totalment increïble és que si un dels emissors no era fiable (no donava la informació correcta expressament), el receptor era capaç d'aprendre a quin dels dos emissors havia de creure i a quin no. La qual cosa demostra que l'encert no era efecte de l'atzar, sinó que realment es poden transmetre i reconèixer les transmissions elèctriques cerebrals entre persones separades. Us n'adoneu? Es tractaria d'una xarxa de cervells, una veritable BrainNet per a resoldre col·lectivament un problema! Estem parlant de telepatia i telecinèsia, amb cervells avatar que repliquen les ordres d'un altre cervell, pura ciència-ficció.

A mi em genera una mica de respecte que aquesta connexió i transmissió d'informació, d'enviar ordres per actuar, i de replicar pensaments, es pugui transmetre entre humans sense necessitat de paraules ni de cap visualització, només mitjançant un ordinador que interpreta les nostres ones cerebrals i les projecta sobre un altre cervell... Serà el nostre futur un món entre Avatar i Matrix?

Gemma Marfany
Opinió La impressió dels pares Gemma Marfany
Gemma Marfany
opinió Tornant als inicis Gemma Marfany