Qui no coneix aquesta pel·lícula? Segurament és la més coneguda d'Audrey Hepburn i de la qual tots tenim alguna imatge icònica. Només amb el títol, segur que heu recordat la suggeridora imatge d'una somniadora Holly Golightly aturada menjant un croissant davant de l'aparador de Tiffany's. Diamants que potser no tindrà mai però que desitja. Què tenen les joies que ens atreuen i fascinen?
Segurament, l'afany d'agradar als altres i agradar-nos a nosaltres mateixos ha sigut un incentiu important per cercar objectes per engalanar-nos. De ben menuts aprenem a posar-nos flors als cabells o fem garlandes de flors. Jo recordo que, de petita, jugava a posar-me parelles de cireres penjades de l'orella com si fossin arracades, i donava cops de cap per notar com les cireres rítmicament em donaven copets a les galtes i el coll. Tots hem après a fer polseres amb fils o gomes de colors, i molts joves porten una polsera al turmell o al canell que els ha regalat algú que els estima... perquè de joies, n'hi ha de les que es compren i n'hi ha de les que es fan, i tenen el valor que les hi volem donar. Qui no guarda alguna polsera o penjoll fet pels nostres fills, que ens van regalar quan eren petits?
Les joies són un símbol, un símbol d'estimació, i un símbol de poder. Quan ens posem alguna joia, ens sentim més atractius i, inconscientment, li donem el valor d'un talismà. Tenim alguna joia, algun rellotge que ens van regalar els nostres avis o els nostres pares? Aquell record d'un viatge diferent, d'una parella o d'una amistat? No hauríem de menystenir el valor sentimental i de remembrança dels objectes que ens posem per adornar-nos. Només cal obrir el "joier" d'una persona gran, i si esteu amb ella, veureu com se li entelen els ulls i us pot dir el valor emocional de cada peça, sigui gran o petita.
Les joies formen part inherent de la nostra cultura, i ens fan molt humans. Moltes manifestacions d'art antic són joies. Trobem collars de closquetes de mar, penjolls fets de dents de tauró, d'os de cérvol o d'os, braçalets de pedres de colors diferents, petits objectes de ceràmica i fusta pintada, diademes i collarets d'or i de plata, o perles i pedres precioses, en tots els aixovars mortuoris, cosa que indica el gran valor que a aquelles peces li donava la persona a qui acompanyen al més enllà. Sabem que s'han forjat imperis gràcies als materials preciosos que serveixen per fer joies, imperis basats en el monopoli o l'explotació de materials preciosos. Els espanyols van espoliar l'or i la plata de les mines sud-americanes per poder pagar els seus deutes i expandir-se com a imperi. Les mines de diamants a Sud-àfrica deixen un camí regat de suor i sang.
He d'admetre que quan vaig a algun museu d'art o d'història antiga, em fascinen les vitrines amb els petits objectes del dia a dia d'aquestes cultures que ja s'han extingit. Hi podem trobar petits objectes amb les imatges de déus o d'animals, agulles, collars i arracades de fa milers d'anys. I també us he de dir que quan veig les formes senzilles i geomètriques, amb pedres de colors que el temps no ha pogut esmorteir, de tombes del neolític, d'egipcis, etruscs, sumeris, grecs o asteques, penso que no m'importaria gens posar-me qualsevol d'aquelles peces i, així, retria homenatge a aquells humans pels quals tenia una significació especial.
Doncs bé, aquesta setmana la portada de la revista Nature està dedicada a la descoberta de les que, molt probablement, són les restes d'humans moderns (Homo sapiens, com nosaltres) més antigues a Europa. S'han trobat en una cova (Bacho Kiro, Bulgària), que diverses poblacions d'humans van ocupar de forma no permanent durant un període de mil·lennis, tant Neandertals (fa més de 50.000 anys) com humans moderns (en temps més recents). Les restes d'ossos humans a les que em refereixo són en una capa de sediments que ha estat datada amb carboni 14 amb molta precisió (usant tecnologia molt nova i models matemàtics), es troben molt deteriorades i s'han pogut identificar gràcies a anàlisis molt precises de proteïnes, per espectrometria de masses, que mostren que són, sens dubte, restes humanes.
De la a ) fins la j), penjolls fets d'ossos i dents d'ungulats i os. La resta són punxons i altres eines fetes servir pels humans a la cova de Bacho Kiro. (Figura extreta d'Hublin et al., Nature 581:499-302)
L'anàlisi de DNA mitocondrial d'aquestes restes (en un altre article vaig explicar per què el DNA mitocondrial és el tipus de DNA que s'usa en les anàlisis de mostres molt antigues i degradades), clarament emparenta aquestes restes òssies amb els humans actuals. Estem parlant de restes de fa uns 46.000 anys, quan es va donar la transició, molt discutida i polèmica, entre el Paleolític Mitjà (Neandertals) i el Paleolític Superior (on hi trobaríem humans moderns), que segons aquesta datació s'hauria donat abans del que es creia. I què hi han trobat els investigadors acompanyant aquestes restes? Eines de sílex, restes d'animals (més de 23 espècies diferents, bisons, civetes, cavalls, cabres) que van servir d'aliment però, també, petits objectes fets d'ossos de cérvol i dents d'os, tallats i perforats per poder-los penjar al coll, molt similars als que es troben en jaciments de neandertals (la qual cosa ha aixecat també polèmica). Símbols o talismans? Un ajut per a la caça o un senyal de valor i força? No ho sabem pas. Però, sens dubte, són adornaments humans del paleolític, elements simbòlics d'embelliment, joies.