Endogàmia és una de les paraules que s'usen en molts àmbits, però si ens atenim a l'origen de la paraula, s'ha generat a partir de dos termes grecs: endon, que significa "dins" , i gamos, que vol dir "casament". Així que literalment vol dir casaments dins del mateix grup familiar, o amb estreta relació genètica. Curiosament, a genètica tendim a usar "endogàmia" per a la reproducció sexual entre espècies no humanes, i quan parlem d'humans, emprem el terme endogàmia per a definir societats o grans grups. En canvi, quan parlem de matrimonis, els genetistes preferim usar la paraula "consanguinitat", d'origen llatí, i que significa que hi ha sang comuna entre les dues persones, és a dir, que comparteixen un o més ancestres. Per exemple, diem que un matrimoni entre dos cosins germans, cosins segons, o tiet i neboda (freqüent en algunes societats), és un matrimoni consanguini, i que una societat és endogàmica quan té molts matrimonis consanguinis, i molt poca aportació de persones externes.

Ensenyem a classe l'efecte genètic de la consanguinitat, explicant que com pare i mare comparteixen gran part del seu genoma, que han heretat d'aquest ancestre comú, tenen fills amb un elevat percentatge d'homozigositat, és a dir, que la informació genètica heretada per part de mare i de pare és la mateixa. Com que tots som portadors de moltes mutacions recessives que només causen una malaltia o es manifesten quan tant el gen heretat de la mare com del pare estan mutats, la consanguinitat incrementa molt la probabilitat de tenir fills amb malalties genètiques hereditàries, com ho són moltes malalties minoritàries. Així, sabem que el llinatge dels reis Habsburg a Espanya tenia un alt percentatge de consanguinitat, tan elevat, que l'últim representant, Carles II (anomenat "el Hechizado") segurament patia diverses malalties genètiques greus. Altres estirps reials es van extingir a causa d'aquesta elevada consanguinitat, per exemple, la de Tutankamon, que era fill d'un incest entre germans i que es va casar amb la seva germanastra per part de pare (com ja us ho vaig explicar en un altre article).

Hi ha poblacions que són molt endogàmiques perquè tenen molts matrimonis consanguinis, i per això, el percentatge de certes malalties minoritàries que són extremadament infreqüents en la resta del món, és molt més elevat en aquestes poblacions. Les poblacions que viuen en illes molt allunyades del trànsit marítim, o en poblacions de muntanya o interior molt aïllades, han tingut i tenen poblacions endogàmiques, com ara ha succeït en els inuit, o en algunes illes del Mediterrani, com a Sardenya, o les Açores. També existeix l'endogàmia per motius religiosos o culturals afegits a l'origen geogràfic, com passa en algunes famílies d'ètnia gitana, i algunes poblacions asquenazites i de jueus ultraortodoxes, (com us vaig explicar en un altre article). Quan estudiem genètica humana es descriuen aquestes circumstàncies genètiques perquè ens ajuden a entendre les diferències en distribució mundial de diverses malalties minoritàries.

Quan parlem d'encreuaments genètics en plantes i animals, sempre s'esmenta el "vigor híbrid" o "heterosi", que implica que els descendents d'un encreuament entre dos individus genèticament llunyans solen presentar major resistència i capacitat reproductiva a causa de la disminució d'homozigosi (i, per tant, de decrement de la probabilitat de patir possibles malalties recessives). Els criadors de cavalls de carreres, per posar un exemple, saben que necessiten incorporar animals diferents, "sang nova", de tant en tant, o acaben tenint animals malaltissos o amb característiques menys competitives. I en les plantes, fins i tot, ha quedat el nom de "llavors híbrides" a les que procedeixen d'un encreuament entre soques molt diferents i que, en teoria, concentren característiques més desitjables. Per tant, l'encreuament entre soques diferents presenta avantatges respecte a la selecció natural.

Justament, aquesta setmana s'acaba de publicar un exhaustiu article sobre la reintroducció d'espècies en perill a causa de l'acció humana. Més d'un milió d'espècies està a la graella de l'extinció. Una de les maneres de "revifar" aquestes poblacions i intentar evitar-ne l'extinció és la translocació d'individus d'un lloc a l'altre. És a dir, quan els biòlegs estudien les característiques dels organismes, poden inferir quins poden viure millor en unes condicions o unes altres. En aquest article, han analitzat la translocació de fins a 166 tortugues del desert de Mojave (Gopharus agassizii) –no només animals salvatges, sinó també alguns animals que havien sigut considerats mascotes– que han sigut recol·locades a un nou ambient, per veure si sobrevivien. Després d'analitzar el DNA de les tortugues, de forma sorprenent i molt interessant, els investigadors conclouen que no es pot predir la supervivència de les tortugues depenent de la distància geogràfica d'origen al nou hàbitat, sinó que les tortugues que sobreviuen són les més heterozigòtiques, és a dir, aquelles que podem inferir que són menys consanguínies i que, per tant, presenten major diversitat genètica. Dit d'altra manera, les que sobreviuen tenen variants genètiques més diferents a la motxilla, i així, poden adaptar-se millor a condicions canviants i sobreviure, en aquest cas, al desert de Mojave. Igual que passa amb nosaltres quan anem d'excursió a llocs inhòspits, si portem diverses eines i objectes ben triats, tenim major probabilitat de sobreviure.

És molt temptador extrapolar aquests resultats a altres contexts, més socials i menys genètics, en què parlem d'endogàmia. Podem pensar en els criteris de reclutament de nous investigadors i docents a la Universitat. La crítica eterna a moltes universitats és que només generen llocs per als seus investigadors i docents. S'ha de trobar un equilibri entre la "nova saba" i projectes engrescadors que aporten investigadors nous, juntament amb cercar maneres de promocionar als qui fa temps que treballen a la trinxera universitària fent bé la seva feina i se senten part de la institució. Cal buscar sinergies, més que no pas el caos o el creixement lineal. Igualment, es pot extrapolar a moltes empreses –fins i tot en les empreses que volen ser tecnològicament punteres o competitives– que quan busquen omplir un nou lloc de treball, prefereixen buscar perfils dins de la seva zona de confort, que saben com i on encaixaran a curt termini, i no saben valorar el gran valor d'enriquiment i innovació que poden aportar perfils igualment potents, però amb visions més estratègiques i que donen un plus de diversitat. No es tracta de bescanviar una tasca per una altra, o duplicar-la. El creixement demana canvi.

Cal trobar un equilibri entre el confort i la uniformitat, i la innovació i el canvi. Sinèrgies; hem de cercar sinèrgies entre els dos tipus de perfils. La diversitat "genètica" fa possible una major possibilitat de supervivència a mig i llarg termini. Tinguem-ho en compte.